Que no serveixi de precedent

Quan feia dues o tres setmanes que escrivia aquestes contraportades sobre la mesura humana em va venir a trobar un company meu de la secció d’esports i em va dir: “Escolta, m’he estat llegint les teves contres i no acabo de trobar-hi la relació amb la política”. Havia començat a llegir-ne una sobre els gelats pensant que amagava una subtil metàfora sobre la política andorrana, però no la va trobar (potser si s’hagués inventat el gelat de cicuta...). No la va trobar perquè no hi era i no hi havia de ser. Quan vaig acceptar fer aquestes contres em vaig proposar escriure sobre qualsevol cosa, excepte sobre política. D’una banda, per sortir de la rutina i, de l’altra, per no traspassar la línia vermella. Avui, però, parlaré de política, d’una manera més genèrica i no local, però de política al capdavall. Que no serveixi de precedent.

Parlaré de política perquè també en aquest art hi ha una mesura humana de les coses. Com que en aquesta secció estic més acostumat a parlar de passions i gustos, m’acostaré a la política d’una manera més intuïtiva que racional. I, intuïtivament, en l’esdevenir polític recent hi ha moltes coses que no m’agraden. M’inquieta especialment veure que les dues grans famílies polítiques sobre les quals s’han construït els sistemes polítics europeus, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, travessen una profunda crisi. Una crisi que elles mateixes s’han guanyat a pols, fomentant un model neoliberal allunyat en molts casos de la tradició europea i una partitocràcia que ha acabat segrestant el sistema.

Els recents resultats electorals a França (per les eleccions europees) i a Alemanya (en les eleccions generals) han servit per a què els comentaristes de mig món destaquessin la decadència de la socialdemocràcia. És una decadència certa, però no és pas gaire millor la situació de la democràcia cristiana, que guanya perdent vots i veient-se obligada a fer un discurs que en alguns punts és pràcticament socialdemòcrata. Enmig de tot plegat apareix alguna situació curiosa: A Alemanya, els liberals, tradicionals frontisses entre els dos grans partits, estan ara a la dreta dels demòcratacristians, mentre que Verds i excomunistes ocupen l’espai lliure deixat per la socialdemocràcia en la seva desorientació.

El càstig que pateixen socialdemòcrates i demòcratacristians és merescut, d’acord, però no per això deixa de ser inquietant. Els períodes en què, com a mínim els països europeus, han avançat més han estat aquells en què una socialdemocràcia i una democràcia cristiana fortes i sinceres s’han alternat en el poder. Gràcies a aquesta aliança tàcita s’ha desenvolupat un model social envejable, una política comercial i econòmica sòlida i amb bons resultats i un desenvolupament dels drets humans que, si bé és millorable, no té equivalent en cap altra regió del món.

En canvi, els moments en què la democràcia cristiana i la socialdemocràcia han estat en hores baixes sempre han acabat malament. Només cal pensar en la República de Weimar o en la Segona República Espanyola. Els Verds europeus troben un gust innegable en proclamar la mort de la socialdemocràcia, un gust similar al que experimenten els liberals alemanys quan escarneixen als seus socis demòcratacristians. Potser no els faria tanta gràcia si veiessin les funestes conseqüències que tot això pot comportar. La decadència de les dues grans famílies polítiques europees pot acabar amb un auge del populisme gens desitjable. Potser algú pensa que hi ha una alternativa millor a l’equilibri de socialdemòcrates i demòcratacristians, però jo, que per raó de l’epígraf que encapçala aquesta secció estic obligat a mirar-m’ho tot des del prisma de la mesura humana, penso que no. És més una intuïció que no pas una convicció. Però és una intuïció fonamentada en coses que ja han passat i que espero que no serveixin de precedent.

Carta a un jove economista

Parlo amb tu, estimat lector; tu, que acabes de fer-te economista. Et convido a enrolar-te en un vaixell, gran i antic, que et durà fins a les costes de Lisboa. Un cop allà, una tempesta terrible portarà la teva nau fins a les portes del desastre. A la coberta hi trobaràs el doctor Pangloss, cèlebre filòsof racionalista expert en metafísica, el seu deixeble Càndid, un home anomenat Jacques, que professa la fe anabaptista, i un forçut mariner. El balanceig de la nau és tan terrible que el mariner perd l’equilibri i cau per la borda. Jacques s’abalança sobre l’home i el salva, però no pot evitar caure ell a l’aigua. Amb sorpresa veus que el mariner no fa res per salvar el pobre Jacques, que no sap nedar. Si ningú no el rescata, les onades aviat l’engoliran. Càndid és a punt de llançar-se a l’aigua, però el savi Pangloss li ho desaconsella “demostrant-li a priori que la badia de Lisboa havia estat formada per a què aquell home s’hi ofegués”.

Ni Càndid ni tu no teniu temps de reflexionar: en pocs segons el vaixell s’esberla d’una punta a l’altra i tots plegats arribeu com podeu fins a la riba. Un cop a Lisboa, comença el terrible terratrèmol que va assolar la ciutat el 1755. Enmig de la mort i la devastació el savi Pangloss exclama: “Aquí hi ha d’haver algun benefici. ¿Quina deu ser la raó suficient d’aquest fenomen?” Si no estiguessis tan impressionat per la tragèdia que t’envolta, escoltaries de fons un riure jovial i sarcàstic: És el riure amb què Voltaire i els seus lectors es burlen de l’absurd optimisme de la metafísica de Leibniz.

Guarda aquest riure, jove economista, perquè l’hauràs menester sovint. No t’hi amoïnis, que no s’acaba mai, és un bé inesgotable, potser és per això que molts dels teus col·legues no han sabut mai donar-li el valor que té. Conserva’l i no oblidis mai ficar-lo a la maleta cada cop que vagis de viatge. És aquest sarcasme volterià la millor protecció contra aquesta entelèquia del mercat de competència perfecta regit per les lleis de l’oferta i la demanda, que funcionen com uns principis a priori no sotmesos a cap condició que no sigui la voluntat d’uns individus que, curiosament, sempre són racionals i lliures. Recorda’t de Càndid i del doctor Pangloss cada cop que algú et vulgui explicar que si una fàbrica europea es trasllada a la Xina no és perquè els xinesos treballin com esclaus, és perquè són més competitius. O que quan els ciutadans d’un país decideixen evadir impostos, amb el menyscapte que això suposa per als serveis públics, és perquè els impostos eren injustos, perquè un individu racional mai no evadiria uns impostos justos.

Com el doctor Pangloss, molts d’aquells que t’han precedit, especialment en les darreres dècades, han cregut que aquest era el millor dels móns possibles, en què tot obeïa a una raó suficient, en què tot era òptim i, per tant, tot estava bé. Han trobat explicacions per a tot i han construït models matemàtics capaços d’aguantar les idees més descabellades. S’han presentat davant de tots nosaltres com els sacerdots d’una ciència, la de l’economia, capaç de rivalitzar amb la física de Newton. I els hem lloat i hem admirat el seu saber com el més preuat de tots. Som de bon conformar. Al segle XVIII adoraven la metafísica de Leibniz perquè provava científicament l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima; ara en tenim prou amb la maximització del benefici.

De tu depèn, jove economista, que el teu saber tingui la dignitat que li correspon. Com molt abans la metafísica, l’economia ha estat darrerament la reina de totes les ciències. Potser arribarà també la moda de menysprear-la a cada instant. Qui sap si algun dia, com diu Kant que li va passar a la metafísica, no veurem a l’economia lamentar-se com Hècuba, reina de Troia: “Fins ahir era la més poderosa de totes, admirada per tots els meus fills, i ara em veig, sola i sense pàtria, desterrada com una miserable”. No vulguis per al teu saber, jove economista, la vana dignitat de les ciències. L’economia hauria de ser una tècnica, un art, que dirien els romans, com també ho són la política, el dret o el periodisme. Els que fan de l’economia una ciència algun dia la veuran lamentar-se com Hècuba.

Ja ara es comença a evidenciar que alguna cosa no funciona. Enmig d’aquest terratrèmol econòmic, enmig d’aquesta devastació a escala postmoderna i petitburgesa, ens adonem que potser el seu saber no és tan preuat. Ens van dir que liberalitzant el sòl i fent-lo tot edificable, els preus dels habitatges baixarien. No han baixat, però ens expliquen que si no s’hagués liberalitzat el sòl encara haurien pujat molt més. “Si aquest és el millor dels móns possibles”, es pregunta el pobre Càndid, “¿com deuen ser els altres?” Ens van explicar que la desregulació dels mercats financers obriria una etapa de creixement sostingut del qual tothom se’n beneficiaria. El creixement ha durat pocs anys i encara són menys aquells que se n’han beneficiat. Però, és clar, en el millor dels móns possibles si la realitat no s’ajusta a la teoria, pitjor per a la realitat. Ara ja sabem, ens diuen, que si tot ha fallat no és per manca de regulació, és perquè encara n’hi havia massa... i perversa, a més, perquè tota intervenció de l’Estat, ho saps millor que jo, es presumeix sempre nociva; i la presumpció no admet prova en contrari.

És una llàstima que no suprimissin a temps, per nocives, les beques que van permetre estudiar a Harvard a un conegut economista de vestimenta extravagant de casa nostra. N’has de saber molt, ¿em sents? Tant com per a què algun dia puguem fer amb ell el que Voltaire va fer amb Leibniz. No tenim el talent de Voltaire, és cert, però els nostres rivals no li arriben a Leibniz ni a la sola de la sabata. No és només que Friedman fos més mala persona que Galbraith, és que, a més, era molt més estúpid; i això últim, t’ho asseguro, no hi ha qui ho arregli. Aparta’t sempre dels estúpids, són molt pitjors que els malvats. I no afluixis. Sigues dúctil i fes petites trampes si la causa és noble. Però no afluixis. I que els déus et siguin favorables.

Al fons de la bóta

Com són les coses, estimat lector, que per segon dissabte consecutiu començo aquesta secció recordant l'amable Hume. Ho faig perquè fa una setmana se'm va quedar alguna cosa al tinter. Una cosa més vaga, menys definida, no tan original, però també potser més gran.

En part, això d'avui és una compensació pel d'ara fa set dies. Fa una setmana vaig fer quedar Hume com l'origen de tot el furor escèptic i iconoclasta que ha assotat durant dècades l'art i, per extensió inevitable, la vida. L'il·lustrat escocès va carregar amb vehemència contra els cànons i, en certa manera, va ser el pare, el rebesavi, del tot s'hi val. Hume va ser un tenaç enemic de la metafísica i, és clar, no es poden llençar els déus a la foguera sense que en el mateix lot hi vagin les nocions universals de la Justícia, la Bondat o la Bellesa.

Jo no parlaré de l'ètica, sinó de l'estètica. En primer lloc perquè és més divertit i, en segon lloc, perquè, malgrat les aparences, és més útil. No tota lliçó ètica ens aporta una lliçó estètica, però en canvi de les lliçons estètiques en podem extreure conclusions ètiques molt profitoses. Crec que alguna cosa així pensava Kant, defensor i detractor de Hume en tantes i tantes coses.

Com a bon setcentista, Hume és agradable i lleuger. Al segle XIX això es va perdre, perquè la gent es va tornar massa seriosa; tot un símptoma de fanatisme, perquè si una cosa no suporten els fanàtics és que no se'ls prenguin seriosament. Tornant al savi escocès: com que ell és amable de llegir i jo tinc massa pressa per aprofundir en obres voluminoses, m'agrada el seu Tractat sobre la norma del gust, que bé podria ser llegit com un tractat sobre la norma de la vida. Partint d'un rebuig frontal a tot dogmatisme, Hume es guia per allò de què la bellesa es subjectiva i resideix als ulls de qui contempla.

Això té dues conseqüències: una alegre i l'altra devastadora. La primera és que l'art, i per extensió l'ètica i la vida, ja no és una cosa elitista, ja no és un codi d'expressió, sinó l'expressió d'un codi que cadascú porta gravat a les entranyes. Diderot i Hegel creien en les elits, Hume i Kant no. La conseqüència funesta és que l'absència de dogmes pot acabar (i així ha passat diverses vegades) anorreant la bellesa i, per extensió, la vida. Volent lluitar contra el fanatisme d'aquells que s'arroguen la veritat Hume va contribuir a crear un nou fanatisme: el d'aquells que neguen qualsevol veritat.

En el seu Tractat, però hi ha un detall curiós. Com que la bellesa és subjectiva, l'únic que podem fer és acumular impressions (experiències, si ho traslladem a la vida). I cita el savi un fragment del Quixot en què Sancho explica a l'escuder del cavaller del Bosc una història d'uns avantpassats seus, experts catadors de vins. Ambdós enòlegs van tastar el vi d'una bóta, un li va trobar un reguts a ferro i l'altre un regust a cuir. Tothom va riure, veient que els criteris dels experts eren tan dispars, i van concloure que qualsevol criteri era subjectiu. Passats els anys, però, la bóta es va buidar i al fons hi van trobar una clau de ferro lligada amb un cordill de cuir.

Amb aquesta anècdota Hume expressa la grandesa dels escèptics de bon cor, que són escèptics fins i tot amb el seu escepticisme. D'alguna manera, essent un kantià avant la lettre, acaba gairebé admetent que les veritats hi són, però que ningú no pot apropiar-se'n al 100% perquè cap de nosaltres hi serà el dia que la bóta s'hagi buidat del tot i veiem què hi ha al fons. Necessitem que les veritats metafísiques hi siguin, que hi siguin i prou, perquè són el fonament de qualsevol construcció.

Tota una lliçó d'humilitat, la de Hume, per a alguns predicadors de l'estètica (i per extensió, de la vida) avantguardista i postmoderna. Ells tenen el pitjor de Hume i el pitjor de Diderot: el que fan acostuma a ser una porqueria i, a sobre, ens volen fer creure que està reservat per a uns quants escollits.

Els camins de la veritat i de la bellesa

Jo també era d'aquells que creien, seguint l'amable Hume, que la bellesa resideix únicament en els ulls del que mira, en l'oïda del que escolta. Aquest axioma, però, portat a les seves últimes conseqüències té uns resultats devastadors. És bonic pensar que tot el que té a veure amb l'estètica és subjectiu i que no hi ha veritats absolutes. Dóna una certa idea de democràcia, però quan falten les veritats absolutes tant la democràcia com l'art acaben en mans d'una tirania adornada de populisme.

No es tracta només de la conveniència que algunes veritats absolutes, les justes i necessàries, existeixin; és que és així: existeixen. Sense buscar-ho, jo m'he topat de cara amb una d'aquestes veritats.

En el seu llibre Sobre els fonaments de la música, Boeci atribueix un dia de la setmana (i per tant un astre) a cadascuna de les set notes. Així doncs, el do és dimecres i, per tant, Mercuri; el re és dilluns, la Lluna; el mi és dissabte i Saturn; al fa li correspon dijous, Júpiter; al la diumenge, el Sol; i al si divendres, Venus. El filòsof llatí no es molesta en explicar el perquè de tot plegat. Aleshores (a diferència d'ara) el paper era molt car i l'enginy molt abundant i n'hi havia prou de presentar les premisses per a què el lector n'extragués les conclusions.

Jo no sóc tan llest com Boeci i vaig haver de fer càlculs i indagacions. Els romans, copiant a grecs, egipcis i babilonis van establir aquesta relació aplicant l'ordre celest a l'escala musical. Consideraven (amb més o menys encert) que l'ordre dels astres, de més a menys llunyà de la Terra, era el següent: Saturn, Júpiter, Mart, el Sol, Venus, Mercuri i la Lluna. Així van fixar l'escala començant pel mi i no pel do com estem acostumats a fer-ho ara.

Si l'ordre dels planetes era aquest ¿per què van atribuir a cada astre (a cada déu) un dia de la setmana seguint un ordre diferent? Doncs perquè començaven atribuint cada hora a un astre. Així doncs, si comencem atribuint la primera de les 24 hores d'un dia a Saturn, la segona a Júpiter, la tercera a Mart i anem repetint la seqüència la primera hora del dia següent li tocarà al Sol. La primera hora del segon dia serà per a la Lluna, la del tercer dia per a Mart, la del quart per a Mercuri, la del cinquè per a Júpiter, la del sisè per a Venus i la del setè dia per a Saturn. L'ordre és el de la setmana: de diumenge fins a dissabte.

Si ara canviem els dies per notes l'ordre que ens queda és la, re, sol, do, fa, si, mi. Aquest ordre pot semblar caòtic a algú que no sàpiga res de música, però per a un estudiant de grau elemental ja diu alguna cosa: és l'ordre del cercle de cinquenes, perquè entre una nota i l'altra hi ha tres tons i un semitò, és a dir, una cinquena justa. La cinquena justa és el que dóna sentit als dos modes musicals universalment coneguts: el major i el menor. La cinquena justa separa la nota rectora de la tonalitat, per exemple un do, amb la seva dominant, en aquest cas el sol. Precisament allò que denota que la música és tonal i no atonal és la successió de dominants i tòniques.

Creient en l'absència de veritats absolutes, els avantguardistes de fa un segle es van dedicar a trencar la tonalitat per crear un ordre nou totalment atonal: el dodecafonisme. Des d'aleshores, compositors com Schönberg o Berg ens han torturat amb música inhumana i elitista. Per això ens sentim més còmodes emparats per la tirania del populisme musical. Però Boeci ja ens va ensenyar pels volts de l'any 500 que la música no és tonal (major o menor) perquè sí, sinó perquè així es desprèn de l'ordre natural de les coses.

Quan es va produir el trencament entre el conservador Richard Strauss i els avantguardistes de Schönberg, el primer els va dir: “Vosaltres heu triat el camí de la veritat i jo he escollit el camí de la bellesa”. Encara va ser modest perquè el seu era el camí de la bellesa, cert, però també el d'una profunda veritat.

Rule Britannia!

Vull pensar que no és la infraestructura la que condiciona la superestructura, sinó a l'inrevés: que és l'esperit el que té subjugada a la matèria. És per això que vull creure que darrere la superioritat cultural anglosaxona no hi ha només diners i canons, no hi ha només l'imperi, sinó alguna cosa més.

Hi ha alguna cosa en la manera de fer dels anglesos, dels britànics en general, que els ha fet produir obres més directes, més suggerents, més humanes que les de les cultures continentals. Alguns diran que és la seva mentalitat pràctica i el seu instint comercial, però aquí tornaríem a caure en la idea que són les coses les que condicionen les idees i jo per aquí no hi penso passar.

Una vegada vaig pensar que Anglaterra era un tros del Mediterrani encallat al Mar del Nord i, tot i que aquesta idea em va semblar descabellada, vaig descobrir que algú altre ja ho havia dit abans que jo. Ho deia perquè Anglaterra és un país de bàrbars romanitzats o de romans corromputs pels bàrbars, mai no sabrem en quin sentit van les influències. Aquí és on dorm el secret: A diferència de la resta de cultures europees, a Anglaterra mai no ha dominat cap de les dues tendències. Anglaterra no ha deixat mai de ser gòtica i, a la vegada, sempre ha estat profundament clàssica.

El món clàssic té artistes més bons, idees més profundes i un estil més elegant i depurat. Ara bé, la cultura gòtica, nòrdica i celta, és molt més rica en imaginació, amb personatges més vius posats sovint, però, al servei d'artistes maldestres. Només cal pensar en Homer i en Ludovico Ariosto. El primer és un poeta genial amb uns personatges de marbre, mentre que el segon és un escriptor més modest que va crear, però, un univers molt més complex i interessant. A la Península el contrast és força notable: A la Catalunya grecorromana l'art i la cultura són terres àrides cultivades per agricultors enginyosos i perseverants mentre a la Galícia celta uns agricultors descurats es dediquen a collir els inesgotables fruits d'una imaginació sempre fecunda.

Crec que només els anglesos han asconseguit la síntesi, perquè allà mai no se sap on comença el clàssic i on acaba el gòtic. A Anglaterra la romanització no va ofegar l'esperit celta, simplement el va civilitzar. Si Shakesperare és el més gran escriptor de tots els temps és perquè utilitza uns mites clàssics amanits amb la riquesa i la frescor dels bàrbars i també perquè sap donar a les històries bàrbares la profunditat i la grandesa dels relats clàssics. Una cosa i l'altra són indissociables del caràcter anglès, per això en arquitectura han fluctuat sempre entre l'estil palladià i el neogòtic i no hi ha qui els pugui moure d'aquí.

En d'altres literatures ens trobem sovint amb què les obres mestres són d'un avorriment insofrible mentre que els llibres populars simplement estan mal escrits. A Anglaterra això no passa gairebé mai: allò que és magistral és quasi sempre popular i a la inversa. I no és que el públic britànic tingui un gust més refinat, és simplement que la seva illa està situada en el lloc adequat, a mig camí entre Roma i la geografia imaginària i mística de Tolkien i de Yeats, respectivament

Allò que és veritat en la literatura també es pot estendre a la resta de les arts. La música britànica sempre s'ha mogut magistralment entre el vulgar i el sublim: és el que es podria dir de Purcell, de Handel o de Queen. Per tot plegat, m'agradaria pensar que si han venut més discos i més llibres i més de tot és, entre d'altres coses, perquè són millors.

Sor Voltaire

No hi ha estat prou poderós que ho pugui controlar tot ni tampoc hi ha llei prou perfecta per no deixar escletxes. És en aquestes escletxes on habiten els esperits lliures, els que resisteixen a la tirania i també aquells conservadors de cor noble que saben que per mantenir l'estat i la llei calen escletxes que permetin la seva transformació.

Entre aquests esperits lliures destaca avui el de Teresa Forcades, convertida en una de les veus més crítiques i més ben informades contra aquesta pretesa pandèmia de la grip A i contra els obscurs interessos de les multinacionals farmacèutiques emparats pels estats i promoguts per l'aquiescència de gran part dels professionals de la medicina. El seu vídeo sobre la grip nova, un llarg monòleg que passa com un sospir, està fent furor a internet. Aquells que no l'hagin vist poden consultar-lo a: http://vimeo.com/6790193. Com que vivim en un món on les credencials ho són gairebé tot, cal saber que Forcades és metgessa, especialista en medicina interna, doctora en Salut pública, llicenciada en Teologia i monja benedictina.

Sempre és un plaer escoltar aquells que en saben molt, especialment quan argumenten com ho fa la germana Forcades. Ella sap, com Voltaire, que per fer execrable la injustícia, el fanatisme i la maldat només cal dibuixar-los, és a dir, il·lustrar-los, potser és d'aquí d'on prové el veritable significat de la Il·lustració... I és que la germana Forcades comparteix amb el savi francès moltes més coses de les que un esperaria d'una monja. Però és que el que un esperaria sovint és tan ridícul que, afortunadament, la realitat s'encarrega sistemàticament de no obeir cap expectativa.

La germana Forcades és una volteriana d'esperit, una veu contra la tirania, adopti la forma que adopti: la d'una suposada pandèmia de sospitós origen, la dels crims de les multinacionals farmacèutiques, la dels conreus transgènics o la d'una concepció secular i masclista de la dona al si de l'Església. Com a bona volteriana no cau en un maniqueisme absurd ni en l'estupidesa socràtica de pensar que els bons són tots intel·ligents i els dolents són tots imbècils. Ella sap que la Raó pot ser reveladora de llum però també justificadora de tenebres.

Diu que a voltes té por. Veient el seu vídeo em va venir a la ment l'expressió de Mussolini sobre Gramsci: "¡Cal evitar que aquest cervell continui pensant!". Forcades ha conseguit activar totes les alarmes, començant pels fòrums de l'extrema dreta, sempre curiosament emparats sota la paraula llibertat. També ha començat a rebre la crítica ridícula dels ateus del nostre temps, que no són altra cosa que els hereus, disciplinats i obedients, dels creients de fa dos segles. Avui l'ateisme no només és una dissonància cognitiva (com ho ha estat sempre) sinó que, a més, no té cap mena de mèrit des del punt de vista de la subversió.

Suposo que ella rebutjarà qualsevol protagonisme i tota comparació desmesurada, però m'agradaria pensar que la germana Forcades podria acabar com una mena de Voltaire i fer del monestir de Sant Benet a Montserrat un nou Ferney. De la mateixa manera que les víctimes del fanatisme i la injustícia arribaven al château del filòsof buscant empara i justícia, qui sap si amb el mateix ànim no emprendran molts el camí de Sant Benet. De la mateixa manera que en una manifestació a Londres contra la fatwa iraniana que va condemnar a mort Salman Rushdie algú portava una pancarta on es llegia ¡Aviseu Voltaire! potser algun dia escoltarem: ¡Aviseu Forcades!

De l'ultralocal a l'universal

Allò que és ultralocal, fins i tot personal, adquireix ple sentit en la mesura en què participa d'una reverberació universal. De la mateixa manera, allò que és universal només té sentit si podem extreure'n alguna aplicació ultralocal o, fins i tot, personal. Si les nostres experiències tenen algun interès és perquè d'elles se'n deriva alguna cosa que ens supera a nosaltres mateixos. És amb aquesta perspectiva que em vaga de parlar del meu avi patern quan es compleixen 20 anys de la seva mort.

L'octubre de 1989 jo només tenia sis anys i aquell va ser el meu primer contacte amb la mort. Encara ara em sorprenc de com en són de vius els records que tinc de l'avi, ja que d'altres persones que van morir pocs anys després no en recordo gran cosa, i és el normal, perquè amb sis anys hi ha poc temps d'acumular vivències. Tampoc es pot dir que passés aquells sis anys al seu costat, ell vivia a Montblanc i jo a Barcelona i, per tant, els nostres contactes no devien anar gaire més enllà d'alguns caps de setmana i algun tros de vacances a l'estiu. Sospito que si aquells records encara em vénen sencers i plens de sentit a la memòria és perquè en ells hi ha alguna cosa tan ultralocal, tan personal, que ha esdevingut universal.

Si recordo l'avi amb la memòria complexa i intel·lectual d'un adult i no pas amb els records fragmentats i excessivament sensorials d'un nen és perquè ell sempre em va tractar com un igual. L'expressió quan siguis gran ho entendràs, que és la més injusta que se li pot adreçar a un nen, no va estar mai a la seva boca. Jo devia tenir quatre o cinc anys, però ho podia entendre tot; i no més tard, sinó ara. I l'avi era l'únic que ho sabia. Per això, per a gran desassossec de la resta de la família, em va explicar la història de la República espanyola, de la Guerra Civil i de molts altres episodis sobre els quals sempre hi ha algú que vol passar-hi de puntetes. Em va explicar la seva versió, és clar, però ho va fer de tal manera que després no em va costar incorporar les versions dels altres.

El bon conservadorisme
L'avi era un conservador, amb tota la grandesa que atresora aquesta paraula, un magnífic pastisser amb un refinament poc evident i menys habitual, un d'aquests petits burgesos, hereus de menestrals i botiguers, que van fer Catalunya gran. M'hauria agradat discrepar amb ell, jugar a ser l'enfant terrible de torn per, finalment, donar-li la raó en moltes coses. M'hauria agradat veure la seva reacció davant aquest daltabaix econòmic; ell, que no tenia per l'economia financera i especulativa més simpaties de les que professava pel comunisme. Li hagués agradat veure, per poques setmanes no hi va ser a temps, la caiguda del mur del Berlín, amb totes les reverberacions històriques que allò tenia, i suposo que li hauria fet gràcia la recent victòria d'Angela Merkel, convertida en la demòcratacristiana més clàssica i més centrada, ben allunyada de la deriva fonamentalista dels seus futurs socis liberals.

En un temps en què molts dels que es fan dir empresaris en realitat no ho són, en què bancs i administracions públiques han fet amb els diners de tots el que el comerciant menys curós no hauria fet mai amb els propis, i en què ha primat durant massa temps el benefici immediat per damunt de la feina ben feta, aquest record ultralocal i personal em serveix per extreure'n un plantejament universal. El de la necessitat d'una nova aristocràcia, l'aristocràcia de l'esperit, que no es compra ni (per desgràcia meva) s'hereta.