El Taller de Creativitat de Jàcob

Humà, massa humà

2011-06-08T18:51:00.001+02:00

Fa uns deu dies en Jaume Serra va respondre al meu article És possible una esquerra liberal? amb una amena i interessant exposició del paternalisme llibertari, un intent més de buscar un equilibri entre el laissez faire i la intervenció estatal. Diu en Jaume al seu article que li agrada aquesta tècnica de l'storytelling que vaig fer servir –i no, no ho vaig aprendre de Christian Salmon, sinó de Voltaire– així és que també faré una mica d'storytelling en aquest tercer article de la sèrie. I el protagonista serà el mateix Jaume Serra:

El primer cop que vaig parlar amb ell per telèfon va ser cap al 2008, durant la segona meitat de la legislatura 2005-2009 que va marcar el capvespre de tres lustres de governs del PLA. Ell era aleshores vicepresident del grup parlamentari de la majoria i entre alguns periodistes tenia fama de distant, de pedant i fins i tot de prepotent. Jo l'havia vist alguna vegada passejant el seu gos per Escaldes, amb una gorra i un posat que hauríeu dit inconfusiblement britànics. Després, molt temps després, vaig saber que Albert Pintat l'anomenava Sir James. I sí, li escau. Com deia en Càndid a la seva carta de comiat: sembla talment sortit de Mayfair i no se'ns faria estrany veure'l baixar d'un Bentley a New Bond Street i anar a fer temps al club, fumant una pipa i llegint un llibre sobre matemàtiques o ontoteologia abans d'anar a sopar al Savoy.

Doncs això, que entre el seu posat britànic i la fama de pedant que el precedia ho tenia tot per caure'm d'allò més bé. Un dels primers dies que el vaig trucar –no sabria dir si el primer– va ser per parlar d'una proposta de suposada reactivació econòmica formulada per alguna associació empresarial. La proposta era simple: rebaixar impostos per reactivar l'economia i acabar recaptant-ne més. En Jaume Serra la va descartar i no es va limitar a fer-ho amb els arguments de sempre, sinó que es va referir a la teoria sobre la qual se sustentava la proposta en qüestió –teoria que, de ben segur, els impulsors de la proposta desconeixien– i que no era altra que la corba de Laffer, segons la qual una reducció d'impostos pot revertir en una major recaptació per a la hisenda pública per l'efecte dinamitzador que la rebaixa impositiva té sobre l'economia... i viceversa, és clar.

L'amic Jaume rebutjava la proposta de la patronal –i així ho va rebutjar el Grup Liberal al Consell– perquè no hi havia grans impostos per rebaixar i perquè la corba de Laffer –la famosa teoria que rebaixant impostos tots, inclós l'Estat, acabaríem essent més rics– només funciona amb impostos directes i tipus impositius elevats; i Andorra aleshores no tenia ni una cosa ni l'altra. Així ho vaig escriure i algú des de les files del PLA va esbroncar en Jaume per haver-se mostrat massa culte davant l'opinió pública. I jo vaig pensar en com de malament està un país quan els seus representants polítics han de semblar illetrats per tenir possibilitats d'èxit. Als periodistes ens passa alguna cosa similar, perquè treballem per al ciutadà mitjà i això del ciutadà mitjà és una construcció conceptual igualitarista i ja se sap que sempre s'acaba igualant per baix.

El cas és que en aquella referència a la corba Laffer ja hi havia alguna de les coses que en Jaume deia al seu article de resposta. En aquella conversa telefònica del 2008 ell ja advertia del risc de voler aplicar models matemàtics pretesament infal·libles a la realitat –econòmica o política en general–. Aquests models són d'una utilitat limitada, sota unes circumstàncies molt concretes... tan concretes que, en el fons, acaben tenint poca utilitat.

Per això en Jaume parla al seu article del paternalisme llibertari, que en el fons és una solució de compromís. És a dir, un cop hem constatat –en el pla teòric i també a la pràctica– que tant la planificació socialista com la desregulació ultraliberal són un fracàs, ens cal trobar un equilibri entre regulació i llibertat. Davant el plantejament que jo feia en el meu primer article: si és possible articular un discurs i unes polítiques des de la teoria purament liberal que donin resposta i satisfacció a les tradicionals aspiracions de l'esquerra –i crec que sí, crec fermament que sí– en Jaume aporta un instrument, el paternalisme llibertari, que pot ser una bona manera d'aconseguir que els mercats distribueixin òptimament –i equitativament– els seus beneficis sense violentar el valor suprem de la llibertat.

I la solució és de compromís perquè el paternalisme llibertari ens diu que cal fer una «espenteta» als individus perquè prenguin la decisió econòmicament òptima –políticament encertada, si ho traslladem a un pla més general. Però no ens diu com d'intensa ha de ser aquesta espenteta. No hi ha cap model matemàtic que ens ho digui. I està bé que sigui així, està bé que el món estigui ple d'imprevistos i d'imponderables. Si fos d'una altra manera, seria mortalment avorrit... i el que encara és pitjor, seria una mena de Matrix on tot està previst i determinat.

La gràcia original del liberalisme és que entén raonablement bé la naturalesa humana i que té un punt escèptic –escèptic, i així ho demostra Hume en el seu Assaig sobre la norma del gust, fins i tot amb el seu propi escepticisme. El contractualisme social –igual que el paternalisme llibertari– és una solució de compromís: és pur constructivisme avant la lettre, sense acceptar més dogma que el de la irrenunciable existència de la llibertat humana.

Per això és vergonyós que alguns –molts, masses– dels que s'autoanomenen liberals hagin estat seduïts per l'econometria, és a dir, per l'aplicació de models matemàtics al comportament de les persones. «Quan el nostre comportament no és el que prediuen els models, quan som més humans i menys econòmics del que pensem: el paradigma ha canviat», diu en Jaume Serra al seu article. I tant que ha canviat! El paradigma era una farsa! Ell, com que no deixa de ser Sir James, ens ho diu de manera més amable: «L'homo oeconomicus o els mercats en competència perfecta no existeixen, no es corresponen amb la realitat que ens pretenen explicar».

En el fons el socialisme clàssic i l'ultraliberalisme economètric s'han estavellat contra la mateixa paret: la naturalesa humana. Han volgut aplicar un determinisme a l'ésser humà que li és del tot estrany. I això els passa per no haver llegit res o no haver entès el que llegien: quan Kant a la seva trilogia crítica marca la línia entre el coneixement científic i la resta ja queda prou clar que el que avui mal anomenem ciències socials –economia, política, història...– no seran mai ciències en el sentit estricte de la paraula, perquè no poden generar proposicions sintètiques a priori. I a mi em perdonaran, però això s'ensenya a Batxillerat. És a dir, es pot preveure tot en matemàtiques, en física, en química... però no es pot ni es podrà preveure mai, mai, mai tot en tots aquells àmbits en què intervingui la voluntat humana. I Stuart Mill –liberal més utilitarista que dogmàtic– va reblar el clau en dir que no és possible aplicar el ceteris paribus a les ciències socials: És a dir, que allà on intervé el comportament humà és impossible pretendre alterar una variable i aconseguir que la resta de variables es mantinguin constants. I si no podem fer això, no hi ha ciència, ni certesa absoluta, ni model matemàtic que valgui. Afortunadament.

Per tant, benvingudes siguin les solucions de compromís, benvingut sigui el pragmatisme, benvinguts els delicats equilibris, els conceptes dèbils però útils. Especialment si amb ells podem fer una societat una mica més pròspera, més equitativa, més culta i més feliç.

L'article de Jaume Serra: És possible una esquerra liberal? 2 publicat a El Periòdic d'Andorra el 26 de maig de 2011.
El meu primer article de la sèrie: És possible una esquerra liberal publicat a El Periòdic d'Andorra el 18 de maig de 2011.

És possible una esquerra liberal?

2011-05-18T10:00:00.000+02:00

Amb l’Albert Ferrer vam anar junts a l’escola des dels 3 fins als 18 anys. Un dia, devíem tenir 15 anys i devíem estar especialment avorrits, se’ns va ocórrer fundar un partit polític. Com a bons militants d’un partit encara inexistent vam començar per debatre el nom de la formació: ell volia que el partit es digués Unió de Centre Liberal i jo apostava per Esquerra Liberal. Com que en això del liberal ja estàvem d’acord, vam passar a discutir això del centre i l’esquerra. «Però si som d’esquerres vol dir que no ens agrada l’economia de mercat, oi?», va dir l’Albert en un moment de la discussió. Jo li vaig respondre que no: que érem d’esquerres i que defensàvem l’economia de mercat. Ell insistia: «però l’esquerra, excepte els comunistes és clar, l’economia de mercat l’accepta i la intenta reformar, però en el fons no hi creu: en el fons, si pogués partir de zero, faria una altra cosa». Jo li vaig dir que no, que jo ni partint de zero ni de cap altre número no apostaria mai per la col·lectivització.

En el fons del meu ésser tinc alguna cosa de botiguer, una faceta no explotada però que fa que senti una simpatia natural per la iniciativa privada, per l’assumpció de riscos, per l’emprenedoria, per la creació de riquesa, pel talent i per l’esforç. I en una economia de mercat on tots ofereixen o demanden alguna cosa –ja siguin béns, serveis o força de treball– és on tot això floreix en plenitud. M’agraden el Renaixement, la Il·lustració i el Modernisme, perquè són èpoques en què les arts i les ciències cavalcaven sobre els lloms dels mercaders i dels industrials, èpoques en què l’individu destaca per damunt de la col·lectivitat.

D’altra banda, sempre he sentit una aversió, gairebé física, pels principis teòrics del socialisme. La majoria de les persones critiquen les realitzacions pràctiques del socialisme, però em sembla que en les realitzacions pràctiques totes les ideologies ho han fet prou malament i que els pecats estan ben repartits. A mi el que no m’agrada és el fonament del socialisme i, evidentment, bona part de les línies d’actuació que se’n desprenen. I, malgrat això –o precisament per això– si algun dia torno a estar prou avorrit com perquè se’m passi pel cap fundar un partit polític, és molt probable que tornés a proposar el nom d’Esquerra Liberal. De la mateixa manera que massa sovint hem permès que la dreta conservadora s’ensenyorís de la paraula liberal, també massa sovint hem deixat que el socialisme tingués l’exclusiva de l’esquerra. I jo no estic disposat a acceptar ni una cosa ni l’altra; com a mínim en el pla conceptual. Crec fermament que és possible assolir els tradicionals objectius de l’esquerra –això és: igualtat de drets i deures, igualtat d’oportunitats i redistribució equitativa de la riquesa– des d’una base purament liberal i absolutament desvinculada de qualsevol reminiscència del socialisme.

El primer que cal per construir un discurs liberal des de l’esquerra és desterrar aquest nefast culte per la igualtat; perquè si hi ha alguna cosa més terrible que tractar diferent situacions iguals, aquesta és tractar igual situacions diferents. I l’experiència ens demostra que l’obsessió per la igualtat acaba fent que s’iguali per baix, que sempre és més fàcil.

La igualtat no ha de ser altra cosa que una condició de possibilitat de la llibertat. Un instrument al servei de la llibertat, i no a l’inrevés. La llibertat és el valor suprem, i que bona part de l’esquerra –per no dir tota– hagi deixat en mans de la dreta proclames com aquesta diu molt poc en favor seu. Quan dic que la igualtat és condició de possibilitat de la llibertat vull dir que cal una certa igualtat: sense igualtat de drets i deures, sense igualtat d’oportunitats i sense equitat, parlar de llibertat és fer metafísica recreativa: la llibertat entre morir-se de gana i acceptar ser un esclau no és llibertat.

Diuen que Clement R. Attlee –primer ministre del Regne Unit entre 1945 i 1950 i valorat per diversos estudis independents com el governant britànic més reeixit del segle XX– es va tornar laborista quan va deixar el seu Putney natal, un barri upper middle class del sud-oest de Londres, i va treballar a l’East End. És aquesta l’evolució interessant que l’esquerra democràtica no hauria d’haver oblidat mai: per fer realitat l’ideal liberal d’una societat més lliure, més feliç i més equitativa, Attlee es va tornar laborista. No a l’inrevés. L’essencial són, doncs, els valors liberals: la socialdemocràcia, el social liberalisme i altres propostes només són mers instruments per assolir-los; i s’han de valorar, per tant, en la mesura que satisfan la consecució de l’ideal liberal.

Lluny d’això, l’esquerra ha generat massa sovint dogmes a base de convertir els mitjans en finalitats. Un cas prototípic és el del mercat laboral: el que en un inici eren instruments per garantir la llibertat de les parts que contracten en aquest peculiar mercat han acabat convertits en principis, per a alguns inqüestionables. Tal és el cas de les indemnitzacions per acomiadament –alguns dels que les defensen pensant que fan la cosa més socialista del món haurien de saber que qui les va instaurar va ser la patronal com a mesura de fidelització dels treballadors– que traslladen al sector privat les pitjors dinàmiques del sector públic. D’una situació inicial en què tots –treballadors amb talent i sense, esforçats i ganduls– estaven igualment desprotegits s’ha volgut passar a una altra que els protegeix a tots per igual, sense discriminació.

Hi ha d’altres maneres de protegir els drets dels treballadors o, més ben dit, de garantir que el mercat de treball distribueixi de manera equitativa els seus beneficis. Es tracta de col·locar els incentius –les xarxes de protecció– de manera diferent: primant més una bona prestació d’atur i bons mecanismes de reciclatge professional que no pas blindant els contractes laborals.

Un altre exemple d’incentius mal col·locats és la decisió de l’anterior Govern socialdemòcrata de decretar el tancament de les botigues determinats diumenges a la tarda per garantir la conciliació de la vida laboral i familiar. Contraposar llibertat d’horaris comercials amb conciliació de vida laboral i familiar és un dels dogmes que cal eradicar. La conciliació es garanteix amb una regulació adequada dels horaris i els festius dels treballadors, no de les empreses.

De fet, la contraposició entre empresaris i treballadors és un altre dels vestigis socialistes que no acaben d’adequar-se amb la realitat. Però ja se sap que els socialistes, igual que els neoconservadors –no és estrany que als EUA, per exemple, uns i altres hagin sortit del mateix lloc: la Universitat de Chicago– parteixen de la base que si la realitat no s’adequa a la teoria, pitjor per a la realitat. Segons la teoria socialista clàssica els botiguers de barri i els autònoms, per exemple, són empresaris explotadors, mentre que els directius de bancs i els alts funcionaris són treballador explotats. Sobren els comentaris. Des del seu fonament més profund, la teoria de la lluita de classes –igual que la teoria dels egoismes contraposats que han propugnat alguns teòrics pretesament liberals– només genera, en el millor dels casos, un equilibri de bronze que és qualsevol cosa menys òptim.

La mateixa concepció de la plusvàlua –el fruit que l’empresari explotador es queda de la força de treball del treballador explotat– és d’una estretor de perspectiva que fa por. Ja el mateix laissez faire del liberalisme clàssic, sense necessitat de cap intervenció estatal, va descobrir que passar del règim de l’esclavatge a un règim laboral –per bé que aleshores molt precari– era beneficiós per a treballadors i empresaris. És a dir, que retenir menys plusvàlua era beneficiós. A partir d’aquí –amb intervenció de l’Estat i en aplicació de receptes socialdemòcrates, és cert– es va anar trobant aquell equilibri en la retenció de la plusvàlua que garantís que el treballador pot millorar en l’escala social i que l’empresari veu compensat el risc que representa tirar endavant una empresa.

L'error de la concepció socialdemòcrata ha estat pensar que la funció primordial de l’Estat és la de protegir: protegir la part teòricament més feble. És allò que deia unes línies més amunt de protegir a tots per igual, en funció d’unes categories; d’igualar per baix, en definitiva. Una concepció que neix, certament, d’una malfiança del mercat, d’una acceptació a contracor de l’economia de lliure competència.

Un mercat de competència perfecta és perfectament capaç de dur a terme una redistribució equitativa –que no igualitària– de la riquesa. És cert, però, que el mercat de competència perfecta és alguna cosa així com el ciutadà mitjà, una construcció teòrica que no ha tingut mai una plasmació pràctica fidel al 100%. D’aquí la necessitat de la intervenció estatal, la necessitat d’un ordenament jurídic –ubi societas, ibi ius, que deien els clàssics– que garanteixi que el mercat real s’assembli com més millor al mercat de competència perfecta ideal. I això, és cert, molt sovint només ho pot garantir una organització política superior, un Estat; però no un Estat protector, sinó més aviat un Estat supervisor: una organització capaç de dur a terme la regulació mínima del mercat que garanteixi l’equitat i la igualtat d’oportunitats.

Com que tota esquerra, tot pensament progessista, necessita els seus ideals ¿quins poden ser els ideals de l’esquerra liberal? Els mateixos que van fer néixer el liberalisme a Anglaterra a finals del segle XVII: La necessitat d’un nou contracte social.

En certa manera, bona part dels mals que –especialment a partir de la crisi en la qual estem immersos– molts atribueixen al liberalisme són, de fet, el reflex d’una manca de contracte social. A tall d’exemple: el que va fallar en la tercera via, en el liberalisme social de Tony Blair, no va ser la capacitat del model per generar oportunitats per a tothom i per crear riquesa de manera equitativa: El 2007, el New Labour va deixar un Regne Unit més pròsper que mai, tal vegada més desigual que durant els anys 60 i 70, però no per això menys equitatiu. El que va fallar en aquell esquema –i el que ha fallat en tots els esquemes occidentals– va ser la incapacitat del poder polític d’imposar-se al poder econòmic. És a dir, es va evidenciar la necessitat d’un nou contracte social.

De la mateixa manera que els teòrics del contractualisme social es van adonar que sense una regulació de la llibertat dels individus, aquesta llibertat s’autodestruïa; cal ara fer el pas de crear una organització política capaç de contenir un sistema econòmic que ha sobrepassat les organitzacions polítiques preexistents. Perquè la crisi que vivim, entre d’altres coses, ha demostrat això: que sense ius no hi pot haver societas. I en aquests moments som ja una societat global sense una estructura global. De fet, hi ha un dret global, que la majoria d’individus, la majoria de països i la majoria d’operadors dels mercats compleixen en la majoria dels casos, però hi ha massa free riders –per utilitzar la terminologia del libertarià Nozick– que s’aprofiten del benefici que representa el fet que tots menys ells estiguin sotmesos a les normes.

Així doncs, garantir la supremacia del poder polític per sobre del poder econòmic hauria de ser la prioritat d’una eventual esquerra liberal. Un procés que s’ha de dur a terme a nivell local i també global i que no necessàriament ha de ser fruit d’un enfrontament: els mercats i els seus operadors serien els primers interessats a sotmetre’s al poder polític si tinguessin una visió de conjunt i a llarg termini de la situació. Com persuadir, com saber traslladar la lògica del contractualisme social a una realitat globalitzada i complexa és, molt probablement, el repte més important del liberalisme i de l’esquerra en aquests moments.

Però abans cal respondre la pregunta que encapçala l’article: ¿És possible una esquerra liberal? El que sí és possible és un liberalisme d’esquerres. Que els ciutadans i els polítics que es fan dir d’esquerres siguin capaços d’acceptar-lo, ja són figues d’un altre paner.

El romanticisme lleuger dels vienesos

2011-05-16T10:19:00.044+02:00

Per aconseguir que una vetllada musical sigui un èxit calen, com a mínim, dos factors: una execució magistral de les obres escollides –cosa que en el cas dels primers faristols de la Filharmònica de Viena tots donàvem per suposat– i una elecció acurada del programa. Fins i tot m’atreviria a dir que aquest segon requisit és gairebé més important que el primer: de conjunts capacitats per excel·lir en Mozart, en Haydn o en Strauss se’n troben; no molts, però se’n troben; i, al capdavall, sempre ens quedaran els discos. La coherència a l’hora de programar ja va una mica més buscada. I els virtuosos de Die Wiener van posar dijous passat punt i final a la 17a Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella –patrocinada per BIBM– amb un dels programes més ben travats que es recorden.

El programa, vist en el seu conjunt, era una aposta segura: des del darrer classicisme vienès fins als valsos i polques del segle XIX que nodreixen any rere any els concerts de l’1 de gener al Musikverein de la capital austríaca. Una aposta segura, però començar amb l’obertura de La Clemenza di Tito mozartiana té un punt d’arriscat: En escoltar els darrers compassos de l’obertura, el nostre esperit –talment com el gos de Pavlov– comença a salivar anticipant el tall de carn de les àries de Sesto i de Vitellia: ah qual poter, oh dei!, donaste a la Beltà!, que canta el malaurat Sesto. I no, no era el cas. Per tant, el que hom col·loca darrera aquesta obertura ha de ser prou interessant per fer-nos-ho oblidar.

L’escollit per a tan alta missió era Haydn, amb dos divertiments deliciosos –núm. 3 Op.31 i Hoboken II/2– que els virtuosos vienesos van executar amb una correcció extremada, convertint la sala en un oasi de serenitat i d’ordre. L’inici del concert de dijous era la culminació del formalisme classicista, un formalisme que va posar la música a punt de caramel per a l’arribada de l’expressivitat del romanticisme. Encara que una lectura esbiaixada de l’ideal romàntic ens pugui fer pensar el contrari, la forma potencia l’expressió. Com més depurada és la forma de Mozart –i La Clemenza di Tito i la seva cosina, la Simfonia núm. 41, en són bons exemples– més efectiva és la seva expressivitat.

D’aquesta manera, s’entén que el romanticisme musical neix d’un formalisme extremat; de la mateixa manera que la culminació del racionalisme il·lustrat va portar a l’idealisme alemany, del deliri de la raó es passa al deliri de la bogeria. I en aquesta classe magistral d’història de la música que va ser el concert de dijous al vespre, Die Wiener va tancar la primera part amb la Simfonia núm. 10 de Mendelssohn, obra que demostra fins a quin punt els titans del romanticisme van ser alletats pels compositors clàssics.

Una hàbil transició // La segona part del programa es centrava en els compositors de valsos, masurques, galops i polques de la Viena vuitcentista: una mena de concert de Cap d’Any en miniatura. Però passar de l’últim classicisme a la cort de l’emperadriu Sissí sense més interludi que els 15 minuts de la mitja part hauria estat impropi d’uns mestres de tan gran talla artística. Lluny d’això, Die Wiener va deixar que fossin els mateixos músics del darrer classicisme i el primer romanticisme els que ens portessin de la mà de la serenitat apol·línia de la primera part a les pulsions dionisíaques de la segona. Les Danses de Caterina de Haydn i el Galop de Grazer de Schubert van ser l’hàbil transició que els primeres espases de la Filharmònica de Viena tenien preparada. Abans d’endinsar-nos en els saltirons dels balls vienesos del XIX, deixin-m’ho dir: ¡quin geni, Schubert! Fins al més petit dels detalls, la seva música està tocada pel daimon, el mateix esperit que va posseir les ànimes de Mozart i Beethoven, de Handel i Gluck.

El capítol que podríem anomenar Neujahrskonzert va començar amb dues masurques de Joseph Lanner i els Valsos de Maria de Joseph Strauss. Els virtuosos de la Filharmònica de Viena tenen la mà trencada quan d’aquest repertori es tracta, per a ells deu ser alguna cosa així com respirar. I encara es va fer més evident amb l’Alto! Galop Op. 16 del mateix Lanner i la polka Els salts d’Eisele i Beisele de Johann Strauss pare.

Després del Vals de Weana Gmüath Op.112 de Johann Schrammel arribava un final de traca i mocador: El Galop xinès Op. 20 de l’Strauss pare i el Galop de Malapou Op. 148 de Lanner; aquest últim amb divertides arengues del concertino incloses. Si el públic no hagués estat tan fred –¡sempre fred i gasiu en els seus aplaudiments, el públic d’aquestes Valls!– allí s’hauria produït un moment Marxa Radetzy. Però la indolència del públic unida a la impaciència –¿o era imperícia?– de l’encarregat d’encendre els llums ho van impedir. ¿Què ho fa que s’acontentin amb un sol bis? ¿Que potser es pensen que els tindrem cada dia els primers faristols vienesos?

El que es diu i el que s’insinua // Com que necessitava veure l’entusiasme a la cara d’algú, vaig buscar instintivament en Jordi Marquet. «¡Això és com anar a una festa!», va exclamar. I sí, aquell era el sentiment just, el que tothom s’hauria d’haver endut cap a casa dijous al vespre: una festa a ritme de vals, amb foie i vi de Borgonya. I mira que havia començat seriosa la vetllada, amb l’Sturm und Drang palpitant a les partitures de Mozart, però aquests hàbils austríacs van saber donar-li la volta sense que es notés. Al capdavall, són un país expert en màrqueting: han fet creure a tothom que Mozart era austríac i Hitler era alemany.

I el concert de dijous deixava aquesta impressió de lleugeresa, de sobreentès, de clin d’oeil. L’inici ens parlava d’un classicisme que es torna romàntic, però sense ensenyar-nos el Mozart més posseït, ni el Haydn més anglès, ni el Mendelssohn madur. Beethoven no hi era, però el podíem intuir, com també a la segona part podíem intuir-hi Brahms sense que hi fos. De fet, el romanticisme, com a tal, no hi era: només vam escoltar les seves causes i els seus efectes. Com passa amb el bon erotisme, era més el que s’insinuava que el que es mostrava. La sensació final era d’una lleugeresa vaporosa i inquietant. Magistralment executada, això sí; i això ens redimeix a tots.

La Bellesa com a excusa

2011-04-27T12:03:00.000+02:00

Una de les poques persones que conec –vull sospitar que n'hi ha d'altres a les quals no conec– que és capaç de donar dimensió internacional a la cultura andorrana és l'Alexandra Grebennikova. És de les poques persones en aquestes Valls que té clara la necessària relació que hi ha d'haver entre l'ultralocal i l'universal perquè una cultura nacional triomfi més enllà de les pròpies fronteres. «No es tracta», em deia un dia de principis de desembre a la cafeteria del Plaza, «de fer cultura andorrana amb cap altra aspiració que la de ser andorrana, sinó de fer cultura des d'Andorra amb qualsevol aspiració».

Havíem quedat per entrevistar un dels personatges històrics de la contraportada dels divendres, però aquell dia el nostre convidat –diria que era el notari medieval Arnau de Vall-llebrera– s'havia endarrerit una mica i ens havia deixat temps per divagar. «Hem de fundar un moviment cultural o artístic a Andorra», continuava explicant l'Alexandra entre tasses de Darjeeling, muffins de xocolata i copes de Vichy tan grans i tan ben servides que semblaven gin tonics. «Molt bé», vaig dir-li, «fundem-lo». «Bé, primer ens cal alguna cosa que uneixi tots els membres d'aquest moviment artístic o cultural», va dir ella, «un mínim comú denominador».

No sé si en aquell moment li ho vaig dir, però la veritat és que la idea de fundar un moviment cultural o artístic se m'havia acudit més d'una vegada. Encara no tenia 20 anys quan un dia amb uns amics en una platja de Formentera vaig proposar fundar «un nou dandisme, desenfadat i mediterrani», però la idea no va quallar... afortunadament. El cas és que aquell dia de desembre al Plaza, vaig respondre a la proposta de l'Alexandra tirant de manual: «El primer principi del decàleg hauria de ser: la Bellesa existeix», i ho vaig dir procurant donar a les meves paraules un toc d'incontestable. Ella em va mirar amb un punt d'incredulitat estepària i només li va faltar manllevar les paraules d'Unamuno i dir-me que m'ofegava l'estètica. Sigui com sigui, el cas és que va quedar clara la impossibilitat de generar una cultura universal des d'Andorra, perquè tant ella com jo –estrangers en fase d'assimilació– ja estàvem afectats pel més característic dels defectes dels andorrans: la impossibilitat d'arribar al més mínim acord els uns amb els altres. Per això quan els andorrans volen fer un moviment cultural en l'únic que són capaços de posar-se d'acord és en fer-lo andorrà; cosa que, des del punt de vista artístic, no vol dir absolutament res.

Fa un parell de setmanes, en baixar del tren a l'estació Victoria, vaig recordar-me d'aquella tarda a la cafeteria del Plaza. Al Victoria & Albert Museum hi feien una exposició que duia per títol The Cult of Beauty, the Aesthetic Movement 1860-1900. «Quan vinguis a Londres anirem a un munt d'exposicions i galeries», m'havia dit l'Anna Parellada pocs dies abans i aquella del culte de la Bellesa havia de ser una d'elles. També havíem pensat en una de Miró a la Tate Modern, però després ens vam adonar de l'absurd de dos barcelonins admirant Miró a Londres.

Vaig anar al V&A amb un punt d'escepticisme. Fa anys –impressionat per la mestria del pinzell de John William Waterhouse, pel decandentisme dels versos de Lord Tennyson i per la intel·ligència brillant i ràpida d'Oscar Wilde– havia estat un ferm defensor de l'Aesthetic Movement, l'Art for Art's Sake i tot el modernisme en general. Sempre m'ha disgustat el rebuig per la Bellesa que han practicat alguns –no tots, ni de bon tros– artistes del segle XX. Sempre m'ha semblat que la relació d'aquest tipus d'artistes amb la Bellesa és com la de la guineu de la faula d'Esop amb el raïm: com que no poden assolir-la, la menyspreen. Fer coses belles pel simple fet que són belles sempre m'ha semblat un objectiu digne d'admiració.

Tot i així, quan ens encaminàvem cap a l'exposició al V&A tenia la impressió que estava fent un retrocés: la meva admiració per l'esteticisme em semblava gairebé infantil i dubtava que els estetes fossin alguna cosa més que uns pintors de dones guapes que decoraven les seves cases de Chelsea amb blue china i de tant en tant fumaven opi en algun den sòrdid d'un carreró del Soho. Potser massa influït per les muntanyes andorranes havia acabat confonent l'esteticisme amb quelcom superficial i frívol.

L'exposició en qüestió arrencava amb els prerafaelites liderats pels germans Dante Gabriel i Christina Rossetti i Edward Burne-Jones; continuava amb James McNeill Whistler –que seria una mena de Ramon Casas a l'anglesa, sinó fos perquè va néixer 30 anys abans que el pintor barceloní. També hi havia lloc per als pintors olímpics, com Lord Leighton, Albert Joseph Moore o Lawrence Alma-Tadema. Waterhouse no hi era, però podia haver-hi estat perfectament.

Els anglesos –juntament amb els italians i els catalans– van ser un dels primers pobles a elevar el disseny i les arts decoratives a la categoria d'arts i el V&A n'és l'exemple suprem. L'esteticisme de finals del XIX va ser el moment en què tot això s'esdevingué i no tindria sentit organitzar una exposició sobre esteticisme victorià on només hi figuressin els pintors. Per això els responsables de The Cult of Beauty van decidir,incloure-hi també crítics, com John Ruskin, escriptors i dramaturgs, com Wilde, il·lustradors, com aquell geni que va ser Aubrey Beardsley, i dissenyadors de mobles, ceràmica i altres objectes dels quals no recordo el nom.

A una exposició és important anar-hi acompanyat d'una persona intel·ligent que sigui capaç de fer-nos veure més enllà de la nostra pròpia esfera. És cert que de les coses només veiem allò que nosaltres hi posem i és un plaer enorme que algú ens hi faci veure alguna cosa més. Va ser l'Anna qui em va ajudar a comprendre perquè l'esteticisme sempre m'ha fascinat tant. «Què moderna!», va dir en veure una tetera que semblava treta dels catàlegs d'Alessi. En les il·lustracions de Beardsley hi va trobar un precurssor del manga japonès i la mateixa modernitat trencadora la va veure en els mobles orientalitzants i en l'eclecticisme d'algunes pintures.

M'encanten les paradoxes: el moviment prerafaelita va començar proclamant el retorn a la manera de fer art prèvia a Raffaello Sanzio i el rebuig de la modernitat industrial i va acabar desembocant en una corrent tan moderna que la van anomenar modernisme. A l'arquitectura és on es veu més clar: els modernistes són els primers que van fer alguna cosa realment nova des que Filippo Brunelleschi va construir la cúpula de Santa Maria del Fiore.

I aleshores descobrim la paradoxa màxima: els esteticistes van entronitzar la Bellesa i –sense ser-ne conscients– això va marcar el principi de la decadència de la Bellesa. Fins aleshores, tots els moviments artístics havien buscat qualsevol excusa per crear coses belles: el sentit didàctic de l'art medieval, els temes d'amor, mort i destí a la poesia trobadoresca, la reinterpretació dels clàssics del Renaixement, el sentit de fugacitat de la vida i l'horror vacui dels barrocs, el formalisme extrem del segle XVIII, la recuperació de Grècia del romanticisme alemany, l'etern retorns dels prerafaelites... però en l'esteticisme no: els estetes ja no busquen excuses per crear Bellesa, sinó que la Bellesa es converteix en l'excusa per fer coses noves, trencadores. Els modernistes són els educadors dels nostres ulls: entenem la Bellesa tal i com ells la van entendre. «Mireu-la! Aquí la teniu! Sense intermediaris!», van dir-nos un cop la van tenir ben asseguda al tron, «i a partir d'ara: campi qui pugui!». I en això estem.

Sempre, sempre Maragall

2011-03-10T05:40:00.046+01:00

A Maria Teresa Ruestes, mestra de literatura,

que em va ensenyar a llegir més enllà de les paraules.

Hi ha llibres que sempre cal tenir a mà, als quals cal tornar una vegada i una altra. A mi em passa amb el volum de les obres completes de Joan Maragall (1860-1911), un llibre de tapes dures i paper molt fi, quasi de Bíblia, editat per Selecta el 1981. El paper és quasi de Bíblia i el llibre és per a mi una mena de breviari de pregàries del qual no puc prescindir. La bona poesia ja ho té això, que per molt que la llegeixis i la rellegeixis mai no te l’acabes de llegir del tot, tornes a passar la mirada pels mateixos versos i et semblen sempre nous, sempre diferents. Cada vegada hi trobes algun matís que no havies vist. Obro el volum a l’atzar, Diades d’amor es titula el poema, i un vers, un sol vers, diu: “la seva veu com font en nit callada”. ¿Què hi ha en aquestes vuit paraules que fan que ens hi aturem? ¿No és la poesia de Sant Joan de la Creu que batega darrere aquest vers? “la noche sosegada / en par de los levantes de la aurora / la música callada / la soledad sonora”. Potser sí, els poetes s’amaguen els uns en els altres.

Però no, en el meu etern retorn a Maragall hi ha alguna cosa més que el fatu plaer intel·lectual de descobrir influències i reminiscències. Els sentits són molts més suggestius i poderosos que la raó nua i Maragall ho sabia; ho intuïa, hauríem de dir. Per això ens colpeix de manera directa i espontània, sense pensar-s’ho gaire, com si seguís aquella advertència de Nietzsche: “l’instint que raona és un instint dèbil”, com si tingués molt presents les paraules de Hölderlin: “L’home és un deu quan somia i un captaire quan pensa”. El poeta va néixer en un món en què fer coses belles pel simple fet que són belles –i, per tant, bones- començava a estar mal vist: hom podia fer coses revolucionàries, provocadores, complicades, elitistes... però fer coses belles era considerat, en el millor dels casos, un vici petitburgès.

Ara, 100 anys després de la seva mort, i quan totes les avantguardes modernes i postmodernes ja han passat, podem contemplar Maragall amb totes les seves potències, com el que és: un europeu de raça, autèntic, algú que creu fermament en la força creadora de la Bellesa i en la importància dels poetes com a heralds seus; i encara que només fos per això la seva existència ja hauria valgut la pena. Diuen que Novalis es va inventar la prosa poètica; com a formalisme acadèmic és acceptable, però ¿què ha estat sempre la bona prosa sinó poesia sense xarxa? Maragall, traductor i admirador fervent del poeta alemany també va excel·lir en aquest camp. En aquell assaig seu tan famós, l’Elogi de la paraula, hi ha sintetitzades les línies mestres del seu credo poètic: “No heu sentit mai els enamorats com parlen? [...] Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s’estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos en surt la llum”.

Hi ha artistes l’obra dels quals ens esquinça per dins, ens escindeix del Tot, ens fa veure que estem sols i desemparats, que res no té sentit, que la Bellesa i la Veritat no existeixen; a mi em sembla que per fer això no val la pena ser artista. Maragall no, ell és d’una altra classe: és d’aquells artistes que ens reconcilien amb el món i amb el nostre destí. No té preu que algú ens recordi que la Bellesa existeix, que les coses belles són bones i que estem aquí per fer coses bones i belles. No té preu que algú es proclami un “enamorat de tot el del món”. Només així s’entenen aquests versos del Cant espiritual: “Amb quins altres sentits me’l fareu veure / aquest cel blau damunt de les muntanyes / i el mar immens i el sol que pertot brilla? / deu-me en aquests sentits l’eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau”. És aquest el fragment que s’hauria d’incloure als recordatoris que es reparteixen als enterraments i no aquell altre de “[...] sia’m la mort una major naixença!”.

Maragall és un poeta empíric: sense una sensació primigènia, no hi ha poesia. Una de les cosmogonies grecoromanes explica que el món va començar el dia que Venus Urània –personificació de la Bellesa creadora- es va emmirallar en una massa de fang informe; i aquella massa, colpida per l’observació de la Bellesa, va començar a moure’s, a transformar-se, amb l’objectiu d’assemblar-s’hi. Així es fa la poesia de Maragall: les coses belles colpeixen l’ànima del poeta de tal manera que l’ànima es transforma, es prepara per poder reflectir la Bellesa, per reproduir-la. Tot plegat queda molt clar en una carta que Maragall va escriure a Miguel de Unamuno el 1907: “usted es el poeta castellano de nuestro tiempo, poeta al revés, o al menos al revés nuestro: poeta de dentro a fuera. Porque a nosotros es la luz, son los campos, son los montes, son los actos y los gestos humanos los que se nos meten dentro y nos mueven, y vuelven a salir en palabras con el ritmo que ellos mismos han promovido en nosotros [...] en usted todo empieza dentro: allí está su luz, allí sus campos, allí sus montes, allí la humanidad toda y Dios mismo; de allí sale el verbo inflamado para dominar, para hacer servir a su expresión campos y montes y sol y estrellas y actos y gestos humanos y el alma del universo”. Abans de contraposar-ho a la manera de fer poesia dels castellans, Maragall ho havia explicat molt bé anys enrere a L’Oda Infinita: “Tinc una oda començada / que no puc acabar mai / dia i nit me l’ha dictada / tot quant canta en la ventada / tot quant brilla per l’espai”. Perquè en els detalls, en les impressions més primàries sovint hi ha més força que en centenars de discursos: “en la flor de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat”.

Unamuno, que era tan gran filòsof, no va ser capaç de dir-la tan bé aquesta diferència entre els poetes que van de fora endins i els que van de dins a fora, de sintetitzar-la amb tanta mestria; de fet, ni tan sols va ser capaç de comprendre-la del tot. “Séreis siempre unos niños, levantinos! / ¡Os ahoga la estética!”, conclou el seu poema L’aplec de la protesta. El que volia ser una crítica, amb el temps, s’ha transformat en un elogi. Perquè no és que l’estètica ens ofegui, és que sense l’estètica ens ofegaríem. L’entronització de la Bellesa no és una pretensió vana, no és una mera façana d’aquelles que Unamuno deia que Barcelona n’era plena, els catalans no som uns frívols pintors de cocottes: les impressions, les sensacions i les intuïcions tonifiquen l’esperit amb més força del que mai ho hagin pogut fer els conceptes i els pensaments nus. “A mig aire de la serra / veig un ametller florit: / Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t’he delit!” Aquí hi ha molt més que una simple postal impressionista d’un ametller florit en ple febrer, però, com diria el poeta a l’Elogi de la paraula, “proveu de sotjar-ne el sentit, debades; no arribareu mai al fons i us espantareu de l’infinit que porta a les entranyes”.

Diuen que quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona es van cuidar, sobretot, d’arraconar l’obra periodística de Maragall, però no van posar gaires traves a la pervivència de la seva poesia, creient-la menys perillosa per estar menys carregada de conceptes. ¡Quin error! ¡Quin error típicament espanyol, m’atreviria a dir! Un sol vers de Maragall és una amenaça infinitament més gran per a l’Espanya eterna que tots els seus articles junts. “On ets, Espanya? No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!”

Maragall pot semblar efectista, certament, i tal vegada ho sigui: efectista en el millor sentit de la paraula. Tenint com a premissa principal la creació de coses belles, aconsegueix també altres objectius igualment nobles. ¿Què és més útil a la causa de la llibertat: tots els tractats de filosofia política que la defensen o aquests vuit versos de l’Himne Ibèric?: “El mar és gran, i es mou, i brilla i canta / dessota els vents bramant en fort combat / és una immensa lluita ressonanta, / és un etern deler de llibertat. / Guaitant al mar els ulls més llum demanen, / bevent sos vents els pits es tornen braus; / anant al mar els homes s’agermanen, / venint del mar mai més seran esclaus”.

Fins i tot en les imatges més purament sensorials de Maragall hi ha alguna cosa que ens mou a l’acció, que ens esperona. No sabria com dir-ho, és simplement sentir el que s’esdevé dins nostre quan obrim el llibre de poesies i llegim: “D’on pot venir la inquietud de l’ona? / Misteri de la mar! L’hora és ben dolça. / Flameja, al sol ponent, l’estol de veles”. O, al final de La fageda d’en Jordà: “presoner del silenci i la verdor / oh, companyia! oh, deslliurant presó!”. I a Festeig: “la nit s’estén pertot, la mar ressona”. Arribem al final de La vaca cega: “i se’n torna / orfe de llum sota del sol que crema / vacil·lant pels camins inoblidables / brandant llànguidament la llarga cua”. I fins i tot quan crèiem que ja no hi havia res més per descobrir, encara ens sorprèn: “Nodreix l’amor de pensaments i absència / i així traurà meravellosa flor”.

Però si jo m’hagués de quedar amb algun dels seus poemes, si n’hagués de penjar un al mirall del lavabo per veure’l cada matí en aixecar-me, sens dubte aquest seria Excelsior: “Vigila esperit, vigila / no perdis mai el teu nord / no et deixi dur a la tranquil·la / aigua mansa de cap port. / Gira, gira els ulls enlaire / no miris les platges roïns / dóna el front en el gran aire, / sempre, sempre mar endins”. Aquest sempre, sempre mar endins dóna força per afrontar-ho tot; i tothom, si calgués.

El desenllaç còmic de la política

2011-01-26T03:39:00.065+01:00

Entre els meus amics andorrans tinc la sort de poder comptar amb un que podria ser, sens dubte, el millor analista de la política del Principat dels últims 20 anys. Des del moment en què vaig començar a elaborar la meva -tal vegada escabellada- visió tràgica de la política andorrana em va interessar molt la seva opinió. No em va desaprovar, per bé que tampoc no acabava de proporcionar-me un final per a la tragèdia. Fa uns dies m’explicava les interioritats d’un desenllaç polític esdevingut fa poques setmanes i la història era qualsevol cosa menys tràgica. El plantejament inicial podia ser tràgic, el desenvolupament de l’acció també, però el desenllaç era tragicòmic, agredolç i a la vegada d’una humanitat extraordinària. “Les coses, en la política i en la vida, acostumen a anar d’aquesta manera”, m’explicava aquest amic entre tasses de te i ampolles d’aigua amb gas, “el desenllaç és el resultat d’una barreja d’habilitats, pors, coincidències i ¿per què no dir-ho? una mica de sort”.

I jo aleshores em vaig adonar com d’equivocat pot ser pretendre aplicar estàndards clàssics a la vida moderna. El millor desenllaç per a una tragèdia és un final tragicòmic, aburgesat si es vol, amb una vaga sensació d’imperfecció. La gràcia d’aquestes pel·lícules històriques que els anglesos saben fer tan bé, com The Madness of King George o The Queen, és precisament aquest toc agredolç: el plantejament és clar i diàfan com el d’una tragèdia grega, però el sabor que la història ens deixa a la boca és sempre estrany. No hi ha un destí marcat, no hi ha maniqueisme, ningú no fa ni l’hagiografia ni la demolició dels personatges. I sí, potser sí, que en això consisteix la vida moderna; adonar-se’n, però, no sempre és fàcil.

Avui es compleixen 100 anys exactes de l’entrada de la música a la vida moderna. El 26 de gener de 1911 l’Òpera de Dresde estrenava un nou títol: Der Rosenkavalier o El cavaller de la rosa del compositor bavarès Richard Strauss. Després de les revolucionàries Salomé (1905) i Electra (1909), el públic esperava una òpera més enllà de l’expressionisme, plenament atonal. Però Strauss i el seu llibretista, el poeta Hugo von Hofmannsthal, van sorprendre tothom amb el que la crítica va qualificar d’“òpera mozartiana”. Els autoproclamats deixebles de l’Strauss revolucionari -com Arnold Schönberg, Béla Bartók o Alban Berg- van renegar d’un mestre que els havia traït. Ells eren atonals i dodecafònics i Strauss es mantenia tonal i melòdic; ells trencaven amb les formes tradicionals i Strauss es mostrava eclèctic; ells eren minimalistes i Strauss omplia i ornamentava amb profusió. “Ells van optar pel camí de la veritat, jo he escollit el camí de la bellesa”, diria Strauss anys més tard; i encara va ser magnànim perquè, mirat amb la perspectiva que donen 100 anys, Strauss va anar més enllà que els dodecafonistes en el camí de la veritat, essent menys revolucionari va ser, en el fons, més avançat al seu temps que qualsevol d’ells.

Aparentment, Schönberg i els altres compositors atonals van trencar amb la tradició musical dels segles XVIII i XIX i, en canvi, Strauss es va mantenir fidel a l’esperit de Wagner, de Mozart, de Gluck i de Handel. Així ho va dir la crítica i així ho ha anat repetint majoritàriament durant els últims 100 anys: El cavaller de la rosa suposa un “gir conservador” en la carrera de Strauss, una reacció a la revolució atonal. Però, en el fons, Strauss és el primer post romàntic, el primer que sap trobar una sortida per a la música més enllà del camí que li havien marcat des de feia més de 200 anys. Els atonals es limiten a portar l’evolució -no la revolució- de la música fins a les seves darreres conseqüències, exploren un camí aparentment nou que no és altra cosa que la prolongació natural del camí de la música després de Wagner -ja hi ha fragments de Tristany i Isolda que són quasi atonals.

Quan el teló es va aixecar a Dresde avui fa 100 anys, el públic devia tenir la impressió d’estar escoltant alguna cosa ja sentida, una mena de déjà entendu; però a la vegada era una música radicalment nova: no era Mozart, no era Wagner, no era expressionisme... era genuïnament Strauss. També l’escena era quelcom conegut: tot un primer acte que es desenvolupa en una cambra d’una casa aristocràtica del segle XVIII. La imatge recorda molt a Le Nozze di Figaro i també els personatges: una dona de 35 anys, la Mariscala, interpretada per una soprano lírica, com la comtessa de Le Nozze -i com l’Alcina handeliana-; i el seu jove amant, el comte Octavian, de 17 anys, interpretat per una mezzosoprano, com el Chreubino de Le Nozze -com el Ruggiero d’Alcina-. I l’estil té alguna cosa d’aquestes òperes, i també de la conversa feta música del Così fan tutte mozartià. Hi ha, a més, alguna ària de bel canto, moments innegablement wagnerians i ritmes de vals vienès del segle XIX.

La Mariscala, princesa de Werdenberg, és una de les dones més influents d’aquesta Viena imaginària de finals del segle XVIII. Està mandrejant al llit amb el seu amant, el comte Octavian Rofrano, 18 anys més jove que ella, quan senten que algú arriba al palau. “El mariscal!”, exclama ella horroritzada, i Octavian s’amaga en un armari. No és el mariscal, sinó el baró Ochs von Lerchenau, cosí de la Mariscala proper als 40 anys. El baró arriba per notificar a la seva cosina la seva intenció de casar-se amb la filla del ric comerciant von Faninal, Sophie: ella aportarà els diners, la joventut i la bellesa i ell, el títol nobiliari. Una justa transacció. Però Ochs necessita l’ajuda d’un jove que compleixi amb el ritual de portar la rosa de plata a casa dels von Faninal com a símbol de la petició de mà. La Mariscala té a l’home apropiat: el jove Octavian que s’ha disfressat de criada i flirteja amb el pobre Ochs, que no reconeix que sota les faldilles i la còfia hi ha un noi de 17 anys. Per la cambra de la Mariscala passen un cantant d’òpera, un perruquer, un notari, uns intrigants italians... i finalment, amb tot acordat, Ochs marxa amb el seu seguici deixant sola la seva cosina. La Mariscala se sent estranya: es mira al mirall i es veu vella. Octavian, vestit amb botes de muntar i disposat a fer un passeig pel Pràter, no la comprèn. “Algun dia em deixaràs per algú més jove, Quinquin”, li diu ella, “i cal assumir-ho amb el cor i les mans lleugeres. Amb lleugeresa hem de saber agafar les coses i amb lleugeresa hem de saber deixar-les anar. La vida castiga aquells que no ho saben fer i els déus no se n’apiaden”. Octavian marxa amb la missió de portar la rosa de plata a Sophie, de ser el rosenkavalier. I aleshores s’esdevé un moment d’intensitat wagneriana, una reminiscència de La Valquíria. ¿Què passa? La Mariscala s’adona que no s’han fet un petó i no es veuran fins... a la tarda, al Pràter. ¡Quina petita gran tragèdia!

Al segon acte, Octavian es presenta a casa dels von Faninal i ofereix la rosa de plata a Sophie. Només veure’s els dos joves s’enamoren. Al cap d’una estona arriba el baró Ochs amb el pare de la noia i fa gala d’un comportament groller. Sophie el rebutja i Octavian s’interposa entre tots dos. El jove comte i el baró es baten en duel i Ochs resulta lleument ferit en un braç. Von Faninal fa fora Octavian de casa seva i obliga a la seva filla a acceptar Ochs. Mentre encara s’està recuperant, el baró rep una carta de la criada que el va seduir a casa de la Mariscala –que no és altre que Octavian. La noia el cita en un hostal als afores de Viena aquella nit i Ochs s’hi encamina, cantant la seva vanitat de vell calavera a ritme de vals. El cant que es torna dansa... heus ací un recurs que Strauss ja havia utilitzat a Salomé i a Electra, fet que reforça la idea que El cavaller de la rosa és una evolució, no un retrocés.

Al tercer acte, Octavian disfressat de criada flirteja amb Ochs a la cambra de l’hostal, mentre Sophie i el seu pare espien des d’una habitació contígua. Von Faninal s’adona de quin tipus d’home és el seu gendre. Per agreujar la situació, una de les intrigants italianes, Annina, es presenta a l’hostal acompanyada de nens: afirma que és l’esposa d’Ochs i que aquells són els seus fills i acusa el baró de bigàmia. Arriba la policia i deté al baró. La ruïna de la reputació de von Faninal és un fet: estava a punt d’entrar per la porta gran a l’aristocràcia vienesa i tots els seus somnis s’han esfumat. I en aquell moment, talment com un deus ex machina de la tragèdia grega, arriba la Mariscala. La princesa de Werdenberg fa ús de la seva influència per alliberar el baró i... ¿què passa amb els joves amants? Per saber-ho cal escoltar l’òpera, preferentment en la versió que va enregistrar Herbert von Karajan per a l’EMI amb Elisabeth Schwarzkopf en el paper de la Mariscala i Christa Ludwig com a Octavian.

Com succeeix amb l’escena política andorrana -i la de molts altres llocs, suposo- el plantejament de El cavaller de la rosa podria ser tràgic: una dona de 35 anys condemnada ser abandonada pel seu amant, una noia jove destinada a casar-se amb un vell... però el desenllaç no ho és. I aquesta és la principal diferència amb les òperes anteriors de Strauss: l’orquestració continua essent rica i exòtica, els papers de soprano són igualment llargs i complicats, els recursos melòdics encara més complexos... el que canvia és que Electra és una tragèdia i Der Rosenkavalier és una comèdia. I aquesta serà una constant en la carrera de Strauss, que encara havia de durar més de 30 anys des de l’estrena de Dresde d’avui fa 100 anys: A Ariadna a Naxos, Arabella, La dona silenciosa, Intermezzo, Capriccio... hi ha sempre aquesta barreja de tràgic i còmic, de classicisme i modernitat, d’eclecticisme i revolució, aquesta sensació agredolça d’imperfecció, aquest innegable sentiment d’humanitat, de realitat, de veritat profunda i total.

En certa manera, Strauss va realitzar l’ideal mozartià de la música total, de ser capaç de traduir tots els sentiments, totes les paraules, tots els gestos, a música. De no passar res per alt. Mentre l’expressionisme i l’atonalisme buscaven el concepte abstracte, nu, primari, sense sorolls innecessaris; Strauss s’adona de l’enorme necessitat d’aquests sorolls, d’aquests detalls indestriables d’allò considerat essencial. Com a les novel·les de Virginia Woolf, en la música de Strauss hi ha milers de sensacions concentrades en el més ínfim dels detalls. Però, a diferència de la música més conceptual, en Strauss no hi ha densitat, sinó una lleugeresa deliciosa: la sensació que, tot ballant, els nostres peus se separaran del terra i ens posarem a volar. De l’impuls dionisíac de la dansa en surt una sensació apol·línea i lluminosa. Potser sigui cert, al capdavall, que Strauss va fer la música que feia 250 anys que s’estava fent, però ho va fer des de la perspectiva totalment oposada i aquesta és la radical novetat. Strauss tanca el cercle i, a la vegada, obre les portes a tot un univers de noves possibilitats. I ell, qui sap, tal vegada només volia entretenir el públic alemany i guanyar prous diners per construir-se una magnífica vil·la a Baviera. Els designis dels déus, ja se sap, són inescrutables.

L'egoisme i l'autointerès

2011-01-12T12:43:00.000+01:00

Davant la terrible crisi econòmica que encara tenim a sobre, les reaccions dels pobles són marcadament diferents. A les societats del sud d'Europa, a l'Europa catòlica –antropològicament catòlica, encara que cada cop hi hagi més descreguts– la reacció primària consisteix a buscar culpables: els bancs, les immobiliàries, els governs, els americans... ¡els funcionaris! I sovint les versions menys versemblants i més ridícules són les que amb més força penetren en la població. Els anglosaxons, en canvi, tenen una gran capacitat de catarsi: posen més èmfasi en aprendre la lliçó que en identificar culpables; per dir-ho en la terminologia catòlica: prefereixen el propòsit d'esmena a l'assumpció de la culpa. Per això són capaços de vendre'ns abans que ningú la solució, tot i que en bona part la culpa del desgavell financer va ser seva –¿ho veuen? tinc la necessitat catòlica de buscar culpables, ni que només sigui per perdonar-los–.

Sigui com sigui, els uns i els altres acaben fent la seva pròpia catarsi: tothom busca explicacions per saber què ha fallat en el capitalisme, en l'economia de mercat lliure, què ha fallat en el sistema –jurídic i econòmic– liberal. El primer que es va dir és que aquesta no era una crisi de mercat stricto sensu, sinó una crisi de mercaders. Està ben pensat, però en el fons totes les grans crisis són provocades pels mercaders, pels actors econòmics, perquè els mercats –per molt que desagradi a alguns– no tenen personalitat jurídica; i personalment espero que no l'arribin a tenir mai.

El cas és que tot plegat ens ha portat a parlar de valors, de l'ètica dels negocis, de bones pràctiques... de ¡moral! Sí, senyores i senyors, sí, de moral; sona carca ¿oi? doncs per a alguns és el més nou que hi ha, no n'havien tingut mai. Però a mi tot això dels valors no m'acaba d'agradar: això és recordar-se de Santa Bàrbara quan trona; i en aquest cas ja estem amb l'aigua al coll. Deia Oscar Wilde que la moral no és altra cosa que la postura que adoptem davant algú que ens cau malament. Com que aquesta crisi no ens cau bé, ens hem tornat tots uns moralistes. És una actitud que em recorda la d'alguns famosos personatges de la història –algun va arribar fins i tot a sant– que van abraçar el cristianisme i van començar a criticar els pecats de la carn quan la fisiologia ja no els permetia gaudir-ne. La castedat als 20 anys és un sacrifici, als 80 és una amarga necessitat. A mi no m'agraden ni l'un ni l'altra, com tampoc no m'agrada tot això dels valors, ni en temps de bonança ni en temps de crisi.

No dic que els valors no siguin necessaris –imprescindibles– per fonamentar el sistema. Ho he dit sempre que he pogut: el liberalisme es fonamenta en els drets humans, en la dignitat de la persona, i té un sòlid ancoratge ètic, moral... metafísic, m'atreviria a dir. Però els valors liberals són això: un fonament, una premissa, una condició de possibilitat... no un pegat que fem servir cada cop que tenim problemes per anar tapant forats. Més val una societat absolutament corrupta i immoral, que no pas una societat immoral amb alguns pegats de moralitat i d'ètica. Ho dic des del punt de vista de l'estil, és clar.

Aquesta crisi el que ha evidenciat és un problema de concepte, més que no pas de valors. És clar que hi ha hagut persones que sabien que el que feien estava mal fet, que tenien un dèficit ètic, però el dèficit conceptual estava molt més estès. Segons em sembla aquest dèficit conceptual consistia –i consisteix– en creure que el sistema liberal es basa en una contraposició d'egoismes: l'egoisme de qui oferta contraposat a l'egoisme de qui demanda, l'egoisme del treballador contraposat a l'egoisme de l'empresari, l'egoisme de dues parts que contracten... i així anem teixint una xarxa d'equilibris, d'equilibris de bronze, que és qualsevol cosa menys òptima. I el dia que la xarxa peta ens posem tots a plorar i jurem i perjurem que hem de ser bons minyons. ¡Això no és seriós!

El liberalisme no es fonamenta en l'egoisme, sinó en l'autointerès. Els autors liberals –Rawls i companyia, per citar els més moderns– parlen d'individus racionals, lliures i autointeressats. Si tingués el dia sarcàstic diria que aquests individus no han existit mai enlloc, però tinc un vespre idealista i crec que sí que podem ser persones racionals, lliures i autointeressades. El que passa és que això de l'autointerès no ho hem acabat de definir –o d'entendre– mai del tot bé. N'hi ha molts que equiparen l'autointerès a l'egoisme i crec que d'aquí neix bona part dels errors. L'autointerès és l'egoisme passat pel filtre de la racionalitat. La diferència entre l'egoisme i l'autointerès no és una trivialitat acadèmica, és l'abisme que separa la civilització de la barbàrie.

L'egoista és, per definició, cec: només pensa a tenir plena la menjadora i no pensa mai, no si n'hi haurà prou per als altres, sinó si la seva golafreria present no acabarà essent la causa de la seva desgràcia futura. És allò de l'après moi, le déluge, sense pensar que en un món en què les coses van tan ràpid, l'après acostuma a arribar abans que el moi hagi desaparegut. Un especulador immobiliari, per agafar un exemple senzill i maniqueu, perjudica la base mateixa del sistema i, amb ella, a si mateix. Encara que no ho percebi de manera directa, encara que es retiri de l'orgia a temps i amb les butxaques ben plenes, està dinamitant un creixement sostingut i sòlid del qual ell també se'n beneficiaria. Si mirés pel seu propi interès, pel seu interès de debò, no especularia.

Una persona autointeressada és una persona egoista que ha estat capaç d'interioritzar totes les conseqüències de les seves accions individuals i com aquestes conseqüències repercuteixen en la seva pròpia esfera d'interessos.

Ara bé, s'esdevé que aquestes persones autointeressades no estan soles al món i si resulta que viuen envoltades d'egoistes, l'autointerès els aconsellarà ser també egoistes. Sovint, en un context d'irracionalitat el més racional és ser irracional. Quan tothom especula amb els habitatges, l'autointerès dicta especular també, perquè el sistema ja està pervertit, ja camina cap a l'abisme i, per tant, abans no s'hi precipiti cal arrambar amb tot el que es pugui.

Cal, per tant, un pas més per convertir l'autointerès individual en un autointerès universal. Per actuar de tal manera que la nostra acció individual pugui ser un acció universal, que diria Kant. I aquí la moral i l'ètica són importants, però hi ha una cosa que funciona millor: el dret. Un sistema basat en l'egoisme tindrà una tendència natural a la desregulació, però no un sistema basat en l'autointerès. Un sistema liberal de debò tampoc tendeix a la hiperregulació, sinó a la regulació justa i necessària per convertir l'egoisme en autointerès, per universalitzar les preferències dels individus.

Un bon coneixedor dels clàssics em diria que a aquesta conclusió ja hi havien arribat els romans sense necessitat de tanta parafernàlia. Però els romans eren juristes magnífics i als economistes els enviaven a galeres. ¿Per què es pensen que l'imperi va durar tant?

La visita de Benet XVI a Barcelona

2010-11-11T02:43:00.001+01:00

A la França del segle XVIII no descobrir-se al pas de la processó del Santíssim Sagrament podia ser castigat fins i tot amb la pena de mort. Expliquen que l’irreverent Voltaire, ja vell, en creuar-se amb una processó es va treure el barret amb una lleugera inclinació de cap en veure passar la sagrada forma. «¿Ja heu fet les paus amb Déu?», va preguntar-li un amic que l’acompanyava, un d’aquells catòlics militants sempre ansiosos de veure en una eventual conversió del vell fustigador de capellans una prova de l’omnipotència divina. «No, per ara només ens saludem», va ser la resposta del filòsof. No estic segur que l’anècdota sigui vertadera, però com a mínim és versemblant i sempre podrem dir allò de se non è vero è ben trovato.

La resposta de Voltaire evidencia la finezza –quasi vaticana– del gran fustigador dels excessos del fanatisme religiós, del poeta corrosiu contra la metafísica tosca, de l’iconoclasta burleta... del volterià per antonomàsia. D’un Voltaire que també va ser l’autor d’aquella Oració a Déu del Tractat de la Tolerància, digna d’un inspirat sacerdot postconciliar i ecumènic; que va acollir al seu feu de Ferney jesuïtes expulsats de l’Espanya il·lustrada de Carles III; que va fer construir al seu château una església amb la inscripció Deo erexit Voltaire (Voltaire la va erigir per a Déu); que va mantenir una fluida correspondència amb el cardenal Lambertini, abans i després de la seva entronització com a papa Benet XIV. Correspondència que va acabar amb la millor campanya de màrqueting que se li podia fer a un autor d’aquell temps: la inclusió de les seves obres a l’índex dels llibres prohibits per l’Església Catòlica.

Més de dos segles després, un altre filòsof, Jürgen Habermas, entaularia un nou debat amb un altre destacat príncep de l’Església, el cardenal Ratzinger, que més tard arribaria a papa i adoptaria, no per casualitat, el nom de Benet XVI. Fa més de cinc anys, poc després de l’entronització de l’actual papa, diversos diaris van publicar l’intercanvi de punts de vista entre el filòsof i el cardenal que va tenir lloc a la Universitat de Baviera el 19 de gener del 2004. Segons em va semblar, el resultat podria ser perfectament un empat tècnic, però hi va haver un punt en què Ratzinger es va mostrar clarament superior: en l’ancoratge metafísic de tota ètica, de tota moral i, per tant, de tot sistema jurídic i polític. Un ancoratge últim, subtilíssim, quasi imperceptible. Allò que deia Kant –rebesavi d’Habermas i de tots els pensadors liberals– de «dues coses hi ha al món que omplen el meu esperit d’admiració i respecte: el cel estrellat que hi ha damunt meu i la llei moral que hi ha en mi». El cardenal i el filòsof van coincidir, de forma matisadament diferent, a assenyalar que cal protegir-se dels excessos de la raó, com també ha calgut protegir-se dels excessos de la fe. Com ens van anticipar Goya o Mary Shelley, una raó que delira produeix monstres.

En el fons, allò que preocupava a Ratzinger i Habermas, com a bons dogmàtics, era el relativisme. Dos retrets cal fer-los: A Benet XVI, que no hagi deixat prou clar als seus que tot aquell que no pensa com ells no és necessàriament relativista: La moral de Kant, per exemple, no coincidia amb la de l’Església del seu temps però ¿algú seria capaç de citar un papa amb unes conviccions morals més profundes i més sòlidament fonamentades que les del pensador de Königsberg? A Habermas i als liberals se’ls pot retreure que massa sovint vulguin amagar el seu dogmatisme –el liberalisme és sempre dogmàtic, mai escèptic– darrere una màscara d’un cert constructivisme amable i benpensant. Però bé, en el fons a tots els amoïna el relativisme, una qüestió que també inquietava el vell Voltaire, d’aquí provenen les seves crítiques a l’ateisme: «l’ateisme és més perniciós que la superstició», va deixar escrit i, com a prova, la seva Histoire de Jenni traduïda al català com El setge de Barcelona. En el fons, el que preocupava al pensador francès no era la gent que no creia en Déu, en un déu, sinó la gent que no creia en l’existència de veritats absolutes; tenia por que en el mateix lot en què la Humanitat enviaria els déus a la foguera hi anessin també la Justícia, la Bondat, la Bellesa, la Veritat... tenia por de l’ateisme ètic –no l’ètica dels ateus, sinó la manca d’ètica– és a dir, del relativisme.

De la relació de l’Església amb els seus crítics en surten fruits interessants sempre i quan hi hagi altura per ambdues bandes: El diàleg entre Benet XVI i Habermas, entre Benet XIV i Voltaire, seria impensable sense uns papes amb una sòlida base il·lustrada, però també sense uns intel·lectuals amb una aguda intel·ligència: els «reticents intel·ligents», que escrivia dilluns Enric Juliana a la crònica publicada a La Vanguardia sobre la consagració de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona. Certament, entre els reticents –com també entre els adeptes– la intel·ligència sovinteja menys del que seria desitjable. ¿Què haurien fet tots aquests exegetes de l’anticlericalisme trendy si haguessin viscut al segle XVIII i no al XXI? ¡Era aleshores que tenia mèrit ser anticlerical! ¿S’haurien solidaritzat amb Voltaire quan els seus llibres van ser cremats a la plaça pública, quan les seves opinions irreverents el van conduir dues vegades a la Bastilla, quan es va erigir en l’única veu que clamava justícia per a Jean Calas, víctima del fanatisme catòlic a Tolosa, quan va condemnar sense pal·liatius la massacre de la Nit de Sant Bartomeu i la revocació de l’Edicte de Nantes? No, però segur que haurien estat els primers a criticar-lo quan va dedicar Mahomet al papa.

En ple segle XXI ser un menjacapellans està passat de moda, és massa fàcil. Els quatre gats que diumenge passat a Barcelona van saltar al pas de la comitiva papal amb pancartes casolanes i el lema jo no t’espero són simples rebels, no revolucionaris. Fa dècades que el món exalça les virtuts d’Antoni Gaudí. Doncs Gaudí era això: un arquitecte genial, un catòlic fervent i un catalanista militant. I malgrat tots els retrets i totes les crítiques intel·ligents que se li puguin fer, l’Església –la de Barcelona i la Universal– va saber conjugar perfectament aquests valors a la cerimònia de diumenge. No seré jo qui digui, com algun polític espanyol, que el millor que li ha passat a la llengua catalana en 1.000 anys és que el papa la parli. No. Però és cert que la causa catalana és ara una mica més forta i una mica més universal –és a dir, més catòlica– que abans. Per la mateixa lògica que reconeixem el gest d’Obama apostant per un seient al consell de seguretat de l’ONU per a l’Índia com un recolzament a la causa d’aquell país –no pels fets, sinó per la simple repercussió de les paraules– també la visita de Benet XVI i la posada en escena orquestrada pel cardenal Lluís Martínez Sistach és un fet positiu per al catalanisme. En certa manera, la decepció del president Jordi Pujol quan el 1982 Joan Pau II va pràcticament obviar la realitat catalana en la seva visita a Montserrat i a Barcelona s’ha vist ara recompensada amb escreix.

La visita del papa, i més en els termes en què a Barcelona va ser planificada i executada, transcendeix el fet religiós. Com també el temple de la Sagrada Família transcendeix el fet religiós: és una mostra inequívoca del caràcter català, de la feina ben feta, de que allò que es comença en una nit de rauxa s’acaba en molts anys de seny, fins al final, fins a les darreres conseqüències. Quan tots els presents canten el Virolai allà hi ha quelcom més que un himne religiós. La consagració de la Sagrada Família va ser una oportunitat ben aprofitada per mostrar al món el fet diferencial català: els catalans tenim una societat més secularitzada que l’espanyola, però menys incòmoda amb la seva tradició cristiana; una societat més d’esquerres que l’espanyola, però menys avesada a proclames de lluita de classes passades de moda; una societat més oberta al món, però menys acomplexada de la seva identitat; una societat més plural, però capaç d’assolir consensos més amplis. Tot això es va posar de manifest amb la visita papal.

Amb subtilesa i amb perseverança, hem de mantenir els catalans aquests valors. Hem d’aprendre, d’una vegada per totes, a no fer nostres guerres que no són les nostres. Si José Luis Rodríguez Zapatero vol seguir amb la seva croada per la laïcitat amb uns objectius que se suposen nobles però amb uns mitjans sempre maldestres, és el seu problema, no el nostre. Nosaltres hem de ser capaços d’arribar al mateix lloc, i fins i tot més enllà, sense fer ni la meitat de soroll. England’s difficulty is Ireland’s opportunity, deien els secessionistes irlandesos fa 100 anys. Doncs això: hem de saber transformar les dificultats d’Espanya en oportunitats per a Catalunya. Si el govern espanyol té problemes amb l’Església Catòlica, Catalunya ha de saber treure’n profit. Roma és un bon aliat, i d’ella hem d’aprendre la subtilesa, la perseverança i la contemporització. Cristiana potser no, però Catalunya serà romana, o no serà.

Ara bé, tan magistral que és l’Església en les seves posades en escena i ¡quins errors que comet! No respecte a Catalunya, en què el tracte dispensat per Benet XVI va ser exquisit, molt més respectuós que el de qualsevol monarca o president espanyol, sinó en qüestions més universals, més catòliques. No seria just posar al mateix sac tots els crítics amb la visita papal que han deixat sentir la seva veu aquests darrers dies. La flash mob convocada pels gais i les lesbianes per besar-se al pas del papa per la plaça de la Catedral no deixa de ser la demostració d’una realitat present a totes les ciutats occidentals i, a més, contribueix a engreixar la paradoxa de la visita de Benet XVI: El papa consagra una basílica, el més important temple catòlic en construcció, en una ciutat que podria passar per la moderna Babilònia; ¡la comitiva papal desfilant pel regne del pecat! L’Església, tan magistral en les seves posades en escena, sap que això té una força estètica increïble.

Hi ha encara un element més seriós: el paper de la dona a l’Església, que queda perfectament reflectit en aquelles monges que netejaven l’altar després que el papa l’hagués ungit amb l’oli del crisma mentre centenars de prelats, tots homes és clar, s’ho miraven. En va són les matisacions que fa l’Església explicant que aquelles dones no netejaven l’ara, sinó que la nodrien, que ajudaven a ungir-la, que el carisma de la seva orde així ho contempla... El problema no és el que feien aquelles dones, sinó que només ho feien dones i que a les dones al si de l’Església hi ha coses que no els és permès de fer. Anar així pel món va contra els fonaments de qualsevol moral que es pretengui universal. Els pobles i ciutats de Catalunya estan plens de dones que van cada setmana a missa i que no entenen perquè l’Església les relega a un paper sempre secundari i en qualsevol cas desigual al dels homes; dones que miren amb enveja altres confessions cristianes en què les dones poden arribar a les més altes dignitats de la jerarquia; ¿qui sap si alguna d’elles no abraçaria de grat l’anglicanisme si tingués algun temple a la vora de casa? L’Església serà feminista o no serà.

Les dones que reclamen igualtat també tenen sòlides conviccions ancorades en la metafísica i d’aquestes conviccions en deriva la seva lluita. Els que critiquen la postura papal respecte del preservatiu, que tantes vides ajudaria a salvar i a dignificar al tercer món, també tenen sòlides conviccions morals i metafísiques per fer-ho. Els gais i les lesbianes també tenen sòlids fonaments morals per lluitar pels seus drets. Tothom que invoca un dret està proclamant, potser sense saber-ho, l’existència de Déu: allò del «cel estrellat» que hi ha damunt nostre i la «llei moral» que hi ha en nosaltres. Totes aquestes persones crítiques amb alguns dels posicionaments de Benet XVI també són en certa mesura campiones contra el relativisme, també estan assedegades de dogma. I això la jerarquia de l’Església ho hauria de tenir en compte; sobre tot si vol seguir essent catòlica, és a dir, universal.

Sposami, Cecilia!

2010-10-16T02:38:00.003+02:00

Crec que estic perdudament enamorat. Crec que per primera vegada entenc aquelles adolescents que criden enfollides a les portes dels concerts dels seus ídols. Jo a ella també l’esperaria durant hores sota la pluja, també faria milers de quilòmetres i pagaria quantitats indecents de diners per sentir-la cantar, també donaria cops de colze sense pietat per ser el primer a parlar-hi tan bon punt sortís per la porta d’artistes, qui sap si fins i tot els nervis i la histèria no s’apoderarien de mi en tenir-la al davant... Quan dilluns passat, a mig matí d’un dia gris i tediós, vaig descobrir el seu nom als diaris em va fer un bot el cor. Tenia present que Cecilia Bartoli actuava a l’Auditori aquesta tardor, però no sé per què creia que seria a finals de novembre.

¿I si m’ho arribo a perdre? No m’ho hauria perdonat mai, perquè la Bartoli venia a Barcelona amb un repertori íntegrament dedicat a l’òpera de Handel. La millor veu dels nostres dies i el millor compositor de tots els temps junts dalt d’un escenari: excepcional, una combinació capaç d’omplir de passió desenfrenada una sala tan asèptica com la de l’Auditori. El Handel de Cecilia Bartoli i d’Il Giardino Armonico és el millor Handel que he escoltat mai: és una música plena de llum, de vitalitat, d’alegria... Una música gran com el món, real com la vida, senzilla i a la vegada plena de matisos, l’expressió d’una creativitat desbordant. És una llàstima que, en la seva discografia, la Bartoli sempre s’hagi trobat amb Handel com de passada: va ser una Almirena d’excepció a Rinaldo, és cert, i Handel era un dels tres compositors del seu cd Opera Proibita, però els fans –ja se sap– no en tenim mai prou i jo voldria tenir la seva veu eternitzada en un disc com a Cleopatra i Alcina.

Un dels moments més curiosos d’un concert de la Bartoli són els minuts immediatament anteriors a l’inici: Si s’hi fixa bé, hom s’adona que la gent hi va completament entregada, amb una fe cega, rendits als encants de la mezzosoprano ja abans que comenci a cantar. Des del moment en què surt a l’escenari, té el públic a la butxaca. En la seva presència, en el seu posat, hi ha una naturalitat que desarma, una tendresa propera i gens afectada, una joia de viure contagiosa. ¿No és aquesta la principal virtut de la bellesa: que és contagiosa, que incita a crear més bellesa, que és generadora de vida? ¿No hauria de ser aquest el primordial –potser l’únic– sentit de l’art?

La Bartoli va sortir a l’escenari armada amb tota l’artilleria barroca: Dues àries d’Armida de Rinaldo, la primera amb màquines de vent i tempesta incloses i la segona amb tota la força expressiva d’un lament més propi del segle XIX que no pas de principis del XVIII. El seu primer pas per l’escena va culminar amb Scherza in mar, una ària de bravura de Lotario que va servir per recordar-nos que la Bartoli ha aconseguit estar a la llista de supervendes amb un disc d’àries compostes per als castrati. Va tornar amb l’Scherza infida d’Ariodante, una de les músiques més tristes i més belles mai escrites. Va ser aleshores que ens vam adonar que la Bartoli ornamenta amb profusió, tant a les àries de bravura com a les més dramàtiques, i que a ella no li passa el que s’esdevé amb la majoria de cantants: Sovint en els ornaments es perd expressivitat a favor de virtuosisme, però Cecilia mai no és tan propera i expressiva com en el da capo de les àries, sempre profusament ornamentats. La Bartoli tot ho fa bé.

La veu de Cecilia Bartoli és del tot excepcional, un d’aquells miracles que només s’esdevenen molt de tant en tant: Està col·locada amb una naturalitat sorprenent, amb una impostació tan perfecta que no es nota, que passa de cantar a riure i a parlar amb una transició perfecta, és una veu rodona, d’una sola peça, esfèrica, d’una lleugeresa extraordinària. Una veu expressiva en extrem, capaç de mil matisos. Una veu amb un punt d’inclassificable: és una mezzosoprano, sí, però ¿no és capaç d’abordar parts de soprano amb uns resultants sorprenents? ¿No té aquell color precís per fer Rossini i Mozart, per conquerir el repertori d’una punta a l’altra, des del primer barroc fins al bel canto? Té la veu que devia tenir la mítica Maria Malibran, té alguna cosa d’hereva d’aquella cantant tan exquisida que va ser Victòria dels Àngels. Per als que enyorem la música tal i com la deia Victòria, Cecilia és un consol molt gran, una esperança enorme.

En una sola nit Cecilia va ser Armida, Adelaida, Ariodante, Rodelinda, Melissa, Dafne, Florinda, Agilea, Cleopatra i Alcina. Sobretot Alcina. El final del recital era una aposta segura, un final de traca i mocador: el paper més captivador de Handel, el de la maga que converteix els cavallers en animals, plantes i objectes inanimats fins que comet l’error d’enamorar-se d’un d’ells i perd tot el seu poder. Les dues àries de la maga abandonada escollides per la Bartoli són del millor que va escriure el compositor saxó, d’una actualitat sorprenent: traditore, t’amo tanto... i hi ha un moment en què el so és el més pur de tots, perquè la veu s’ha quedat sola, ja no la bressola l’orquestra. La Bartoli amb la seva veu –com la maga Alcina amb la seva vareta– és capaç de fer-nos creure que l’Auditori no és l’Auditori i que estem en un palau d’ensomni enmig d’un bosc d’un verd profund i clar. Per uns moments semblava una nigromant al bellmig del seus encanteris. Una bruixa bona i enjogassada assistida per un follet, Giovanni Antonini, dirigint Il Giardino amb una flauta dolça i un flautí, un follet de moviments àgils capaç d’arrencar dels instruments sons impossibles. La música és això, senyors, i no aquella cosa seriosa i empolainada que alguns esnobs voldrien fer-nos creure.

I, per deslliurar-nos de l’encanteri i tornar-nos a la vida, la Bartoli ens va regalar dos bisos d’una bravura incontestable: L’ària Da tempeste de la Cleopatra handeliana i Son qual nave de Riccardo Broschi –germà del famós castrat Farinelli–, dues exhibicions de virtuosisme inigualables. ¿Per què el llenguatge és sempre tan imperfecte per descriure Cecilia Bartoli? Hauria volgut aturar del primer a l’últim dels segons del recital de dilluns. Feia més de 10 mesos que l’havia vista per última vegada i ¿qui sap quan ens tornarem a trobar?

Em passo hores revisant les properes escales de la seva gira: Bordeus, Tolosa, Estrasburg, Basilea, Baden-Baden... Ara mateix, tiraria el teclat i seguiria el seu rastre de jocunditat, genialitat i bonhomia. Crec que la propera vegada, al proper recital, en lloc de cridar ¡ma che brava romana! cridaré directament, aprofitant un silenci del públic: ¡Sposami, Cecilia!

L'ideal tràgic de la política: tancar el cercle

2010-09-29T12:08:00.002+02:00

Fa gairebé un any vaig intentar bastir una visió poètica sobre la política andorrana. Vaig identificar aleshores tres personatges units per un destí tràgic: Oscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. Els tres van ser protagonistes de l'èxit de l'aprovació de la Constitució el 1993 i també del fracàs, poc més d'un any després, del primer Govern tripartit avant la lettre -per bé que el tripartit era el suport parlamentari de l'Executiu i no el gabinet en si.

Si Ribas és, en certa manera, el pare de tota una generació política -o, més ben dit, d'una època política-, Bartumeu feia el paper del fill rebel, de l'enfant terrible, i Baró era el bon fill i, per tant, l'hereu. Bartumeu va propiciar la caiguda del govern de Ribas i Baró es va dedicar a acomplir la missió inacabada del pare: el gran partit de centre, el social liberalisme i tot aquest tipus de coses que, malgrat ser tan amables i despertar tantes simpaties intel.lectuals, rarament triomfen en un sistema basat en la confrontació i el bipartidisme.

Però si això fos Shakespeare, ni Bartumeu seria del tot Regan o Goneril ni Baró acabaria de ser Cordèlia. Ribas, per contra, encaixa millor en el paper de Lear pel simple fet que és un rol més polièdric, construït de manera menys maniquea. El temps ha demostrat que l'enfant terrible també pot ser un fill pròdig retornat, cridat a acabar allò que el pare va començar i que l'hereu pot ser un hereu escampa capaç de pactar amb la facció enemiga, amb els que van bloquejar el primer govern de Ribas el 1991.

Aquí no hi ha cordèlies i regans, no hi ha bons i dolents, aquí només hi ha tres mortals que perseveren en la seva hibris o desmesura i desencadenen constantment la tragèdia, provocant els espasmes del caos regenerador. Bartumeu perservera en voler ser ell el líder indiscutible, Baró persevera en destronar-lo i Ribas en aconseguir aquell consens previ que fins ara només s'ha traduït en un desacord total. ApC ha estat l'arbre dels fruits de la discòrdia d'aquesta legislatura i Ribas va contribuir a plantar-lo, carregat de bones intencions, segur, com les del rei Lear quan se li acut esbrinar quina de les seves filles se l'estima més.

Tot això no ha canviat pràcticament gens en aquests últims mesos, sinó fos perquè aleshores la tragèdia podia passar per grega i ara ja és innegablement shakespereana, és a dir, bàrbara. És cert que Ribas -no sé si de natural o com a resultat de molts esforços- té alguna cosa clàssica, de senador romà. Hom diria que li agradaria mirar-se al mirall i veure-hi el rostre de Ciceró. Però en aquestes Valls hi abunden els Catilines. Andorra, al capdavall, s'assembla molt més a Elsinore que no pas a Tebes: El soroll, la fúria i la barbàrie de les propostes, contrapropostes i eternes fintes d'ApC, la gelosia que ha anat minant a poc a poc aquest matrimoni de conveniència que és la Coalició Reformista -i més d'un ha jugat aquí el paper de Iago- i el PS, que té les entranyes prenyades de tempestes i que, talment com Macbeth, s'escolta les bruixes de les parròquies altes que un dia van dir-li allò de "¡salut a tu que seràs rei!".

I després hi ha tots aquells que hi són sense ser-hi, que no hi han deixat de ser mai, que no volen deixar de ser-hi, que desfullen eternament la margarida, que volen i dolen, sempre a punt de fer un pas -no se sap mai si endavant o enrere-, que remenen les cireres -o entre tots volem creure que és així-, que viuen envoltats d'un halo mig màgic, com els follets i les fades del Somni d'una nit d'estiu: El Dotet, la Maria, el Ramon, el Cinca i els cinquistes... la llista seria interminable i, tot i que el paper d'Oberon està molt i molt disputat, en aquestes Valls només hi ha lloc per a una Titània.

Si la tragèdia andorrana es limités al joc de desmesures de Ribas, Bartumeu i Baró, tot plegat seria molt grecorromà, però tota la resta -que no és gens menyspreable i és molt essencial- contribueix a donar-li aquest aire gòtic. Només faltaria un punt sobrenatural per acabar-ho d'amanir.

En aquest últim any, el caire shakespereà de l'assumpte s'ha anat acentuant més i més. I jo crec que ja ha arribat l'hora de tancar el cercle. No parlo del pressupost, un assumpte que des del punt de vista poètic està més tronat que una posta de sol, sinó de la llei de la nacionalitat. Bartumeu i el PS no podien haver plantejat una estratègia més perfecta: D'una banda compleixen amb el programa electoral i, de l'altra, deixen sense marge de maniobra a l'oposició.

L'apel.lació d'ApC a un referèndum és part d'aquest soroll de fons bàrbar que ho impregna tot. La plataforma es pot permetre una maniobra així, però no els reformistes que aspiren a ser l'alternativa; ¡ai, no! l'alternança es diu ara: a Andorra l'única cosa que es crema més ràpid que els partits polítics són les paraules. Doncs això, que un partit que prepara l'alternança no es pot amagar darrere d'un referèndum quan del que es tracta és de rebaixar el termini per adquirir la nacionalitat per naturalització de 20 a 15 anys.

Els reformistes debatien aquests dies la conveniència de donar o no llibertat de vot als seus consellers en aquest assumpte. És en va. Facin el que facin, la partida la guanya el PS: Si CR vota sí el mèrit se l'emporten els socialdemòcrates, que són els pares de la criatura; si vota no, el PS els penjarà el cartell de carques immobilistes i tindrà un argument més per anar a les urnes dient que la dreta no ha paït mai la derrota; i si CR dóna llibertat de vot, la llei s'acabarà aprovant pel vot favorable o l'abstenció d'aquest o d'aquell altre i els reformistes superaran el debat sense pena ni glòria.

És cert que si CR acaba votant en bloc contra la llei i la tomba, Baró haurà perseverat en la seva hibris, però en nom del seu destí tràgic haurà traït la seva joventut. Està massa vist i el públic demana coses noves. I aquí és on entra en joc una quarta opció més enllà del sí, el no i el campi qui pugui reformista. Una opció que tancaria el cercle tràgic i reconciliaria els orígens amb el destí: Tota llei passa per un tràmit d'esmenes en comissió i ¿què passaria si Baró presentés una esmena rebaixant el termini a 10 anys? ¿Com s'hi oposaria el PS si aquest és el termini recomanat pel Consell d'Europa i aprovat pels congressos socialdemòcrates?

Doncs passaria que la tormenta socialdemòcrata estaria servida. Els consellers d'Esquerra Socialista i altres no podrien votar contra una esmena com aquesta i, en canvi, altres sectors del partit ho trobarien un extrem molt poc recomanable. ¿Què faria el mateix Bartumeu a qui aquest debat no sembla apassionar gaire? Identitat abans que progrés, deia un dels seus primers adagis polítics de l'època en què anava de bracet amb Angelina Mas. Eren altres temps i un context molt diferent, és clar, i algú podria argumentar que, salvaguardada la identitat amb la Constitució, ara cal volcar-se en el progrés; però els orígens són els orígens... I, en qualsevol cas, una esmena així esberla la majoria socialdemòcrata d'una punta a l'altra.

¿S'imaginen quin terrabastall, quin caos, quin daltabaix? Això sí que seria un final tràgic, i bàrbar, molt bàrbar, com el final de Hamlet. No quedaria viu ni l'apuntador. Però, és clar, aquest és el problema: que tancar el cercle comporta un risc elevadíssim d'autoimmolació i em temo que ni Baró ni ningú no està disposat a pagar un preu tan alt. Però bé, ningú no ha dit que ser un heroi fos fàcil.

Eppur si muove, però... cap a on?

2010-09-15T12:16:00.005+02:00

Els impulsors del Partit Reformista d’Andorra (PRA) van aprofitar el tedi propi del mes d’agost per presentar un manifest de suport a la nova formació. Entre els simpatitzants amb la causa no hi havia unanimitat de criteri sobre el moment escollit per tirar endavant la iniciativa, però a mi em va semblar un moment adequat des del punt de vista tàctic: en ple agost a molts els enganxes en ple dol ce far niente i és precisament d’això del que es tractava. A més, amb accions estivals com aquesta s’alleuja una mica la condemna sísifica dels soferts periodistes d’aquest país que s’han d’enfrontar massa sovint al malson de les pàgines en blanc.

Des d’aleshores del PRA se’n parla i sembla que, a desgrat d’alguns, va avançant. Ara bé, a mi tot plegat em fa pensar en una anècdota ocorreguda al Parlament de Catalunya fa uns quants anys, quan l’aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol es va adreçar després d’un debat a Pilar Rahola, en aquell moment membre d’Esquerra Republicana, «¿anem bé, oi Pilar?», va ser la pregunta. L’enginyosa republicana no va dubtar a respondre: «Si, president, però ¿cap a on?» Doncs això: els reformistes avancen i ara només cal que sàpiguen on van o –en cas que ja ho tinguin clar– ens ho facin saber.

Per molta bona voluntat i simpatia que hi vulguem posar –i a mi les idees demòcrates i liberals me’n mereixen molta de simpatia– el PRA continua envoltat d’una nebulosa que fa impossible distingir, ara per ara, si la tan proclamada «reestructuració del sistema de partits» serà real o si tot plegat no acabarà en una maniobra lampedusiana orientada a fer que tot canviï per a què tot segueixi igual. D’entrada hi ha la qüestió del nom: fer-se dir reformista, paraula que entronca amb els adjectius dèmocrata i liberal, és poc definitori. Perquè aquí liberals i emòcrates ho som tots –se suposa- en tant que tots combreguem amb la democràcia parlamentària, el respecte als drets i les llibertats i l’economia de mercat.

Més enllà de les qüestions terminològiques, hi ha l’adscripció a la Internacional Liberal, però això tampoc no és excessivament significatiu, ja que entre els membres d’aquesta internacional les diferències són notables. És cert que això passa a les millors famílies, que entre el Labour britànic i el Partit Socialista francès hi ha diferències notables, però tots a la Internacional Socialista tenen en comú el fet de voler jugar la carta de ser la gran opció d’esquerra moderada als seus respectius països.

No es pot dir el mateix dels demòcrates, liberals i reformistes. A la Internacional Liberal hi conviuen els LibDem britànics, situats programàticament a l’esquerra dels laboristes en tantes i tantes qüestions, els liberals alemanys del FDP, actualment a la dreta dels demòcratacristians d’Angela Merkel, o els catalans de Convergència Democràtica, que han jugat la carta centrista i social liberal amb uns resultats electorals gens menyspreables. Que a la Internacional Liberal hi hagi aquesta olla de grills no és necessàriament dolent, sempre i quan cadascun dels grills tingui clar quina melodia toca. ¿Què volen ser els reformistes andorrans quan siguin grans? ¿Uns liberals progres a la britànica, uns quasi utilitaristes a la catalana o uns neoliberals convençuts a l’alemanya còmodament instal·lats a la dreta de la dreta? ¿O és que potser es volen quedar amb el sumem per Andorra, l’entre tots ho farem tot i els programes amb pàgines en blanc per a què cadascú hi escrigui el que vulgui?

Vull pensar que no és així i, si analitzem les diferents opcions, la carta més adequada per al PRA és la del social liberalisme, no pas per mimetisme amb els convergents catalans, sinó perquè és el que augura uns millors resultats en un sistema electoral que –com la immensa majoria dels sistemes electorals occidentals– tendeix cap al bipartidisme. L’altra opció electoralment rendible seria que el PRA fos el PLA maquillat, però la via lampedusiana havia quedat descartada. A més, si només es tractava de fer un canvi de nom, podrien haver transformat el PLA en el Partit Conservador i així les paraules no estarien tan divorciades de la realitat.

La qüestió és, doncs, com fer del PRA un veritable Partit Reformista i per assolir aquest objectiu calen algunes premisses. La primera és intentar ocupar part de l’espai sociològic que avui ocupa el PS: Una de les claus de l’èxit de CiU, per exemple, és que ha combinat sectors més conservadors i de centredreta amb perfils, discursos i polítiques pràcticament socialdemòcrates. Per tant, el PRA –o qualsevol altre que vulgui jugar la carta del centre progressista, i de voluntaris n’hi ha uns quants– necessita noms i base electoral del PS. Per reestructurar el sistema de partits no n’hi havia prou amb Nou Centre, un nom que sempre em va recordar de forma inquietant el Nouveau Centre francès i la seva pertinença a la majorité présidentielle (de l’UMP, és clar).

Amb la mateixa lògica, al PRA li sobra la dreta de CR, la seva ala més conservadora. O, dit d’una altra manera, el PRA no serà de debò el PRA si no té un partit a la seva dreta; un partit que els reformistes han d’intentar que sigui minoritari, però que els ha de permetre jugar la carta liberal i demòcrata de manera desacomplexada.

Les dues premisses anteriorment exposades no depenen al 100% dels impulsors del projecte reformista, a diferències de les altres dues condicions: les propostes programàtiques i el lideratge. Concedeixo que potser és massa aviat per concretar programes i projectes de país, però cal estar atents per a què aquestes propostes siguin veritablement reformistes. Per fer-se el liberal no n’hi ha prou de recordar-nos de tant en tant que el Govern socialdemòcrata té tics de planificació quinquennal soviètica, sobre tot quan no es proposa altra alternativa que l’economia, no liberal, sinó planificada, però planificada en funció dels interessos del capital, faltaria més... Poques persones saben sintetitzar millor que Gilbert Saboya la diferència entre l’igualitarisme liberal i l’igualitarisme socialdemòcrata –els primers volen igualar a la línia de sortida i els segons a la línia de meta–, però trobo a faltar en el PRA propostes en aquest sentit, proves que ens demostrin que per aconseguir la igualtat d’oportunitats no calgui fer-se socialdemòcrata.

Estaria bé veure que, davant el suposat i tan criticat intervencionisme del PS en matèria d’horaris comercials hi hagués alguna contraproposta enginyosa capaç de conjugar millor la llibertat d’empresa i la vida personal i familiar dels treballadors, alguna cosa que anés més enllà de recordar-nos que som un país comercial i turístic. Tampoc estaria malament, per exemple, proposar una millor protecció dels drets socials que no caigués en el suposat i tan temut paternalisme dels socialdemòcrates: està bé parlar de la flexiseguretat del mercat laboral danès, però estaria encara millor fer propostes programàtiques al respecte. I el mateix es podria dir en altres assumptes com el model de creixement econòmic o les relacions amb Europa. El PRA, o qualsevol que vulgui ocupar l’espai ideològic liberal, demòcrata i reformista, ha de saber trobar elements discursius diferenciats com ho han sabut fer els liberaldemòcrates del Regne Unit.

I al final hi ha també l’assumpte del lideratge, que no és només una qüestió de persones, però és també una qüestió de persones. No és que el PRA no compti amb noms destacats entre aquells que han donat suport al projecte, noms molts d’ells capaços d’encarnar el veritable partit liberal i reformista, però en algun moment caldrà algú capaç de tirar del carro i, si convé, de tancar files; algú capaç de dir allò de qui es mogui no surt a la foto. Aquestes són, em sembla, les premisses indispensables per a què el projecte reformista i d’altres que vulguin ocupar aquest espai tinguin possibilitats de reeixir.

"Que canti el conserge"

2010-06-26T05:50:00.004+02:00

Diuen que fa 20 anys de la desaparició del bloc comunista, però a mi em sembla que el comunisme no ha desaparegut. No em refereixo a Cuba o a Corea del Nord, que són residus, sinó a Occident. Jo no sé com eren les coses abans de la caiguda del mur de Berlín -amb prou feines tenia sis anys quan el van tirar a terra-, però sospito que la fi del teló d'acer va provocar la barreja dels dos sistemes i, com que els llatins tenim una devastadora tendència a igualar sempre per baix, ens hem acabat quedant amb el pitjor del capitalisme i el pitjor del comunisme.

Tot plegat em recorda aquell acudit de dos russos que es troben una bona pila d'anys després de la desintegració de la Unió Soviètica. Un diu que està molt deprimit perquè "tot allò que ens havien dit del comunisme era mentida" i l'altre li respon que hi ha encara una cosa pitjor: "Que tot allò que ens havien dit del capitalisme era veritat".

La crisi que vivim ens ha ensenyat que la socialització no ha desaparegut de la capa de la Terra: fins fa 20 anys, mig món privatitzava beneficis i riscos i l'altre mig ho socialitzava tot. Ara privatitzem els guanys i socialitzem les pèrdues. Però això s'ha dit i repetit tant que seria poc original insistir-hi.

A mi, que tinc el cor d'un liberal --fet que m'ha portat sovint a actuar com un socialista i a pensar com un conservador-- el que més em dol és el càstig que pateix el talent. L'adoració pels diners i la por d'agafar les regnes del propi destí són els dos grans enemics del talent. Sovint es critica el sector públic per la grisor i la mediocritat que produeix, però ¿realment el sector privat promou coses millors?

No. En la majoria dels casos, el sector privat només es diferencia del públic per una major precarietat laboral, però a l'hora de copiar els defectes ha demostrat tenir una capacitat d'evolució sorprenent. Cada cop hi ha més empreses privades que apliquen criteris funcionarials, en el pitjor i -si es vol- més injust significat del terme. El que més pesa a la majoria d'empreses a l'hora de promocionar els seus empleats és l'antiguitat, és a dir, els anys que fa que escalfen la cadira. A vegades se li dóna a aquest concepte la denominació gens subtil d'experiència, que és el nom que alguns donen a l'acumulació d'errors sense esmena.

La part més perversa d'aquest sistema és el tracte que es dóna a les vocacions. Sovint aquells que fan una feina que els reporta una major realització personal són els menys afavorits econòmicament. Té lògica, com que fan el que els agrada no els calen gaires incentius. Però és una lògica perversa que em fa pensar en una altra anècdota soviètica: Aquella que diu que quan va triomfar la Revolució al tenor titular de l'òpera de Moscou li van dir que ell i el conserge cobrarien el mateix: "Que canti el conserge", va ser la resposta. Com que tot evoluciona, ara trobaríem conserges que cobren més que alguns tenors.

Si assumim la lògica més despietadament capitalista haurem de concloure que el salari ha de dependre exclusivament de la riquesa creada. Però és que ara ni tan sols és així. ¿Algú es pensa que els graduats sorgits de les prestigioses escoles de negocis creen gaire riquesa? No, el que passa és que han pagat quantitats astronòmiques pels seus estudis, no pas per aprendre alguna cosa, sinó simplement per comprar un lloc de treball.

Però un no tria ser tenor o ser conserge. I els déus al final són favorables només amb aquells que segueixen la seva vocació, que no defalleixen mai, que perseveren.

¡Un brindis per Wellington i Nelson!

2010-06-19T05:45:00.002+02:00

No podia acabar una sèrie de contraportades sobre la mesura humana sense parlar d'Europa, que és probablement el continent més humà, amb totes les fortaleses i totes les debilitats que això comporta. El primer que sobta els europeus quan surten dels límits del vell continent és com de gran és el món, perquè Europa és petita, tant en les seves dimensions com en la seva concepció. Recordo una vegada que un nord-americà em va comentar, fascinat, que havia estat viatjant pel continent i, en un sol dia, havia estat a tres països. Als que vivim a Andorra això ens passa tot sovint.

Europa està feta de detalls, de petiteses, d'ultralocalismes, que la fan terriblement humana. No hi ha res més humà que la diversitat. Quan els revolucionaris francesos van formular la seva tríada: la de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, es van oblidar de la diversitat. Era complicat, perquè normalment el valor de la diversitat serveix d'excusa per justificar la violació d'algun dels altres tres; però no tenir en compte la diversitat és no comprendre el món. Segons Pitàgores, el número tres regeix el cel i les coses divines, mentre que el quatre regeix el món i les coses humanes. Voler agermanar els homes sota tres principis és creure que els homes són déus; i no ho són. La diferència entre el diví i l'humà queda molt clara en Voltaire, a la Prière à Dieu del Tractat de la tolerància quan diu allò de "toutes nos conditions si disproportionnées à nos yeux, et si égales devant toi".

Si els humans fóssim déus, en tindríem prou amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat per assegurar la nostra convivència pacífica; però som humans i estem carregats de circumstàncies diverses. Respectar aquesta diversitat és essencial, sempre que no atempti contra la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Tots els intents d'unificar sense tenir en compte la diversitat han acabat fracassant. Això li va passar a Napoleó, avui fa 195 anys. Les guerres són, per definició, inhumanes, però des del punt de vista conceptual no hi ha cap batalla tan gloriosa per a la mesura humana com la batalla de Waterloo. Els anglesos i prussians que van derrotar les tropes napoleòniques a Waterloo no lluitaven per conquerir res ni per dominar ningú, sinó per parar els peus a algú que amenaçava amb controlar tota Europa, algú que havia trencat els equilibris i amenaçava la diversitat. Algú que no havia entès que la llibertat, la igualtat i la fraternitat no es poden imposar.

El dia d'Europa, no hauria de ser el 9 de maig, sinó el 18 i 19 de juny, data de la batalla de Waterloo. In varietate concordia -units en la diversitat-, diu el lema de la Unió Europea, i en aquestes paraules hi batega l'esperit de Waterloo: Anglesos, prussians i hannoverians es van unir en la diversitat per parar els peus d'aquell que els volia uniformitzar. L'elecció del lema "units en la diversitat" no és casual, perquè deixa ben clar que la diversitat és una condició de possibilitat de la unitat. Sense diversitat no té sentit parlar d'unitat; això els espanyols no ho han entès mai, per exemple, i sempre han cregut que la unitat és prèvia i la diversitat és poc més que una concessió graciosa. Per això Espanya és un error des del punt de vista conceptual. És una idea mal formulada.

Per acabar: plantejo, en nom de la mesura humana de les coses, de la diversitat i de la riquesa cultural del nostre vell continent, que convertim el dia d'avui en un dia de celebració, en la festa gran d'Europa, i que alcem les nostres copes per brindar per la memòria de lord Nelson i el duc de Wellington. ¡Salut!

El nebot de Llucifer

2010-06-12T05:39:00.003+02:00

Des de setembre he escrit gairebé quaranta contraportades i ja no puc més, ho reconec. No és que se m'hagin acabat les idees, és que em costa seguir amb aquest leitmotiv de la mesura humana. Tanta pretensió noucentista m'embafa. Tinc ganes de començar alguna cosa nova, de cedir el protagonisme a en Càndid amb les seves irreverències i idees escabellades. Però això serà -¿qui sap?- després de l'estiu. Abans he d'acabar amb aquesta sèrie i no sé ben bé com. Després d'escriure la setmana passada sobre Victòria dels Àngels ja no puc anar més enllà. Des d'aleshores depenc de la seva veu fins a tal punt que no puc ni vull pensar en res més.

Dijous al vespre, cansat de tant buscar alguna cosa per omplir aquesta pàgina, vaig decidir que m'havia de tocar l'aire. Amb alguns amics vam anar a sopar i després ens vam deixar caure a la Fada Ignorant. Com tots els dijous, hi havia actuació i, la veritat és que em feia molta mandra. Hi ha hagut dies a la Fada que no m'he pogut treure del cap allò que li diu lady Wotton a Dorian Gray quan es coneixen: "M'encanta Wagner, la seva música és tan sorollosa que permet mantenir una conversa privada sense que la resta del teatre l'escolti". Lady Wotton tenia sort; va viure en un temps en què no s'havien inventat els altaveus. Ara hi ha música tan sorollosa que no permet ni tan sols tenir una conversa privada.

Però dijous al vespre la música a la Fada no era eixordidora. Era el torn de El sobrino del Diablo, un cantautor amb dots de monologuista i una obsessió per fer participar el públic en les seves cançons. Això segon no sempre és d'agrair; per fer barreges i experiments se n'ha de saber una mica. I el nebot de Llucifer en sap una mica, una mica molt. La seva actuació era prou suau per permetre mantenir converses i prou fort per a què aquestes siguin privades i la resta de la sala no se n'assabenti. Però ningú no parlava.

Una descoberta interessant aquesta del Sobrino del Diablo. Domina les distàncies curtes amb el públic com pocs ho saben fer, desprèn bon humor a l'engròs i a la menuda. Hi ha enginy a les seves lletres, enginy senzill i sense pretensions, però brillant. Té alguna cosa dels Manel -o aquests d'ell, caldria veure qui va ser primer-, però més sardònic. A mi em va recordar el que, també a l'escenari de la Fada, li hem vist fer més d'un cop a l'amic Marcel Tuyet. Ell em va explicar que el sobrino va començar al metro, i d'allà als bars i a les sales de concerts. En Tuyet és de Berga, i frissa perquè el metro hi arribi. No ho diu, però n'estic segur.

El sobrino diu que tornarà a Andorra aviat. Els de la Fada farien bé de tornar-lo a cridar. Molts l'anirien a veure a carrera feta i consumirien a cor que vols. Com dijous al vespre, quan vaig decidir evadir-me per oblidar la meva manca d'imaginació i allà, sense buscar-ho, vaig trobar un motiu per omplir aquesta pàgina d'avui. Omplir pàgines, heus ací el destí sisífic dels periodistes d'aquestes valls.

En sortir de la Fada jo ja tenia tema per avui i ho vam anar a celebrar a l'Studio 92, que seria una mina per a Almodóvar si un dia decidís rodar una pel·lícula a Andorra. Allà la música era wagneriana de debó. No del Wagner delicat que feia Victòria dels Àngels, sinó del que fan aquelles portentoses forces de la natura que són les sopranos de Bayreuth. Era difícil treure-s'ho del cap. I més veient com aquella valquíria bruna anomenada Elda manegava els gots i les ampolles amb una energia prussiana.

La millor de totes

2010-06-05T03:23:00.040+02:00

Hi va haver un temps en què el món de la música estava dividit entre els partidaris de la força dramàtica de Maria Callas i els defensors de l’efusivitat lírica de Renata Tebaldi. Uns veien en la primera una tècnica i un potencial interpretatiu insuperables; altres adoraven la segona per posseir una bellesa tímbrica mai escoltada. Era impossible posar-los d’acord fins al punt que els déus van decidir intervenir i fusionar en una sola persona el millor de totes dues: i va ser així com van fer néixer a Barcelona aquest miracle que va dur el nom de Victòria dels Àngels.

El món de l’òpera acostuma a ser massa amanerat. El públic identifica el virtuosisme amb els pinyols, les notes allargades, l’alteració del tempo amb finalitats purament efectistes i altres trucs de lluïment personal, però Victoria dels Àngels ens va demostrar que es pot ser la millor cantant de tots els temps sense necessitat de trair la partitura. Alguns van voler veure en ella una encarnació de l’ideal noucentista, com Josep Pla quan deia: “en aquest país, tan esgavellat, Victòria dels Àngels ha arribat a crear un oasi deliciós d’ordre, de precisió i de correcció sorprenents i extremades”.

Està molt ben dit, però Victòria era molt més que això. Com més temps passi més modèlic serà tot allò que va fer. Es considera que les seves versions de La Bohème, Manon o Carmen són definitives. Però intentar limitar-la a una intèrpret privilegiada de Puccini i òpera francesa és quedar-se curt. Es diu, per exemple, que el paper de Violetta no era del tot adequat per a Victòria dels Àngels, més lírica que dramàtica. És el paper indiscutible de la Callas. Però l’altre dia escoltava l’Addio del passato del tercer acte cantat per Victòria i se’m va acudir comparar-lo amb el de la Callas. ¡Ai! D’aquí a 10 anys, La Traviata de Victòria dels Àngels haurà superat la de Maria Callas. Que em perdonin els mitòmans, però el temps tot ho va posant al seu lloc. A poc a poc ens anirem adonant que Victòria també va ser magistral en Verdi i també en Wagner, tan exquisit cantat per ella que no sembla Wagner. I la comtessa de Le nozze di Figaro, és clar, aquell fraseig...

Victòria dels Àngels ho feia tot bé. Ningú ha dit la música, des de l’òpera fins als nombrosíssims lieder que va enregistrar, com la deia ella. Catalunya i Espanya tenen un deute amb ella que mai no saldaran del tot. Els catalans li devem haver posat la música de Granados, de Toldrà, de Mompou, de Montsalvatge... al nivell de les cançons de Schubert o de Brahms. I els espanyols li deuen haver sabut interpretar com ningú l’ànima de la seva música popular. Tot i el seu aspecte racial, era tot l’oposat al folklore barat i en el seu cant hi ha l’esperança que la música espanyola pot anar més enllà de les manolas i la xavacaneria.

I després hi ha la Victòria persona, l’antítesi de la diva, la humilitat extrema. La història de la filla del bidell de la Universitat de Barcelona que va començar una carrera operística només perquè en una nit guanyava el que seu pare en tot un mes i així podia ajudar a casa. Diuen que quan la UB la va fer doctora honoris causa el 1987 i entrava al paraninf acompanyada del rector Bricall ella, la prima donna assoluta de l’edat d’or del Metropolitan de Nova York, li va dir: “aquest parquet l’encerava la meva mare”. I també diuen, els que la van conèixer, que la persona era molt més gran que la cantant. Uf! Com devia ser... “una dona exquisida, intel·ligent, culta, valerosa, bona; una veritable dama”, segons Salvador Espriu.

Us deixo amb alguns exemples:

El primer és l'entrada de Mimì a La Bohème de Puccini:
http://www.youtube.com/watch?v=8mVCsvftY6w&feature=related

El segon és la mítica havanera de Carmen de Bizet:
http://www.youtube.com/watch?v=RR9AWv5TMDg&feature=related

El tercer és el monòleg de Rosina al Barber de Sevilla de Rossini:
http://www.youtube.com/watch?v=m7W5fScBRQ0&feature=related

El quart l'ària de Violetta del tercer acte de La Traviata de Verdi:
http://www.youtube.com/watch?v=JgKRnFZiRk4

El cinquè és en el rol d'Elisabeth del Tannhäuser de Wagner:
http://www.youtube.com/watch?v=mZKFU5DuqKg&feature=related

El sisè és An die musik, un lied de Schubert amb Gerald Moore al piano:
http://www.youtube.com/watch?v=3z-2mkT9Row&feature=PlayList&p=94C5E76EDA2CB625&playnext_from=PL&playnext=1&index=13

El setè és el duetto buffo dei due gatti de Rossini amb Elisabeth Schwarzkopf:
http://www.youtube.com/watch?v=FpNtUaIJ4IM&feature=related

El vuitè és Damunt de tu només les flors de Mompou acompanyada pel mateix compositor:
http://www.youtube.com/watch?v=WxhL33vqxU4&translated=1

El novè és un fragment del recital al Palau de la Música el 1989, quan tenia ja 66 anys:
http://www.youtube.com/watch?v=zecd1tUwkvA&translated=1

"¿Voleu jugar a Primera Divisió?"

2010-05-29T00:07:00.005+02:00

Els que em coneixen de fa temps saben de la meva antiga amistat amb en Càndid. No tenia intenció que aquest personatge, del qual en desconec tant l'edat com la procedència, es colés en aquesta pàgina. Sempre m'ha fet por que les seves opinions escabellades em portin problemes. Però els amics són els amics i no sempre els pots estar dient que no a tot, i encara menys quan són capaços de seguir-te fins a un lloc tan recòndit com aquestes valls.

Des que sóc a Andorra no havia tingut notícies d'en Càndid i em va sobtar força trobar-me'l ahir de bon matí, mentre feia el meu passeig diari fins a les bordes de Redort. Havia matinat més que jo, havia esmorzat de valent -fruita, torrades amb mel i canyella i ous ferrats amb bacon- i fins i tot havia tingut temps de repassar la premsa. "Pretòria esquitxa Andorra", va dir-me recordant la pàgina tres d'EL PERIÒDIC d'ahir, "a veure si serà veritat que en aquest país sou una colla de porucs...".

No l'entenia --em passa sovint amb les conclusions a què arriba en Càndid-- i li vaig demanar que s'expliqués millor. "La premsa, preocupada perquè Pretòria esquitxa Andorra, la banca amoïnada pel bon nom de la plaça financera... ¡Però si és el millor que us podia passar! ¿Algú és capaç de concebre una campanya més efectiva i més barata? Imagina't que es fa públic el sumari del cas Pretòria i comença a sortir la llista dels bons samaritans sempre disposats a acollir els diners sense pàtria: Suïssa, Luxemburg, les illes Caiman, la banca Rothschild... i Andorra no surt per enlloc. Estaríeu tots amb la consciència molt tranquil·la, suposo, però ¿voleu o no voleu jugar a Primera Divisió? ¿Què preteneu? ¿Limitar-vos a ser un paradís fiscal per als dentistes de Tolosa i els botiguers de Barcelona? No home, no... Una informació com aquesta de tant en tant ja va bé. Imagina't el que haurà pensat l'evasor mitjà català quan hagi llegit que Alavedra i Prenafeta hi amagaven diners: si els peixos grossos utilitzen Andorra, deu ser que encara val la pena. És per això que no entenc que els bancs estiguin amoïnats perquè Andorra surti al costat de Suïssa, Luxemburg o l'Uruguai; i més quan ells mateixos fan aquesta associació de noms als seus anuncis publicitaris"

Aquí no me'n vaig poder estar de recordar-li que Andorra havia respost amb una diligència impecable a les comissions rogatòries internacionals per aquest afer. "¡Raó de més per no tenir por!", va respondre en Càndid, "d'una banda, demostres que els peixos grossos encara es refien de tu i, de l'altra, que estàs disposat a col laborar amb la justícia. ¡Faltaria més! Aquí de diners bruts no en volem. ¡Ep! ¡Que els primers enganyats vam ser nosaltres! Estàvem persuadits que el senyor Alavedra havia fet els diners intercanviant segells i monedes antigues a la plaça Reial els diumenges al matí, semblava un ancià tan eixerit... ¡En quin món vivim que una edat provecta ja no és garantia de respectabilitat! Aquest tipus de coses, dites amb gràcia, són pura poesia."

Em va deixar atònit i, a més, devia fer-ne la cara, perquè es va aturar un moment abans de continuar: "Entenc que us avergonyiu de servir de refugi d'un engominat que ha fet fortuna amb el totxo a València o d'un d'aquests quinquis amb corbata de Marbella i voltants; però és que això és diferent... ¡Estem parlant de senyors de Barcelona! Si fins i tot es citaven a La Farga o al Semon. ¿Es pot tenir més bon gust? Sí, és clar, podrien haver-se citat al Mauri amb aquells sandvitxos de roast-beef amb mostassa que són una delícia, però suposo que Mauri els semblava una mica massa petit-burgès. Això si que no tindria perdó de Déu, aquests deliris de grandesa..."

Al fons de la vall el campanar d'Ordino tocava les 10 i jo havia de baixar a la redacció. En Càndid no tenia pressa i es va quedar pensant en els entrepans de pa anglès amb roast-beef i mostassa, assegut a l'herba de Redort, més verda que mai en aquesta primavera tan tardana.

http://www.elperiodicdandorra.ad/contraportada/mesura-humana/1618-/

¿I si ens han enganyat?

2010-05-22T00:18:00.015+02:00

Fa anys que vaig deixar de refiar-me dels manuals. La seva voluntat omnicomprensiva fa que sovint tractin les coses amb massa superficialitat, el seu caràcter sistemàtic els fa caure gairebé sempre en generalitzacions injustes i la seva obsessió didàctica es tradueix en vulgarització més que no pas en divulgació. Els manuals, com també passa amb les enciclopèdies, ajuden a situar i endreçar, però rara vegada aporten res que valgui la pena recordar perquè només val la pena recordar allò que comprovem nosaltres mateixos.

El meu desengany definitiu amb els manuals va arribar el dia que vaig descobrir que, malgrat el que diguin els compendis, Johann Sebastian Bach no és el pare de la música ni res que s'hi assembli. Aleshores vaig adonar-me que molts historiadors de la música no s'han escoltat moltes de les coses de les que parlen i vaig començar a sospitar que potser també molts autors de manuals de literatura no s'han llegit ni la meitat de les obres que comenten. O, com a mínim, això és el que es desprèn dels seus judicis, que volen passar per objectius i profunds, i acostumen a contenir el reguitzell més impressionant de tòpics, injustícies i anàlisis superficials que algú es pugui imaginar.

Això és especialment manifest en el cas de les obres escrites per dones. No crec que existeixi la literatura de gènere -i si existís em semblaria una bajanada-, però si que existeix, cada cop n'estic més segur, la crítica de gènere. No em refereixo a la crítica feta per dones o per homes, sinó feta en funció del gènere de l'autor.

Aquells que han practicat -i practiquen- aquesta classe de crítica comencen amb un tipus genèric i en deriven totes les conclusions imaginables. I si la realitat no s'adequa a la teoria, pitjor per a la realitat. En el cas de les obres escrites per dones aquest tipus genèric acostuma a ser el del sentimentalisme, la comprensió i la preocupació per les emocions i les qüestions domèstiques i privades. Només cal veure l'opinió que molts teòrics tenen de les novel·les de Jane Austen i les versions excessivament ensucrades que n'han fet al cinema. Lluny de la imatge que la ignorància ha projectat d'ella, Austen posseeix ironia i causticitat en dosis justes i el seu anglès no té res a envejar al de Thackeray.

Mary Shelley no ha rebut un tracte millor, rellegada a autora de ciència ficció, és a dir, de subcultura. Frankenstein és una obra amb un grau de penetració psicològica sorprenent, com també ho és que la seva autora tingués només 21 anys quan es va publicar la novel·la. I, seguint amb les romàntiques angleses, ens trobem a Emily Brontë, que va escriure una de les millors novel·les de tots els temps. Quan el 1847 va publicar Cims borrascosos sota el pseudònim d'Ellis Bell la crítica va convenir que l'autor havia de ser forçosament un home, perquè una dona no era capaç de donar a llum una obra tan colpidora amb uns personatges tan extrems. Després, quan es va saber que l'autora era una noia de 29 anys, tothom va córrer a remarcar el caràcter eminentment sentimental de la novel·la. I tan contents.

El mateix es pot dir dels injustos comentaris de llagrimosa que tan sovint ha rebut Rosalía de Castro. D'una altra compatriota seva, Emilia Pardo Bazán, algú va dir que tenía "cerebro de macho". Suposo que Víctor Català devia suscitar opinions similars, però la crítica de gènere en té prou de recordar-nos a totes hores que era lesbiana, la qual cosa equival a dir -em sembla- "no era del tot dona, per això escrivia bé".

Perquè una dona que escriu és sospitosa, com a mínim, de tenir un problema d'androgínia, que és el que molt sovint és diu de Virginia Woolf. Jo no sé què tenia, però intueixo que a Orlando o Mrs Dalloway reverberen coses que vénen de molt lluny i que estan admirablement ben escrits. A casa nostra, el penjament d'andrògina -i de més coses, com mala mare- se l'emporta Mercè Rodoreda. El problema no és l'androgínia, el que no es perdona és l'èxit. I això meu d'avui no és feminisme, sinó honestedat.

"Si al banquet dels déus arribes tard..."

2010-05-15T00:01:00.008+02:00

Un dia vaig preguntar a algú que es dedica a la literatura espanyola del segle XIX per què no havia prestat més atenció al romanticisme. "A Espanya no n'hi va haver, de romanticisme; tots els romàntics espanyols són molt dolents, amb les úniques excepcions de Bécquer i Rosalía de Castro i encara aquests són postromàntics". I jo, que sempre he volgut comprovar les coses, em vaig dedicar a llegir Espronceda, el Duque de Rivas i Zorrilla. I, efectivament, són nefastos, d'una cursileria extrema, insuportable.

Més endavant vaig llegir els romàntics alemanys: Schiller, Novalis, Hölderlin i els anglesos Byron i Shelley -ell i ella- ¡Allò ja era una altra cosa! Les cotes literàries que van assolir aquests autors fan empal·lidir la fama de molts altres. Mai el destí de la humanitat i el destí dels individus han anat tant de la mà com en aquella època. Per això ens continua marcant a tots, encara que no en siguem conscients.

Un dia em va caure a les mans En las orillas del Sar, de Rosalía. "Si al festín de los dioses llegas tarde, / ya del néctar celeste / que rebosó en las ánforas divinas / sólo, alma triste, encontrarás las heces [...]". Aquests versos no són la millor Rosalía des del punt de vista formal, però revelen que si el romanticisme germànic va tenir alguna filla legítima a la Península Ibèrica va ser ella.

Fins aleshores jo havia tingut una visió folklòrica i sentimental de Rosalía. Res més allunyat de la veritat. Com a bona romàntica d'esperit fort, va saber llegir en la pròpia experiència la reverberació d'un destí universal; va convertir el sentiment humà d'insuficiència, d'imperfecció, d'haver arribat tard al banquet dels déus, en una voluntat de ferro.

Només des d'aquesta perspectiva s'entén la totalitat de la seva obra. Els que la volen veure com una poetessa folk -entre els quals s'hi compten diversos exegetes galleguistes- no poden conciliar les tres ànimes presents a la seva obra: la popular agermanada amb la Natura, la introspectiva i turmentada, i la reivindicativa. En canvi, des d'una perspectiva genuïnament romàntica, aquestes tres ànimes són una de sola. La Natura és l'eterna, la serena, la plena de bellesa, la que sempre es renova en contrast amb els turments que consumeixen l'esperit d'una poetessa que no solament té una missió estètica, sinó també política, perquè ha de preparar el món per a l'arribada de la bellesa i l'harmonia. I perquè defensar la pròpia pàtria és defensar tota la Humanitat.

Tots aquests vessants ja apareixen a la seva primera obra d'envergadura, Cantares gallegos, de la qual dilluns vinent, 17 de maig, se'n commemora la publicació. Entre els prats verds i les penes de l'ànima apareixen també versos -la traducció del gallec és meva- com aquests: "Castellans de Castella, teniu el cor fet d'acer, l'ànima com les roques dura i sense entranyes el pit. En trons de palla asseguts, sense fonaments, superbs, penseu que els nostres fills han nascut per servir-vos" o allò de "Galícia, no et facis dir mai espanyola". Si ho hagués escrit un home, probablement l'haurien fet afusellar i haurien prohibit els seus llibres. Com que es tractava d'una dona, en van tenir prou de catalogar-la de sentimental i folklòrica.

La injustícia ha estat terrible, perquè la poesia de Rosalía no és ni sentimental, ni ploranera, ni folklòrica: és dura, irònica i ultralocal, és a dir, universal. Ah! I, a més, és més gran, més colpidora, més profunda... més romàntica que la de Bécquer. Molt més. ¿A qui li importa si tornaran o no les orenetes? ¡Que no tornin si no volen! ¡I que ens deixin en pau!

Apogeu i catarsi a Downing Street

2010-05-14T00:03:00.001+02:00

Sempre m'ha agradat el ritual que envolta el canvi d'un primer ministre del Regne Unit. M'agrada per l'extraordinària senzillesa: el primer ministre sortint marxa a peu del número 10 de Downing Street, acompanyat exclusivament per la seva família més propera. Downing Street és un carrer amb aires de carreró, de pati del darrere pulcre i ordenat. És un carrer que quasi passa desapercebut des de l'atrafegat Whitehall. Res a veure amb la sumptuositat dels seus veïns: el Parlament i l'abadia de Westminster. Cada cop que hi ha un relleu al número 10, un jaguar de línies simples i elegants s'espera al final de Downing Street. En aquell jaguar vam veure pujar Margaret Thatcher amb llàgrimes als ulls el novembre de 1990, un insípid John Major el maig de 1997, un somrient Tony Blair el juny de 2007... i en aquell mateix Jaguar va marxar dimarts al vespre el primer ministre sortint, Gordon Brown, camí del palau de Buckingham.

Feia cara d'enfadat, amb expressió ombrívola; com sempre. Un primer ministre britànic ha de fer, sempre que sigui possible, cara d'enfadat i de preocupació. Ningú no dubta dels nombrosos encerts de Blair al capdavant del Govern, però en el seu posat sempre hi havia un punt massa desenfadat, perillosament yankee. Quan algú està al capdavant d'un Estat relativament jove pot anar somrient pel món, però quan algú carrega sobre les seves espatlles el pes de la democràcia més antiga del planeta, el mínim que pot fer és estar seriós. Amb Brown va tornar aquella expressió gris i capficada a Downing Street, l'expressió de Winston Churchill i Clement Attlee. Amb David Cameron, em temo, es tornarà a perdre.

El discurs de renúncia de Brown que la BBC va retransmetre en directe dimarts al vespre va ser tot un exemple d'aquest ritual. Era un discurs senzill i sense concessions, acabat amb un "gràcies i adéu", sense sentimentalismes ni estridències. És cert que en un moment va parlar de la seva dona i els seus fills dient que ara es dedicaria a fer de pare. Allò sobrava: suposo que era una referència suggerida -¿o imposada?- per algun modern assessor de comunicació. Però en línies generals el discurs va estar molt bé. I la declamació va ser impecable. ¡Què bell que és l'anglès -l'anglès de debò, el britànic- quan es parla bé! És lluminós, endreçat, senzill i, per damunt de tot, assertiu i precís. Cap llengua és capaç d'expressar tantes coses en tan poques paraules com l'anglès ben parlat. I Brown va exce‡lir en el discurs quan, d'entre tot el que li ha aportat ser primer ministre, va destacar: "He tingut el privilegi d'aprendre molt sobre el millor de la condició humana i també molt sobre les seves debilitats, inclosa la meva‡". Hores abans, la corresponsal de TV3 a Londres, Anna Jover, havia fet una magnífica crònica comparant Brown amb un personatge de Shakespeare. Aquesta frase ho corrobora.

L'home que dimarts al vespre davant la porta del número 10 de Downing Street va anunciar que plegava era un home que -per a bé i per a mal- havia seguit el seu destí i només en aquell moment, veient-se al final del camí, començava a comprendre el perquè de tot plegat. Perquè Brown sempre va voler ser primer ministre, amb una passió menys ben dissimulada -i per tant més noble- que la del mateix Blair. Va rebre el reconeixement i els elogis com a reeixit ministre del Tresor durant 10 anys. El juny del 2007 va succeir un Blair en hores baixes a qui aleshores superava en popularitat. Va estar a punt de convocar eleccions aquell mateix any: tenia tots els auguris a favor i hauria esclafat qualsevol esperança per a David Cameron. Però va dubtar i va decidir esgotar la legislatura. Havia esperat massa, havia deixat massa cadàvers en el camí per arribar a primer ministre i qualsevol risc -per petit que aquest fos- era del tot inassumible. I aleshores va començar la desfeta: Brown va haver de purgar els excessos de més d'una dècada de laborisme i el daltabaix financer li va demostrar que la seva brillant política econòmica al capdavant del Tresor també tenia ombres.

El Brown de la desfeta ha estat el millor Brown, i la història sabrà valorar-ho així. Va ser capaç de liderar el Regne Unit -i en certa mesura el món- en la lluita contra uns monstres que ell -entre d'altres- havia alimentat durant anys. Un liberal andorrà -liberal d'etiqueta i d'idees, binomi poc freqüent a les Valls- comentava l'altre dia com n'és d'admirable la capacitat de catarsi dels anglosaxons. Després d'anys de perseverança, Brown ha tastat en un mateix mos la recompensa i la catarsi; però mentre la primera és efímera, la segona és eterna. A la tragèdia de Shakespeare, Ricard II diu a Bolingbroke, futur Enric IV, que l'acaba de destronar: "Em pots deslliurar de l'Estat i de la glòria, però no de les meves penes; d'elles encara en sóc rei".

Com a les tragèdies històriques de Shakespeare, els reis del nostre temps només es fan grans quan declinen, quan ja està tot perdut. Un company em va dir que és normal, que la descompressió que experimenten els ex fa que es puguin expressar amb més llibertat i convicció. Vaig pensar que sí, que és habitual i comprensible. Per això a la Roma republicana el màxim poder estava en mans del Senat, format pels vells que havien estat cònsols i que s'havien retirat de les funcions purament executives. I aquí pensem en l'inevitable cantarella que els actuals cònsols d'Andorra la Vella i Escaldes han escoltat repetides vegades per boca dels padrins de les respectives parròquies: abans d'anar al Consell General s'ha de passar pel Comú i no al revés. No és el mateix, és clar, però va tot pel mateix camí.

Els laboristes britànics van fer bé de no tancar un pacte amb els liberal demòcrates. Ideològicament hauria estat el més natural, però requeria fer sumes impossibles i, després de 13 anys en el poder, hagués estat indigne. En política, com en tantes altres coses, més val una mort digna que una agonia ignominiosa. Més val la dignitat de saber que, malgrat tot, l'home que dimarts va sortir de Downing Street en un jaguar blau és, ara per ara, molt més savi que l'home que va arribar una estona més tard en un jaguar platejat provinent del palau de Buckingham.

Ni espanyols ni francesos: ¡italians!

2010-05-08T02:02:00.001+02:00

"Vostès són italians des de la segona meitat del segle XIX; nosaltres, des del 1278". Quan vaig llegir aquesta frase a la carta oberta que Antoni Morell adreçava a Monica Frassoni des de les pàgines d'EL PERIÒDIC em va fer un bot el cor; un bot d'alegria. Mai no m'hauria imaginat que els andorrans fossin italians -¡com a mínim!- des de final del segle XIII.

Ja sé que en aquell nosaltres hi ha implícit un som andorrans, però avui em ve de gust fantasiejar amb la idea que Andorra és un tros d'Itàlia. Alguna cosa em diu que Morell encaixaria bé amb el caràcter italià. La seva carta oberta a la copresidenta dels Verds europeus té quelcom d'italianitzant. Està escrit tal com ell parla, teixint relacions conceptuals de les quals només ell coneix el perquè profund, amb un torrent imparable de paraules. En llegir-lo no puc evitar imaginar-me Morell gesticulant i caçant idees al vol per introduir-les al seu discurs. Un discurs que sembla caòtic, però que no ho és mai. Com Itàlia, on, malgrat tots els malgrats, tot funciona i va fent, més bé o més malament, però va fent.

El discurs de Morell és com un conjunt de vestigis de molts discursos, talment com Itàlia és un país fet a còpia de restes i de pedaços. De fragments que no ens atreviríem a barrejar, però que contemplats tots junts tenen una força extraordinària. I una gran lleugeresa, la lleugeresa que només poden tenir les coses molt antigues. Hi ha una paradoxa deliciosa en això: que un paisatge tan carregat d'història, tan torturat pel pas del temps com és l'italià sigui a la vegada tan lleuger. Amb Morell passa el mateix: sembla mentida que de tanta referència històrica, de tanta digressió, de tanta interjecció i discurs lliure fregant l'escriptura automàtica en pugui sortir un conjunt tan airós.

El càrrec d'ambaixador a la Santa Seu li quedava molt bé. Perquè ell té alguna cosa de romà. Hi ha altres insignes andorrans amb un caràcter més florentí, sempre amb la daga a punt, immersos en interminables guerres de güelfs i gibel·lins. També n'hi ha que s'assemblen als venecians, contemplant com la seva República s'enfonsa irremeiablement a la Llacuna. I és clar, quan les eleccions s'acosten, els napolitans i els sicilians surten com bolets; especialment a les parròquies altes. És per això que a l'Aldosa s'hi va aclimatar tant i tant bé aquell sicilià, amo d'una pizzeria i elaborador de licors d'allò més estrambòtic, que sostenia sense parpellejar que el català era un dialecte de l'italià que havia nascut a Sicília en temps de la conquesta de Pere el Gran, el mateix rei que va auspiciar el primer Pariatge. Per cert, ¿algú sap què se n'ha fet? Del sicilià de l'Aldosa, vull dir, no del rei en Pere.

Després hi ha el contingut de la carta, és clar, al qual també va contestar fa uns dies Jael Pozo en nom dels Verds andorrans. Tots dos tenen raó. Frassoni va dir que els andorrans no havien escollit el règim del Coprincipat i Morell l'encerta quan li respon que els andorrans van votar la Constitució que fixa aquest sistema. I té raó la Jael quan recorda que el 1993 hi havia pocs andorrans comparats amb ara i amb els que, si les coses canvien, hi haurà en el futur. Però és que per a què les coses canviessin i puguin seguir canviant aquells --aleshores pocs-- andorrans que van votar la Constitució van fer un pas fonamental. El futur està només en mans dels andorrans, dels actuals i dels que hagin de venir.

N'hi ha que no tenim tanta sort, que tenim lleis suposadament més avançades que les d'Andorra i, malgrat això, no som tan lliures. Jael, ¿dius que enveges la plataforma pel dret a decidir dels catalans? No l'envegis pas; és una evidència més que els catalans no som jurídicament lliures per decidir el nostre destí. Si ho fóssim, no ens caldrien plataformes, en tindríem prou amb la llei. ¡Nosaltres sí que estem lligats de mans i peus! I ni tan sols la voluntat del 90% del nostre Parlament és suficient per canviar aquesta situació.

Això de les pàtries no es tria. Si m'ho haguessin preguntat, jo m'hauria fet anglès... o italià. Fa temps vaig decidir que si un dia el català desapareix, passaré a viure en italià. Crec que me'n sortiria prou bé. Després de voltar món, podria tornar a Andorra, on, ara que ja sé que hi ha italians des del 1278, segur que m'hi seguiria trobant com si fos a prop de casa.

Si pogués votar, votaria liberal

2010-05-06T00:07:00.005+02:00

Un dels moments més brillants de la literatura universal és l'interrogatori a què Lady Bracknell sotmet Jack Worthing (més conegut com a Ernest) al primer acte de La importància de ser franc d'Oscar Wilde. Es tracta de saber si el jove Ernest -Franck en la versió catalana i Constant en la francesa- és apte per casar-se amb la filla d'Augusta Bracknell, la jove Gwendolen Fairfax. En un moment de l'interrogatori, Lady Bracknell pregunta a Ernest per la seva ideologia política. "Em temo que no en tinc cap, Lady Bracknell, sóc liberal unionista", contesta el jove. "¡Ah, perfecte! Els liberals compten com a conservadors; sopen amb nosaltres o, com a mínim, vénen a les postres", és la resposta de la Bracknell. El que ella deia dels liberals unionistes és el que, durant anys i panys, tothom ha pensat a la Gran Bretanya dels liberals, demòcrates i centristes; i amb raó.

A Andorra, on els que es fan dir liberals no ho són i els que ho són no s'ho fan dir, les coses podrien haver anat d'una altra manera, però han acabat més o menys igual, amb els centristes convidats a la taula dels conservadors quan el gran banquet de la dreta tocava al final. I això que aquí hi ha un altre Oscar que sempre ha apostat per uns demòcratacristians-liberals-centristes-reformistes que no fossin ni conservadors ni socialdemòcrates. A Anglaterra --¡cosa estranya!-- el temps ha acabat traient la raó a l'Oscar irlandès per donar-la a l'Oscar andorrà.

Ara sembla que la manera d'evitar que els conservadors tornin a seure a la taula dels sopars és, precisament, votar els liberal-demòcrates. Tenint en compte que les coses a Anglaterra acostumen a passar 100 anys abans que a l'Europa continental -ells van fer la Revolució Gloriosa el 1689, amb més precocitat, més efectivitat i menys soroll que els francesos-, els liberal-demòcrates andorrans poden esperar asseguts.

La setmana passada The Guardian, el gran diari del centreesquerra del Regne Unit, demanava el vot per als liberals-demòcrates de Nick Clegg i no per als laboristes, tal com tradicionalment havia fet. Un gest com aquest és tan significatiu com l'aposta que el 1997 va fer el conservador The Times pel nou laborisme de Tony Blair. Aquest cop, però, les coses van més enllà, fins al punt que el Labour ha demanat un vot tàctic per frenar els conservadors. Destacats militants del partit han demanat als seus votants que votin les llistes liberals allà on els laboristes no tenen possibilitats de guanyar l'escó per frenar els peus a David Cameron en el seu assalt a la Cambra dels Comuns. Tota una confessió de debilitat.

Frenar els conservadors, d'entrada, ja és una raó gens menyspreable per votar els lib dem, perquè el partit de Cameron, malgrat les aparences, està més a la dreta del que estava a l'època de Margaret Thatcher i així ho ha demostrat en alinerar-se amb el bo i millor de l'extrema dreta europea al Parlament d'Estrasburg. Una majoria absoluta dels tories a les eleccions d'avui seria desastrosa per a Europa. Però més enllà de votar Clegg per anar contra Cameron, ¿aporten alguna cosa interessant els liberal-demòcrates comparats amb els laboristes?

Si analitzem les principals propostes electorals, no sembla que Clegg sigui menys progressista que Brown. Els liberal-demòcrates estan tan ben capacitats com els laboristes per mantenir el llegat de serveis públics que han deixat 13 anys de laborisme després d'haver-se trobat, el 1997, amb un país obsolet. Les seves polítiques socials no seran mai tan avançades com les del Labour, però la retallada de despesa militar que preveuen alliberarà recursos per destinar a la redistribució de la renda i a la reactivació de l'economia. En matèria econòmica, poca cosa diferencia liberals de laboristes: tots dos són partidaris de mantenir l'elevada despesa pública mentre l'economia no es recuperi i, després, retallar dràsticament el dèficit.

Allà on Clegg supera clarament Brown és en política exterior i europea, el veritable taló d'Aquiles del blairisme. Els liberal-demòcrates són europeistes sense complexes, escrupolosament respectuosos amb el dret internacional públic i contraris a donar suport a una acció unilateral dels Estats Units. No es pot dir el mateix del nou Labour. Si a això hi afegim que la política d'immigració de Clegg és bastant més permissiva --i realista-- que la de Brown, ¿qui dels dos està més a l'esquerra?

Que un candidat que proposa obertament la substitució de la lliura esterlina per l'euro tingui clares opcions de quedar segon en nombre de vots i de tenir la clau de la governabilitat a Westminster té un valor incalculable. Té el valor de fer-nos veure que no tota Anglaterra és euroescèptica ni està disposada a acceptar com un dogma de fe el paper de mosso dels Estats Units a què tradicionalment conservadors i laboristes semblen haver-la rellegada. ¿Des de quan la metròpoli ha d'estar subjugada a la colònia?

Aquells que creiem en Europa i en el seu model de creixement i de benestar hauríem de resar cada nit una mica per a què els liberal-demòcrates guanyessin les eleccions d'avui al Regne Unit o, com a mínim, tinguessin un paper preponderant a la Cambra dels comuns. Això i esperar que el liberalisme en el sentit anglosaxó del terme, el liberalisme de debò, vaja, s'encomani a l'Europa continental. Però encara estem molt lluny. Veient com els centristes andorrans s'han aliat amb la dreta i com el primer secretari del PS qualifica Rawls de pensador neoliberal -en el sentit més pejoratiu del terme- està clar que aquí anem amb un segle d'endarreriment.

La causa dels vençuts

2010-05-01T00:06:00.001+02:00

"Victrix causa diis placuit sed victa Catoni" -"la causa dels vencedors agrada als déus, però la dels vençuts agrada a Cató"-, va escriure Lucà a Pharsalia, l'obra que narra la guerra civil que va enfrontar Cèsar amb Pompeu. La frase en qüestió està esculpida al cementiri d'Arlington, a Washington, per honrar la memòria dels caiguts per la nova Roma. És una frase una mica fosca i no gaire evident que ens ve a dir que els vençuts estan més avançats en la seva experiència moral que els vencedors i que, per tant, són més savis.

Al capdavall, els fundadors de Roma eren descendents de troians, vençuts pels grecs; i els Estats Units es van formar agregant les personalitats de tots els vençuts d'Europa. Més a prop d'aquí, Catalunya no es va expandir per la Mediterrània fins que no va caure derrotada de les seves aventures occitanes a la batalla de Muret el 1213. En certa manera, d'aquella desfeta també en va néixer el Coprincipat d'Andorra i el seu delicat equilibri transpirinenc...

El que vull dir és que les derrotes aniquilen els dèbils i fan més forts els forts. La nit anterior a la tornada de semifinals de la Champions contra l'Inter de Milà vaig escriure que no passava res si el Barça no superava l'eliminatòria. I ho segueixo pensant ara. El Barça de Pep Guardiola, en el fons, no s'hi jugava res d'important. Com tampoc no s'hi juga res transcendent avui contra el Vila-real. Aquest Barça ja ho ha guanyat tot i si aquest any no guanya res començarà la temporada vinent sent el favorit per guanyar-ho tot una altra vegada. No posaran a l'entrenador a la picota ni qüestionaran el joc. Aquesta és la seva grandesa. Guanyar és, en part, qüestió de sort; ser el millor equip del món, no. És per això que el millor equip del món no ha de tenir por de caure derrotat. La por és per als dèbils.

Per ser gran de debò a aquest Barça li faltava la derrota. Li faltava saber que es pot perdre guanyant i que es pot ser gran perdent. Del que ja no estic tan segur és que l'afició ho hagi entès. Els culers han de saber estar a l'altura i no començar a exercir tots d'entrenador de barra de bar ni lamentar-se per si els àrbitres han estat més o menys benignes. Això es pot fer amb molts equips, però no amb aquest Barça. El joc a la Champions no ha estat tan bo com l'any passat probablement, l'arbitratge potser no va ser del tot just... però el que no és just ni heroïc és embrutar la bellesa d'una derrota amb aquestes petiteses. Hem perdut, però hem de saber que continuem sent els millors i els millors no es queixen per foteses.

També hi ha una qüestió de destí. L'equip de Guardiola no havia de guanyar la Champions al Bernabeu, no li cal humiliar al Madrid dels talonaris amb això: el Madrid s'humilia ell tot sol cada cop que es vol comparar amb aquest Barça. Una Champions guanyada al Bernabeu sense l'etern rival al terreny de joc hagués estat impròpia d'un equip com el nostre. Al Bernabeu o s'hi va a derrotar al Madrid o no s'hi va. Cal ser molt forts per entendre aquestes coses, però ningú no ha dit que la vida fos fàcil.

Això del destí està mal muntat, perquè en la majoria dels casos no sabem que les coses havien de passar fins que no han passat, fins i tot quan disposem de prediccions infalibles. ¿De què servia saber que havíem de perdre si no ho vam poder evitar? Doncs serveix --i això els grecs i els romàntics alemanys ho tenien prou clar-- per saber que les coses no podien ser d'una altra manera, per donar sentit a la derrota i d'aquesta manera posar les pedres d'una futura victòria.

La feina ben feta

2010-04-28T00:24:00.000+02:00

¿En què consisteix la grandesa del Barça? ¿Què el fa diferent de la resta? Precisament, la possibilitat de no passar l'eliminatòria d'aquest vespre i perdre el tren de la Champions. I també una eventual derrota davant del Madrid a la Lliga. Si l'Inter no passa a la final, Moruinho serà qüestionat, i també la plantilla i el joc i el que sigui. I a Madrid, encara més: si el Madrid no guanya la lliga es posarà en dubte l'entrenador, els jugadors, el president, la política escollida per la directiva... tot. Si el Barça perd la Champions i perd la Lliga res de tot això no passarà: Ningú no qüestionarà l'entrenador ni els jugadors ni la línia escollida. Això és ser gran de debò. En el fons, el Barça aquesta nit no s'hi juga res, perquè ja ho ha guanyat tot i encara que aquest any no guanyi res començarà la temporada el setembre vinent essent el favorit per guanyar-ho tot altra vegada. I el que facin els altres tant se val: la feina ben feta ni té fronteres ni té rival.

Vigília de Sant Jordi

2010-04-22T20:57:00.001+02:00

Quarts de sis de la tarda a la Gran Via de Barcelona, entre Pau Claris i Roger de Llúria. Enmig de tant personatge històric la xafogor és insuportable. Tot just entro a la llibreria Ona i m'he de treure la jaqueta. Dues dependentes ultimen els preparatius de demà; es nota que serà festa grossa. Hi ha més llibres interessants dels que em pensava i perdo la mesura, amb els llibres, els discos i el menjar fora de casa sempre perdo la mesura. Després de triar i remenar passo per caixa. En efectiu o amb tarja? em pregunta la llibretera. Amb tarja. Pago amb la groga, la del RACC, i quan vaig a ensenyar el DNI em diu: no, no cal. No cal? Que potser em coneix? Penso. Quanta vanitat! Aleshores ho entenc i li dic: és clar, algú que hagués robat una tarja no es dedicaria a comprar llibres. Ella em respon: i encara menys si són en català. Algun avantatge havíem de tenir. Feliç Sant Jordi.

Un matí assolellat i no gaire calorós

2010-04-17T00:01:00.018+02:00

Dissabte passat, dia de l'elevació del copríncep Vives a la dignitat d'arquebisbe ad personam, va ser un dia assolellat i no gaire calorós. A la Seu, com tots els dissabtes, era dia de mercat i les gales dels que assistien a la cerimònia contrastaven amb la quotidianitat de paradistes, compradors, passejants i turistes.

A la catedral es respirava un ambient d'excepcionalitat. Els religiosos de la diòcesi anaven ocupant les naus del transsepte, mentre les autoritats civils i els ciutadans se situaven a la nau central. La Policia andorrana, els Mossos d'Esquadra i la Policia local s'havien empolainat, però res comparable amb els tricornis de la Guàrdia Civil. L'Ancien Régime sap portar millor aquestes situacions. Tot és qüestió de pràctica.

Entre els primers bancs, un conseller general que destaca més per la finesa de les seves anàlisis que per l'èxit de les seves escomeses electorals comentava que els periodistes havien de prendre bona nota, que l'acte tindria un aire gattopardesc. Poc després, l'incombustible candidat de Convergència a presidir la Generalitat entrava a la catedral amb un aire inconfusiblement electoral. Havia estat fent proselitisme per la Seu i encara no havia canviat el registre. Entre el seu seguici s'hi va colar una turista que volia comprar una de les fotocòpies del discurs de l'arquebisbe que un dels responsables de comunicació del bisbat repartia entre la premsa. Li van informar que no estava a la venda. Hi ha turistes disposats a comprar el que sigui. El matí prometia.

I silenci. La processó episcopal, amb la presència del nunci papal i una nodrida representació dels bisbes catalans, entra a la catedral per la porta del claustre. La creu processional de plata es retalla contra les arcades romàniques. Entren els preveres, els canonges, els bisbes i arquebisbes, el cardenal i el nunci. Veient els seus caps sobresortir entre la multitud penso que la mitra sempre m'ha recordat a la corona que duien els faraons egipcis, també utilitzada pels emperadors romans del baix imperi. ¿I si se la van anar passant els uns als altres sense que nosaltres ho sabéssim?

La cerimònia funciona com un rellotge. Observo, i no és la primera vegada, que Vives es mou amb comoditat i desimboltura en aquests actes. El Vaticà el considera idoni per ser arquebisbe a títol personal i jo, modestament, trobo que el càrrec de copríncep li escau d'allò més; com quan a la recepció al cos diplomàtic diu allò de "el meu Govern..." i, per un moment, ens trasllada a la Cambra dels Lords el dia de l'obertura del Parlament.

La música que executen els Petits Cantors és setcentista i romàntica, contrastant amb l'aire de retaule medieval de la cerimònia, reforçat per la música de gralles i els sorolls propis del mercat que arriben de murs enfora. ¿I si hem retrocedit en el temps sense adonar-nos-en? Hi ha moltes èpoques barrejades en una. Retallada contra l'altar major, l'ombra del cap de Govern té un aire encara més florentí de l'habitual. En una de les naus laterals, algú observa de reüll la cerimònia. És un filòsof obstinat a fer política que, com els passa a tots els del seu ofici, ha topat amb un fat advers cada cop que ha volgut acostar-se al poder. Per això se'l mira des de fora. ¿I si, al capdavall, ens assemblem els filòsofs i els periodistes? Si no fos que nosaltres tenim molta més pressa i molta menys cura...

El millor moment el protagonitza un grup de monges que, tot tornant de combregar, s'obre camí entre la multitud. Les religioses s'acosten perillosament a una gran reixa del terra de la qual surt aire calent, talment com les del metro. I, és clar, passa el que ha de passar: l'aire els aixeca les faldilles convertint-les, per uns instants, en unes imitadores involuntàries de Marilyn Monroe. Algunes s'enfaden; d'altres amaguen el somriure amb la mà. ¡Quin aire tan infernal!

Tots volen ser Jaume Bartumeu

2010-04-15T00:29:00.002+02:00

És de justícia reconèixer els mèrits de la competència. Per tant, d'entrada, la meva felicitació als companys del Diari pel reportatge El tercer home, publicat dimecres de la setmana passada sobre la fotografia del cap de Govern que ha aparegut a la sala del Consell de Ministres, penjada entre les dues dels coprínceps. La informació en qüestió ha tingut la virtut de provocar una sèrie de reaccions, la majoria en forma d'articles d'opinió a les pàgines del mateix rotatiu, que no estic segur que siguin gaire subtils, però sí molt reveladores.

Reveladores, per començar, del tedi que pateixen alguns articulistes, sempre àvids de munició per disparar contra el Govern socialdemòcrata, o, més ben dit, contra Jaume Bartumeu. Però això ja és un clàssic, i no cal comentar-ho. El dia que Bartumeu deixi de ser cap de Govern, el que més trobarem a faltar seran les invectives d'alguns, tret que, com el Cid, continuï aixecant passions entre els seus enemics fins i tot després de mort -en el sentit polític de la paraula, s'entén.

Tot plegat era més que previsible. Només llegint el petit reportatge de dimecres de la setmana passada, qualsevol persona familiaritzada amb la premsa andorrana podia preveure els articles d'opinió dels dies següents. I això diu poc en favor de l'originalitat d'aquells que els signen. ¿Què havien de dir? Que era molt significatiu, que delatava una manera de fer política, que reforçava la idea d'un Govern jerarquitzat i piramidal... Si ja ho sabien: els que el van votar i els que no el van votar. Ho sabien tots, diguin el que diguin ara. Un Bartumeu sense autoritat no seria Bartumeu i això sí que no tindria perdó de Déu, perquè la pitjor traïció és la traïció a un mateix. I els primers decebuts, em temo, serien els que han posat el crit al cel pel tercer retrat aparegut a la sala del Consell de Ministres.

En el fons, tant l'aparició de la fotografia com les reaccions dels articulistes m'agraden, perquè sembla que tot ja estigués escrit abans de començar, tot té un deix de fatalitat que, si tingués l'estil adequat, seria digne d'una tragèdia. Però la grandesa tràgica requereix d'un estil directe i més o menys descarnat, sense tanta perífrasi interminable, sense tant parlar sense voler parlar, tant dir com de passada, com si no els afectés... Això és terriblement cursi. ¿Què volen? ¿Donar a entendre que a la fotografia en qüestió només li falta la inscripció L'État c'est moi? Doncs que ho diguin sense embuts i acabem d'una vegada.

Després ens lamentarem de la letargia que afecta la vida social i cultural d'aquest país però res no contribueix tant a aquesta letargia cancerígena com un excés de circumloquis. Mentre tot continuï sent tan versallesc, tan empolainat i tan eufemístic, l'ambient s'anirà tornant irrespirable i putrefacte. Seria millor que tothom reconegués amb naturalitat les seves manies; seria millor i més sa. Era més explícit i valent el reportatge que tots els articles d'opinió que l'han seguit. I això ens dóna certa esperança: els opinadors sempre podran aprendre alguna cosa dels periodistes.

A mi el que em sembla és que tanta indignació, tanta ironia i tants meandres retòrics amaguen una profunda veritat: que molts voldrien treure la fotografia de Bartumeu per posar-hi la seva. La majoria ho negarà rotundament, dient que no tenen cap interès a ser cap de Govern; i segurament ho diran convençuts, però això no fa menys certa la meva sospita. És una qüestió -per utilitzar la terminologia de la filosofia política- de preferències adaptatives. Per dir-ho d'una manera més planera, és el mateix que li passava a la guineu de la faula d'Esop amb el raïm: com que no hi podia arribar, deia que no estava prou madur. És el mateix que els passa a les dones que afirmen, per consolar-se, que Josep Guardiola és homosexual. En aquest cas, les preferències adaptatives es tradueixen en mirar-se els toros des de la barrera; i de la barrera estant, ja se sap, tothom és Manolete.

La política serà sempre un joc d'ambicions mal digerides, de reis que no van poder ser i Jaume Bartumeu carregarà sempre amb la responsabilitat de moltes d'aquestes coses que no han pogut ser. Però és que és el normal, de cap de Govern només n'hi ha un, no vint-i-quatre, i si un ho vol ser és conseqüència lògica voler impedir que ho siguin els altres. Quan algú és prou savi per reconèixer que, malgrat tots els esforços que ha fet per impedir-ho, Bartumeu ha arribat a la cadira grossa i que, al capdavall, no n'hi havia per a tant, un és capaç aleshores de parlar de tot plegat amb una naturalitat sana i envejable.

Al capdavall, és de salut del que es tracta. Més enllà dels glossadors dels retrats del cap de Govern, Andorra està plena d'antijaumistes teòrics que canvien el seu odi per encesa passió -ni que sigui fugaç i momentània- tan bon punt Bartumeu els diu quatre paraules amables. Fa temps algú va concloure que Catalunya estava malalta per l'elevada presència de metges a la seva classe política. Si això fos cert, la política andorrana necessitaria un exèrcit de psicoanalistes.

La lleugeresa ho és tot

2010-04-10T15:53:00.003+02:00

Les declaracions taxatives i genèriques són arriscades. Tot i que jo mateix sóc molt avesat a fer-ne, sé perfectament que rara vegada són veritat. Ho he tingut present cada cop que he escoltat algú afirmar que no li agrada la música clàssica. Pot no agradar-nos una obra concreta, un compositor -per bé que és complicat que ens desagradi tot-, un gènere o fins i tot una època; però descartar quatre segles de música amb quatre paraules és molt arriscat.

Amb el temps m'he vist obligat a pensar el mateix d'aquells que diuen que no els agrada el futbol. L'afirmació és massa genèrica i està probablement moguda per prejudicis similars als que provoquen que algú sigui capaç de dir que no li agrada la música clàssica. Hauríem de ser capaços d'apreciar el geni allà on es produeixi. Perquè, talment com passa amb Mozart, si no t'agrada veure jugar Messi, el problema no el té Messi, el problema el tens tu. I jo, m'ho faria mirar...

Jugar és un verb que francesos i anglesos fan servir amb molta més profusió -i, malgrat això, amb una major assertivitat- que nosaltres. Perquè el que fa Messi és simplement això, jugar, amb tota la profunditat de significat que té aquesta paraula. Com en la música de Mozart, de Schubert o de Handel, com en la prosa de Voltaire, en la pintura de Raffaello o en el cant de la Bartoli, en el joc de Messi no hi ha patiment, ni esforç evident, ni densitat. Tot és lleugeresa. I la lleugeresa... la lleugeresa ho és tot. És per això que Messi és dels pocs jugadors que realment juga, que es diverteix des del principi fins al final.

No és que darrere el joc de Messi no hi hagi esforç ni moltes hores d'entrenament; és simplement que tot plegat sorgeix sense forçar res, evidenciant una predisposició natural innegable. Això és el que el fa humil, perquè la veritable humilitat no consisteix a pensar que tothom pot excel.lir en qualsevol àmbit, sinó a reconèixer que la diferència la marquen uns dots no adquirits, que no són mèrits propis, sinó que han estat donats. En un món que ho vol tenir tot apamat, que no vol deixar lloc per als imprevistos, ni per al misteri, és gratificant que algú reivindiqui el talent i el caràcter; i que ho faci sense amb els fets, sense paraules, flotant en un equilibri impossible amb una pilota als peus.

La creativitat en Messi flueix com ho devia fer en Vivaldi, com si passés per l'interior d'una canya de bambú, sense res que intenti retenir-la ni posseir-la. Arriba quan arriba, només cal estar preparat per saber aprofitar el moment. El tercer gol contra l'Arsenal dimarts passat n'és una bona prova: quan el partit tenia un ritme trepidant, va Leo i fa una cullereta ingràvida que va detenir el temps qui sap durant quanta estona.

Un món millor

Creure en el talent, en la creativitat, en el geni, no és gens científic, i el que és més empipador: no sembla democràtic ni igualitari. Per això tendim a rebutjar-ho, perquè no ho podem mesurar i perquè aixeca barreres que ni l'esforç, ni els diners ni la sort no poden saltar. Tot plegat és perquè no devem tenir ben assumida la diversitat. Tots portem un Messi a dins: en alguna cosa, en algun àmbit, podem arribar a ser tan genials com ell. És qüestió de trobarlo... i divertir-se, és clar. Només es pot ser un geni si allò que fas et diverteix. Estic convençut que si tots ens dediquéssim a fer realment allò que ens agrada, allò que ens diverteix, el món seria més serè, més sa, més bell, més ric i més just.

¿Queda lloc per als romàntics?

2010-04-03T01:04:00.019+02:00

“El romanticisme, com a època literària, ha passat, essent gairebé nul·la la seva influència en els costums. Però com a fenomen aïllat, com a malaltia, passió o anhel de l’esperit, potser no passarà mai.” escrivia Emilia Pardo Bazán al pròleg de El Cisne de Vilamorta, una novel·la de tints romàntics publicada el 1884. Si fa 126 anys el romanticisme estava passat de moda, imagineu-vos ara.

El pitjor no és que estigui passat de moda, perquè, cal capdavall, totes les coses estan condemnades a acabar passant de moda més tard o més d’hora. El pitjor és que el romanticisme fa gairebé dos segles que suporta estoicament tota classe de tergiversacions. Els primers en fer-ho van ser els realistes i naturalistes, hereus escampes dels romàntics, deixebles traïdors, qui sap si com tots els deixebles... Ells van ser els primers a equiparar el caràcter romàntic al de somiador, apartat de la realitat, fantasiós i idealista en el pitjor i més col·loquial sentit de la paraula. L’explicació deu ser geogràfica: Mentre el romanticisme el van liderar els alemanys i els anglesos, el realisme va excel·lir a França i Espanya, dos països en què les paraules voluntat, llibertat i caràcter no tenen la força que posseeixen en els àmbits germànic i anglosaxó.

Clarín es passa les mil planes que té La Regenta dient-nos que la protagonista, Ana Ozores, es una romántica. Malgrat les nombroses crítiques que la novel·la va rebre, ningú es va parar a remarcar que Ana Ozores és de tot, menys una romàntica. És una sentimental traumatitzada que ha llegit molts llibres i, a sobre, se’ls ha cregut. Tres quarts del mateix es podria dir de les seves homòlogues Emma Bovary i Anna Karenina, perquè Flaubert i Tolstoi van ser tan traïdors amb el romanticisme com el cronista de Vetusta. Tots tres van equiparar el romanticisme amb la cultura llibresca –amb el que avui anomenaríem veure massa pel·lícules- quan el romanticisme és la cultura de l'experiència, de la vida. El realisme ens anima a viure vides de ficció que no són les nostres, a amagar-nos darrere dels personatges –“Emma Bovary sóc jo”, que va acabar afirmant el mateix Flaubert.

El romanticisme, en canvi, consisteix a saber reconèixer en la pròpia experiència la reverberació d’una experiència universal. L’heroïna romàntica no pot ser una senyora de províncies avorrida que acaba posant les banyes al seu marit amb el primer don juan d’opereta que es creua al seu camí. L’heroïna romàntica és la Catherine Earnshaw de Cims Borrascosos, que accepta el seu destí i porta els seus sentiments fins a les darreres conseqüències, fins a l’extenuació i la mort. I no deixa de ser graciós que Emily Brontë, una noia de 29 anys que amb prou feines s’havia mogut de Yorkshire, donés tota una lliçó de caràcter a tres senyors carregats d’honors i de títols.

Malgrat tot, els realistes, sovint preocupats per la dimensió social de les seves obres, van reeixir en els seus propòsits: el romanticisme somiador i sentimental és molt més digerible que l’autèntic. Un país civilitzat pot suportar la presència d’unes quantes regentas, bovarys i kareninas però més d’una Catherine Earnshaw cada 150 anys seria letal per a la pau social. Mentre la gent continuï veient pel·lícules i creient-se-les, els advocats especialitzats en divorcis, les farmacèutiques que comercialitzen antidrepressius i ansiolítics i els psiquiatres que els recepten seguiran guanyant-se molt bé la vida. ¡Ai! si un dia decidíssim ser lliures i forjar-nos un caràcter... Tothom tranquil, que això no passarà.

L'esclau de Diògenes

2010-03-27T09:39:00.007+01:00

Els grecs sempre han estat uns tipus una mica estranys i mai no han tingut ni la més mínima idea d'economia. La Unió Europea s'escandalitza ara quan descobreix fins a quin punt Grècia ha estat vivint per sobre de les seves possibilitats. ¡Però si és el que han fet sempre! La prova la tenim, sense anar més lluny, al segle IV a.C. en Diògenes de Sinope, que vivia dins un tonell i, no obstant això, tenia un esclau. No vull ni pensar on devia viure l'esclau.

És fàcil entendre que, en tals condicions, l'esclau optés per fugir. Era costum entre els grecs perseguir els esclaus quan fugien, però Diògenes, fidel a les seves extravagàncies, no ho va fer. Tothom li preguntava per què no perseguia el seu esclau i el filòsof va respondre: "Perquè si el perseguís, ¿qui dels dos seria l'esclau?". Diògenes, malgrat les seves extravagàncies, tenia clara la relació que hauria d'imperar entre la infraestructura i la superestructura.

A Europa ja no hi ha amos i esclaus. La Revolució Francesa va alliberar els esclaus dels amos i la Revolució Industrial ens va esclavitzar a tots. Ja no perseguim els nostres esclaus, però la nostra dependència tecnològica és tan enorme que sospito que no som nosaltres els que utilitzem les coses, sinó que són les coses les que ens utilitzen. I ens tracten amb molts menys miraments dels que devien tenir els antics grecs pels seus servents.

Fa cosa d'un mes que aquest rotatiu va canviar la seva seu per traslladar-se a unes oficines flamants. D'entrada, res a objectar. Els problemes van començar un dia que a la redacció tothom tenia una calor espantosa i ningú no trobava l'interruptor per regular la calefacció. Després de fer les trucades pertinents vam descobrir que la regulació de la temperatura depenia d'un departament de l'edifici anomenat manteniment. Un nom una mica irònic si tenim en compte --com es veurà-- que l'objectiu d'aquest ens no sembla el de mantenir, sinó més aviat el de destruir el planeta per la via de l'hecatombe ecològica després de rostir o congelar els seus habitants.

Era un divendres al vespre i ens van comunicar que la temperatura no baixaria, com a mínim, fins dilluns al matí, quan el departament de manteniment tornaria a estar operatiu. Així és que vam fer el diari en samarreta mentre al carrer encara hi havia restes de la gran nevada del dia 8; perquè les finestres, evidentment, no es poden obrir.

Quan dilluns vam tornar a la redacció, lleugers de roba perquè el bon temps ja s'acosta, la temperatura era gèlida. Des d'aquell dia, venir a treballar té un punt d'emocionant: un no sap mai amb què es trobarà i, de fet, la temperatura oscil.la diverses vegades durant el dia en funció de les nostres queixes i dels capricis d'aquest Gran Germà que és el departament de manteniment. Fa temps que es parla d'edificis intel.ligents i jo començo a sospitar que a nosaltres ens ha tocat un edifici més curt que un pany de cop. Si més no, deu ser un edifici estalinista, controlat per un politburó intangible que domina fins i tot el clima.

Tornant a la visió global: hem arribat a una situació en què tolerem sense immutar-nos que l'ordinador ens doni ordres o que el cotxe ens digui quan vol que el portem al taller. Cada cop que ens quedem sense bateria al telèfon mòbil devem fer una fila similar a la que feien els antics grecs que corrien darrere d'un esclau fugitiu. El progrés i la tecnologia són, per ells mateixos, innocus; l'estupidesa arriba quan subvertim l'ordre humà de les coses i subjuguem la superestructura a la infraestructura.

La rebel·lió de les coses

2010-03-20T10:11:00.009+01:00

Sovint he somiat amb la idea que les coses es rebel·lin. No hi ha res més indefens que els objectes inanimats, abandonat pels déus al caprici dels mortals. Quan veig les ruïnes d'un monestir que ha estat saquejat durant segles penso que hauria estat bé que alguna de les gàrgoles s'abraones damunt els espoliadors i els deixés estesos a terra, enmid d'un toll de sang densa i calenta. Amb la natura no tinc aquesta impressió, perquè, tot i que sovint sembla indefensa, sap com fer-se valer a còpia d'esllevissades que vengen les agressions de l'urbanisme incontrolat o de rius que s'obstinen a recuperar una llera furtada.

L'últim cop que em va venir al cap el desig de veure com les coses es fan justícia a si mateixes va ser durant una visita al Reina Sofía de Madrid. És un museu que gira -erròniament, al meu parer- gairebé exclusivament entorn del Guernica. Un cop el visitant ha superat l'allau de japonesos que s'amunteguen davant el quadre de Picasso, pot passejar tranquil·lament per uns passadissos freds i desangelats i per unes sales d'allò més abandonades, quasi tètriques.

És en aquestes sales on s'aplega la resta de la pintura española contemporánea, tal com resa el cartell que hi dóna accés. Fins i tot el cartell és fruit d'un descuit, perquè, amb les excepcions de Gris i Zuloaga, el que allà s'hi exposa és pintura catalana. Sense entrar en el debat sobre si els catalans són o no espanyols, el cas és que hauria estat més precís un cartell on s'hi llegís: pintura catalana contemporánea i altres. Així no es confondria els visitants que, en creuar la porta, es troben amb un reguitzell de quadres de Dalí, Miró, Rusiñol, Cases, Nonell i Anglada Camarasa, entre d'altres. Hiha també molts picassos, és clar, però Picasso, ja se sap, era mig de Barcelona.

El pitjor no és això. El pitjor és que les obres en qüestió estan com abandonades, mal il·luminades i amuntegades sense gràcia. Sembla que els responsables del Reina Sofía només els interessa el Guernica i per això el defensen aferrissadament davant la simple hipòtesi que se l'emportin al Museu de l'Exèrcit.

Deixant de banda que, en línies generals, considero que el geni de Dalí era molt superior al de Picasso, a mi el Guernica em sembla un quadre tediós, no m'agrada gens ni mica. I no només per l'execució, sinó també pel tema. Ja sé que se suposa que qualsevol tems és bo per a l'art, però jo consideraria molt profitós per a la vida cultural del sud dels Pirineus prohibir, com a mínim durant 100 anys, la producció d'obres artístiques que parlin de la Guerra Civil. N'estic fins al capdamunt de la Guerra Civil i del Franquisme perquè han estat les excuses perfectes per entronitzar una tropa de pseudoartistes i psudointel·lectuals sense talent que comptaben amb l'únic mèrit de tenir alguns principis ètics.

Un símbol
Posats a somiar, estaria bé que un dia al matí, quan el responsables del museu obrissin les portes de les sales en qüestió, se les trobessin buides. Els quadres podrien defensar-se, és cert, però, posats a demanar, també podrien marxar cap a algun lloc on els tractin millor. La manera en què el Reina Sofía tracta les obres dels artistes catalans podria servir de metàfora de la manera en què Espanya tracta Catalunya: la té abandonada en una sala freda, fosca i mal i·luminada. Potser és que, al capdavall, el que cal no és somiar, sinó estar ben desperts, perquè els objectes no poden rebel·lar-se i marxar, però els catalans sí.

Any time is tea time

2010-03-13T00:09:00.002+01:00

Sota el prisma de la mesura humana la beguda per excel·lència és el te. Si assumim que allò que millor defineix les persones és la diversitat, aleshores haurem de concloure que el te és la beguda més humana, perquè és la beguda més diversa. Algú podria argumentar que hi ha cafès de molts tipus, i és cert, i que encara hi ha moltes més varietats de vi, de cervesa o de whisky... però cap beguda té tantes variants com el te. De la mateixa manera que no hi ha dues persones iguals, no hi ha dos tes iguals.

Si agafem com exemple una de les varietats de te més apreciades, la que es conrea a la regió índia de Darjeeling, ens adonem de seguida d’aquesta enorme diversitat. Quan el debutant bebedor de te descobreix el Darjeeling, assaboreix aquella amargor equilibrada i contempla el líquid daurat i lluminós a la tassa, talment com un Sol en miniatura, li sembla que ha arribat al final del camí. Però el camí, com sempre passa amb el te i amb la vida, tot just acaba de començar. El te de Darjeeling es conrea a les estribacions del sud de l’Himàlaia en un centenar llarg de plantacions, els gardens. Les diferències entre els diferents gardens són enormes i fins i tot a cada garden la primera collita de la tempoarada –first flush- no té res a veure amb la segona –second flush-.

Castleton, Margaret’s Hope, Glenburn... darrere de cada plantació de Darjeeling hi ha una història diferent que justifica el seu nom. Darrere de cada varietat de te, com darrere de cada poble, hi ha un passat compartit. Beure te és beure glops d’històries que invariablement barregen l’exotisme asiàtic amb la civilització europea –per bé que, tenint en compte els mil·lenis que ens separen, em temo que els exòtics devem ser nosaltres-.

És molt coneguda la història de l’Earl Grey, la combinació de te i cítrics més senzilla i meravellosa. Explica la llegenda que un dels homes de confiança del primer ministre Charles Grey, segon comte de Grey, va rescatar, a principis del segle XIX, un mandarí xinès que estava a punt de morir ofegat. En mostra d’agraïment el mandarí va revelar a l’expedició anglesa la recepta d’un te negre aromatitzat amb oli de bergamota. Així va néixer l’Earl Grey i, com que la comtessa també volia tenir el seu propi te, la casa Twinnings va afegir a la recepta original llimones italianes i taronges de Sevilla per crear el Lady Grey tea.

En el cas de Darjeeling, la història també uneix xinesos i anglesos: A mitjan segle XIX, el botànic esconcès Robert Fortune va encapçalar la primera expedició europea a la Xina prohibida per encàrrec de la Companyia de les Índies Orientals. Fortune va tornar del viatge amb 20.000 plançons de te, d’una varietat de la Camellia Sinensis, que van ser immediatament plantats a la regió de Darjeeling, convertida aleshores en un destí d’estiueig de l’Imperi, amb els seus estates i els seus cottages. Si a això hi afegim que els senyors que dominaven les plantacions eren el maharajà de Caixmir i el rajà de Mandi, el resultat només podia ser un somni; i així va ser.

I el que passa amb el Darjeeling passa amb totes les varietats de te: qualsevol classificació és una simplificació imperfecta. No hi ha sistematització possible: fins i tot la diferència entre te negre, te verd, te blanc, te vermell i Oloong és bastant absurda. Les generalitzacions amb el te són tan injustes com ho són amb les persones. Descartes va aixecar el seu sistema bebent cafè davant d’una estufa. ¿Us imagineu com hauria canviat la història si hagués tingut entre les mans una tassa de te?

L'ideal tràgic de la política IV

2010-03-06T09:30:00.007+01:00

Enric Guinart escrivia ahir a La línia vermella que la votació del Pressupost de dijous va ser una "obra de teatre". Des del punt de vista polític aquesta afirmació és certa, però des del punt de vista poètic és del tot inacceptable: allò de dijous no va ser teatre ni res que s'hi assembli.

El teatre no només requereix una representació i uns personatges; el teatre és molt més que això. El teatre vol grandesa tràgica en uns casos i profunditat còmica en els altres, i al debat del Pressupost no hi va haver ni una cosa ni l'altra. El debat va ser, per damunt de qualsevol altre qualificatiu, avorrit i "el públic ho perdona tot excepte l'avorriment"; i no ho dic jo, sinó Voltaire, que tot i ser un dramaturg mediocre, era un crític teatral incommensurable.

Més enllà de l'avorriment, a la sessió de dijous i va haver molta hipocresia; i el teatre pot ser moltes coses, menys hipòcrita. Damunt d'un escenari sempre es diu la veritat. És paradoxal i contraintuïtiu, però és així. Iago, el perfecte traïdor, enganya Otel·lo i Desdèmona, però mai enganya el públic. Fins i tot el més malvat de tots els malvats de Shakespeare és sincer amb nosaltres. No es podria dir el mateix de tots els consellers generals. Potser el problema rau en el fet que jo volia que fossin personatges i s'han acabat comportant com a actors.

Des del punt de vista poètic hauria estat millor no buscar subterfugis i no anar-se lamentant sobre la impossibilitat d'arribar a un acord. Això és vulgar, a més d'hipòcrita. Si s'aposta pel bloqueig, s'ha de dir de la manera més descarnada possible.

En una obra de teatre com cal, el PS hauria caigut amb tot l'equip, sense donar suport a les reserves d'esmena de l'oposició. Potser era un moviment tàctic, però posats a no tenir Pressupost més valia no fer una sola concessió. Els reformistes haurien d'haver fet el paper del que vol donar suport, del que vol posar seny, però no pot perquè es veu compel.lit pel destí a votar no. Aquest rol fa temps que l'intenten jugar a ApC, però mai no se'n sortiran del tot perquè no és el seu rol. La màscara --la persona-- que a ells els toca és la de l'opositor frontal i sense treva, que és el que han estat fent. Al teatre les coses són el que semblen i, per tant, els personatges estan obligats a semblar el que són.

Jo esperava una sessió de ressonàncies històriques en què sortissin a passejar el bloqueig pressupostari del 1991, la qüestió de confiança del 1994 i altres fantasmes de la història política recent. Hi va haver alguna aportació tècnica interessant, però no sóc prou bo per poetitzar l'economia. I com que, a més, sóc tan dolent que només sé repetir el que altres ja han dit, parafrasejant Hölderlin em pregunto: "¿Per a què poetes en temps de penúria?".

La bellesa conceptual

I ara, ¿què ens espera? D'entrada suposo que una bona temporada d'acusacions entrecreuades per veure qui és més culpable del bloqueig i de la manca de Pressupost. Tot plegat, acompanyat de previsibles moviments a les coalicions i plataformes de l'oposició.

Només espero que en tots aquests afers els moviments tàctics siguin elegants; que les traïcions, si hi han de ser, siguin més florentines que sicialianes i que es demostri allò que sempre he sospitat: que en la maldat, sempre que sigui intel.ligent, pot haver-hi una bellesa conceptual gens menyspreable. De fet, Maquiavel era, per damunt de tot, un esteta. Si es va cap al bloqueig continu i cap al desastre, com a mínim s'hi ha d'anar amb el cap ben alt.

La mirada del germà petit

2010-02-27T00:05:00.004+01:00

Com fan els economistes i els teòlegs, avui parlaré d’un tema del qual no tinc ni la més remota idea. No sé què vol dir ser el germà petit per la simple raó que sempre he estat el germà gran. Els germans grans tenim alguna cosa de fills únics, perquè ho hem estat momentàniament; som uns prínceps destronats. Durant un temps hem practicat el dolç despotisme dels nens, hem caminat sobre la neu verge, hem llaurat un camp acabat de desbrossar, hem obert camins... No té cap mèrit, perquè el realment difícil deu ser –suposo- traçar un camí diferent, llaurar d’una altra manera, buscar les pròpies petjades a la neu ja trepitjada.

Tot plegat dóna als germans petits una manera de mirar-se les coses més matisada, més indirecta i més humana. La mirada del germà gran és com el Sol de l’estiu imposant-se inclement sobre la terra, és una mirada més pròpia dels déus que no pas de les persones. Si el germà gran en qüestió, a sobre, excel·leix en algun àmbit de la vida, la seva mirada sobre les coses és irresistible. En aquests casos que la mirada del germà petit es torna encara més aguda i profunda. Il·luminar un objecte de manera indirecta ens permet sovint apreciar-ne millor les qualitats que no pas si l’enfoquem amb un feix de llum perpendicular. Ambdues il·luminacions són complementàries.

Un cas particularment interessant és el de la família Durrell. Els segles recordaran aquest cognom pel Quartet d’Alexandria i altres obres del germà gran, Lawrence. Pocs dubtaran que, en el seu àmbit, Lawrence Durrell fos un geni, però el geni i l’enginy no sempre van de la mà. El seu germà petit, Gerald Durrell, un apassionat naturalista que va fer també les seves incursions a la literatura, tenia un enginy especialment agut, una manera de relatar les coses lleugera i despreocupada. Quan d’escriure es tracta, la lleugeresa ho és tot: tota forma artística hauria de tendir a caminar per la terra talment com si fos a punt d’enlairar-se.

Gerald Durrell va haver de crear-se la pròpia personalitat omplint els forats que havien deixat buits els seus germans. Lluny de viure això com una desgràcia, ho va convertir en una oportunitat: Només ell va saber retratar el tros de vida, lluminosa i feliç, que constituïa l’existència dels Durrell. Només des del punt de vista del germà petit es pot escriure aquella trilogia autobiogràfica que conformen La meva família i altres animals, Ocells, bèsties i altres parents i El jardí dels déus. ¡Quina lucidesa! Qui pogués tenir la intel·ligència del gran dels Durrell acompanyada de la sensibilitat del petit... dues paraules, intel·ligència i sensibilitat, que no en va en anglès tenen significats que es superposen.

El que he dit dels Durrell es podria dir en molts altres casos, fins al punt que hi ha autors que han utilitzat la mirada del germà petit per relatar les seves històries d’una manera menys convencional. La manera de relatar del germà gran és omniscient i omnicomprensiva; no deixa lloc per als dubtes. La del germà petit és una mirada curiosa, menys sistemàtica, més implicada però amb menys judicis. Així ho va fer Italo Calvino quan va escriure El baró rampant. El protagonista és el germà gran, Cosimo, que un bon dia decideix pujar a viure a les copes dels arbres per no baixar mai més. La seva força de voluntat és admirable, però sempre tindrem la sospita que no hauria estat possible sense la constant ajuda del seu germà petit. Suposo que d’exemples com aquest en trobaríem molts més, dins i fora dels llibres, i la lliçó que n’hem d’extreure és que aquí cadascú ha d’assumir el seu paper... i anar fent.

L'ànima humana sota el socialisme

2010-02-20T03:01:00.006+01:00

Entre els nombrosos espectadors que dijous al vespre es van delectar a Sant Julià de Lòria amb el llenguatge fresc, brillant i inigualable d'Oscar Wilde, pocs devien sospitar que estaven davant l'obra d'un autor socialista. Tendim a relacionar el socialisme, en el sentit clàssic de la parula, amb obres ubicades en paisatges industrials i obreristes, obres que tenen un innegable valor moral... i prou, perquè, "les simpaties ètiques en l'artista són un imperdonable manierisme d'estil", que diria l'autor de Un marit ideal.

A més d'escriure quatre comèdies que el situen com el millor dramaturg després de Shakespeare, Wilde va deixar un grapat d'assajos sobre els temes més diversos. El 1891, el mateix any en què es publicava El retrat de Dorian Gray, va escriure L'Ànima de l'home sota el socialisme, un assaig en què defensa l'abolició de la propietat privada d'una manera força heterodoxa.

L'obra no és apropiada per a mentalitats amants de la sistematització. Un amic sòlidament educat en el cartesianisme del Liceu Francès em deia que l'assaig de Wilde no valia res perquè no podia ser que a finals del segle XIX i vuit anys després de la mort de Karl Marx algú no distingís entre socialisme utòpic, anarquisme, comunisme i altres categories inventades per a ús i gaudi dels professors de filosofia política. Però és que l'assaig no és cartesià, sinó volterià: Voltaire recomanava que els llibres fossin breus i fàcils d'amagar... com una daga. I L'Ànima de l'home sota el socialisme és setcentista fins i tot en la retòrica lleugera que gasta, com un opuscle de Hume.

Com era el seu costum, Wilde encamina la seva argumentació a provar la veritat d'una paradoxa: comença l'assaig afirmant que el socialisme és la més alta expressió de l'individualisme. L'individualisme de debò és la realització personal: els realitzats són "els poetes, els filòsofs, els científics, els intel·lectuals... en una paraula: les persones de debò, en les quals la humanitat es veu realitzada cada dia". L'existència de la propietat privada i de les desigualtats que aquesta existència comporta impedeix, en la majoria de casos, arribar a aquest estat superior d'individualisme i de realització.

La propietat privada impedeix la realització personal dels pobres perquè malgasten la seva vida intentant millorar la seva situació i impedeix també l'individualisme dels rics, que sovint viuen convençuts que la realització personal consisteix a mantenir la seva posició, "substituint el ser pel tenir". I Wilde acaba reclamant l'abolició de la propietat privada "en interès dels rics".

L'advertència

En el socialisme de Wilde també hi juga un paper fonamental la innovació tecnològica: L'autor irlandès propugna un món sense desigualtats materials en què els individus es dediquin a la seva realització persona i l'Estat i les màquines facin la resta: "L'Estat existeix per fer el que és útil, les persones, per fer el que és bell".

¡Què lluny, tot plegat, de l'economia socialista que hem conegut! "Si el socialisme és autoritari, si hem d'anar cap a una tirania industrial, aleshores la situació de l'home serà encara pitjor", advertia Wilde 26 anys abans de la Revolució Russa. I afegia: "És lamentable que la meitat de la humanitat visqui pràcticament en estat d'esclavatge, però proposar esclavitzar l'altra meitat per solucionar el problema és simplement estúpid"; un bon avís a navegats per a aquella esquerra tan obsessionada en igualar que acaba igualant sempre per baix.

Les coses quan declinen

2010-02-13T04:09:00.003+01:00

Ja fa temps que M em va parlar per primera vegada del sungazing, la pràctica consistent a mirar el Sol per obtenir la seva energia, aconseguir millores físiques i espirituals i, fins i tot, poder prescindir durant dies del menjar. No és que l’abstinència estigui entre les meves preferències –i em temo que entre les de M tampoc-- però és que no puc evitar interessar-me per tot allò que no ha estat contrastat científicament. Quan la ciència demostra alguna cosa aquesta cosa deixa automàticament de tenir valor. És allò que deia Wilde, que “les religions moren quan la ciència demostra que són certes”. El mèrit està en reconèixer la veritat abans que algú ens la demostri.

Entre el poc que sé del sungazing, recordo que això de mirar el Sol cara a cara no es pot fer en qualsevol moment, sinó durant la primera mitja hora des de la sortida de l’astre i –el que és més interessant—durant la mitja hora immediatament anterior a la seva posta. No és que ara vulgui parlar d’una cosa tan passada de moda com les postes de Sol, que són de l’època en què Turner era l’últim crit en pintura. El dia que només pugui parlar de postes de Sol deixaré d’escriure. El que em va cridar l’atenció és que el Sol només és profitós quan declina; i això és genial, perquè dóna sentit a la decadència de les coses.

Només quan es pon, el Sol es posa a la nostra altura i en podem obtenir fruits. El mateix passa amb les estacions de l’any: la terra només ens dóna els fruits més carregats d’energia quan el Sol ja declina, a la tardor. I el fruit més espiritual de tots, el raïm, només està madur quan l’imperi de l’astre rei comença a decaure.

I si això passa amb els déus ¿què no ha de passar amb les persones? Només cal pensar en els pobles d’Europa, que no han començat a ser mínimament civilitzats fins que no han deixat de tenir les regnes del món a les seves mans. I això explica l’encant de les novel·les com El Guepard del príncep de Lampedusa o Bearn de Villalonga. Si Fabrizio Corbera o don Toni de Bearn fossin dos nous rics, dos economistes neoliberals, dos flamants auditors de comptes... no haurien venut ni un exemplar de les respectives novel·les; no tindrien cap encant. Les persones, les famílies i els pobles decadents tenen sovint uns rampells de genialitat, d’enginy i de lucidesa inabastables per a aquells que estan al cim de la glòria. És com si, de sobte, la decadència els tornés més clarividents, els fes més conscients d’allò que eren, més laxes i més dúctils en els seus judicis... més humans, en definitiva.

Entre la nostàlgia i l’enveja

Crec sincerament que la humanitat progressa, que el món tendeix a millorar i que el millor és el que està venint. Però en aquest progrés sense treva també es perden algunes coses bones i cada decadència és una petita tragèdia sense estridències. És per això que els nous rics tenen especial afició a les coses antigues: ja siguin els mobles d’antiquari, la roba clàssica o l’estil vintage; perquè els permet acostar-se a allò que ells mai no podran tenir per molts zeros que afegeixin als seus comptes bancaris. “¡Tant de bo pogués ser el meu propi nét!” , diuen que es lamentava Napoleó. Però els decadents s’enduen a la tomba l’esperit de les coses antigues i no el deixen mai en mans dels usurpadors.

¡Déus, doneu-me la força i el coratge per superar la nostàlgia, per no caure en l’enveja i per estimar el temps que m’ha tocat viure. ¡Lligueu-me al present i no em deixeu mai mirar enrere! Que tot comenci ara.

Lladres

2010-02-06T00:36:00.004+01:00

De Handel algú va dir que era “el més gran lladre musical de tots els temps”, per l’enorme facilitat que tenia en apropiar-se de melodies alienes i fer-les servir, convenientment modificades, a les seves obres. El mateix es podria dir de Bach, de Vivaldi i de tants altres compositors d’aquell temps en què ningú no havia sentit parlar d’aquest oxímoron que és la propietat intel·lectual. Tots es robaven mútuament i no passava res. Eren desinteressats i no possessius amb allò que produïen. Comprenien que la bellesa i les idees són, per naturalesa, nòmades.

Suposo que en això, com en tot, no es poden tenir posicions maximalistes i que cal certa regulació de la propietat intel·lectual, però estem caient en uns excessos que són d’una absurditat còmica. En les últimes setmanes, cada cop que obrim els diaris la SGAE espanyola ens sorprèn amb una nova mostra d’enginy recaptatori només comparable al talent que durant anys alguns han esmerçat en l’enginyeria financera: Les perruqueries han de pagar per la música ambiental, la comissió de festes d’un petit poble ha de pagar per les festes majors dels últims anys, un institut de la Corunya que vol representar Bodas de sangre s’hauria vist obligat a contribuir si no hagués estat per la renúncia dels hereus de García Lorca a cobrar el cànon. A Andorra, que és un país de llibertats, aquestes coses encara no passen.

Si la SGAE destinés a la creació la meitat de l’esforç que dedica a la pirateria recaptatòria d’impostos revolucionaris Espanya seria la capital de la cultura mundial i no el país d’artistes mediocres i subvencionats en què s’ha convertit. La cultura té un futur complicat: la dreta la ignora i l’esquerra es dedica a igualar sempre per baix. Perquè no hem d’oblidar que els excessos de la SGAE són conseqüència directa del suport que certs membres de la faràndula espanyola van donar a l’actual president socialista. Ara s’ho cobren, és clar.

I s’ho cobren amb arguments d’un moralisme insuportable i, a més, falsos. És de tots sabut que allà on els músics es guanyen la vida és als concerts. En el negoci discogràfic, els artistes són els últims de la pel·lícula. Els discos copiats, les descàrregues d’internet, la difusió incontrolada contribueixen a fer-los famosos, a ampliar el seu públic; el públic que després omplirà les sales dels concerts.

¿I què passa amb aquells artistes que no omplen les sales de concert, a qui ningú vol contractar? L’estat dels benestar els havia de donar algun tipus de cobertura i així va néixer la SGAE. Seria preferible que se n’ocupessin els serveis socials. Fa un temps vaig escoltar l’insigne rocker Miguel Ríos –que, per cert, es va fer famós plagiant l’himne a l’alegria de la novena de Beethoven- queixar-se de les descàrregues de música a internet amb l’argument que “si no ens guanyem la vida amb la creació ens haurem de dedicar a una altra cosa”. ¡Una idea magnífica! Així quedaran només aquells que realment valen.

Beethoven vivia en un estat de fallida econòmica permanent i no per això deixava de fer música, Clara Schumann les va veure de tots els colors i no va deixar mai de tocar el piano, Van Gogh es moria de gana, no va vendre un sol quadre en tota la seva vida i no va deixar mai de pintar. Perquè no podien fer una altra cosa, estaven dominats pel geni. La vida dels artistes és dura i qui no sigui capaç de resistir-ho el millor que pot fer és anar a una fàbrica o a una consultoria on segurament serà més útil a la societat. Mozart no necessitava la SGAE per fer música i el Ramoncín si, i així ens va...

La invenció judeocristiana

2010-01-30T02:46:00.005+01:00

Deia Voltaire que el Sacre Imperi Romanogermànic no era ni sacre, ni imperi, ni romà i amb prou feines germànic. Per tant, no és estrany que, poques dècades després, l'imperi en qüestió optés per assumir la seva inexistència i es dissolgués. La inadequació a la realitat no va impedir, però, que el Sacre Imperi aguantés durant més de 1.000 anys: des de Carlemany fins a Napoleó.

El món està ple de construccions intel·lectuals com aquesta, pensades per comprendre millor la realitat i terriblement allunyades d'aquesta realitat. La democràcia atenenca, per exemple, va ser una invenció dels il·lustrats del segle XVIII; el dret romà és una creació dels juristes alemanys del segle XIX; l'Edat Mitjana se la van inventar a mitges els romàntics anglesos i Viollet-le-Duc... i així podríem seguir durant hores.

Entre tots aquests conceptes inventats n'hi ha un que m'és especialment antipàtic, i és el de la cultura i la tradició judeocristiana. Deixant de banda que mai no he conegut cap judeocristià, em sembla un invent d'allò menys imaginatiu. Veure el Cristianisme com un hereu del Judaisme pel simple fet que Crist era jueu i que ambdues religions comparteixen una part del llibre sagrat és tan fàcil, tan obvi, que ha de ser forçosament mentida.

A diferència del Judaisme o de l'Islam, el Cristianisme no és una religió de llibre. La religió i la cultura cristianes podrien existir perfectament encara que totes les Bíblies i tots els Evangelis desapareguessin de la Terra. El Cristianisme de debò és eclèctic, és universal i no nacional, i, en el fons, no és ni tan sols monoteista. El Déu cristià només és únic en tant que arriba després del capvespre d'uns altres déus.

Per tot plegat, i per qüestions culturals que superen de llarg la religió, trobo més encertat veure el Cristianisme com un hereu del classicisme grecoromà. No és de tradició judeocristiana que hem de parlar, sinó de tradició paganocristiana; perquè tenim més coses en comú amb Aristòtil que amb Abraham... per sort.

La "nova aliança"

Intentaré explicar la pel·lícula tal com jo l'entenc: els nostres avantpassats, els grecs, tenien la seva pròpia relació amb els déus. De primer només tenien una divinitat -femenina, per cert- que representava la vida i la mort, el fluir dels rius, el cicle dels cereals... La deessa de l'agricultura, del pa, que acabaria anomenant-se Demèter, que no en va vol dir deessa mare.

A partir d'aquí, els déus grecs van ser els déus de la presència, de la llum. La culminació del panteó grecoromà arriba amb el naixement d'Apol·lo, el déu multiforme, el més similar a un déu únic d'entre tots els déus olímpics. El comerç dels déus amb els homes, però, va acabar malament, perquè els homes no resisteixen la presència del diví. Tal cosa li va passar a Sèmele, una princesa tebana que va caure fulminada quan Zeus es va presentar al seu llit amb tota la seva glòria. Abans de morir, però, va donar a llum un últim déu: Dionís, el déu del vi, de l'esperit, de l'inconscient; el déu de l'ocultació... i els déus, per pietat cap als homes, es van ocultar.

Com que el món grecoromà té la mania de ser cíclic, els déus ho van voler tornar a intentar: volien tornar a relacionar-se amb els homes. Calia una nova aliança entre els déus i els homes; una aliança que reconciliés la presència amb l'ocultació, el conscient amb l'inconscient, el món físic amb el món espiritual, el pa amb el vi. El conflicte entre els déus olímpics i el "déu estranger" que era Dionís es va resoldre amb la figura d'un sol déu, el déu del pa i del vi, que va rebre el nom de Crist. Aquesta és la nova aliança cristiana perquè, al capdavall, és molt més interessant estar relacionat amb Apol·lo i amb Venus que no pas amb Moisès. I no és que aquesta versió sigui més certa, és que és millor.

¡No innovin, si us plau!

2010-01-23T00:58:00.001+01:00

Viatjar, sigui on sigui, ens ajuda a comprendre millor les coses que tenim al costat de casa. És un tòpic, però això ja ho tenen els tòpics: acostumen a ser veritat. La setmana passada vaig ser un parell de dies a Madrid en ocasió de la signatura de l’acord fiscal amb Espanya. D’entrada, la sensació va ser diferent a la d’anteriors vegades: ja no em vaig mirar la capital espanyola amb aquella rivalitat -a voltes pueril- amb què solem fer-ho els catalans, sinó amb el gust, sempre renovat, de trobar-me en una capital estrangera. Entre acte i acte em vaig deixar perdre pels seus carrers com mai abans ho havia fet i així va ser com, fent temps per a una entrevista, vaig arribar a aquella mena de plaça -o de petit passeig- que hi ha al capdamunt del carrer Hortaleza, a tocar amb el carrer Gènova.

Aquest no seria un indret digne de mencionar si no fos pel pèssim gust amb què l’hiperactiu i faraònic Ajuntament de la villa y corte va decidir renovar-lo. El terra de la plaça està en bona part cobert d’una fusta que li dóna un aire de moll, de club nàutic, de passeig marítim de disseny. Com també de disseny són els bancs, d’una fredor metàl·lica incomparable, i els fanals... bé, dels fanals més val no parlar-ne. L’indret és un exemple més de l’obstinació de l’actual alcalde de la capital espanyola per imitar el model Barcelona; una obstinació que també passava, segons sembla, per l’intent de mutilar els arbres del passeig del Prado. Intent afortunadament frustrat gràcies a la intervenció d’una baronessa d’origen català i d’infausta memòria per als andorrans en general i els ordinencs en particular.

I és que Madrid no és això. No és Barcelona: la ciutat de disseny, sempre a la l’avantguarda, permanentment reinventada, avançant sempre a cop de gran esdeveniment, fent arrencades de cavall i parades de burro... Per això no se’n sortiran de ser seu olímpica, i si se’n surten els Jocs seran poc reeixits. Madrid no té res de modern... i que duri. El Madrid autèntic és el del barri antic, dens i caòtic, farcit d’edificacions sense suc ni bruc; i el dels grans passeigs que el delimiten, dels jardins senyorials, dels carrers decimonònics que semblen sortits del londinenc Mayfair, com aquella obra cabdal de la mesura humana que és el carrer Claudio Coello. Madrid és extremadament conservador, carca, i fins i tot el modernisme li escau com una extravagància postmoderna.

Tot pujant cap a casa anava pensant en aquestes coses quan se’m va aparèixer aquell munt de ferralla rovellada amb han decidit decorar una de les rotondes que donen entrada a la parròquia d’Ordino. Una mica més amunt em vaig topar amb la flamant O, d’un blanc estrident, deixant en segon pla altres ornaments propis d’aquesta època. No sé què ho fa que des de fa un temps Ordino viu immers en un procés modernitzador -quant als elements decoratius- que li està robant tot el carisma. Sembla que es vulgui imitar el model de la futurista Escaldes i no s’acaba de comprendre que el que queda bé a Escaldes potser no queda bé a Ordino.

Ordino no té res a veure amb Madrid -per sort- però sí que comparteix amb la capital espanyola la no necessitat de reiventar-se. És un poble d’aspecte centre-europeu on el millor que hi pot passar és que no hi passi res. Per decorar una rotonda li escau més un carro carregat de flors que no pas un cérvol lluminós que podria endur-se el primer premi en un concurs de provincianisme. Aquí ja està tot inventat. ¡No innovin, si us plau!

La novel·lística de la política

2010-01-16T04:01:00.003+01:00

L'excap de Govern Albert Pintat és un bon aficionat a l'òpera. Durant els quatre anys en què va ocupar la primera magistratura del país, Mozart, Verdi i Rossini eren hostes habituals de l'edifici administratiu de Prat de la Creu. Des que van arribar els socialdemòcrates, de gustos més petitburgesos i més avesats al jazz, ningú no ha tornat a escoltar els mestres del classicisme i el romanticisme passar per la tercera planta.

Fins aleshores, quan s'escoltava el magnífic duet amb què comença Le nozze di Figaro tothom al Govern sabia que el cap estava treballant, o llegint o elucubrant, cosa que agradava a alguns i incomodava alguns altres, sempre temerosos que l'elucubració anés en contra d'ells i de la cadira que ocupaven. Que l'òpera escollida fos Le nozze no és pas casual, com res en aquest món...

No tinc cap dubte del bon gust musical de l'anterior cap de Govern; del que ja no n'estic tan segur és de si de les òperes que escoltava n'extreia alguna lliçó política. La història de Beaumarchais, que Da Ponte i Mozart van portar als escenaris de Viena, és la d'un criat -que no per casualitat havia estat barber- que s'enfronta al seu senyor i el venç. Pintat, amb la indeleble empremta aristocràtica de Friburg, no va tenir prou cura amb els que havien estat barbers; i això sempre és perillós.

De totes les escissions i baixes que van patir els liberals sota el lideratge de Pintat, la més sonada -i potser la més letal- va ser la d'Antoni Martí. Talment com si Pintat s'hagués convertit en un personatge d'una de les seves òperes predilectes, el fill del barber es va enfrontar al fill del banquer. ¿I el va vèncer? Bé, això encara està per veure. Pintat ja no hi és -i amb raó afirma que és l'únic cap de Govern que s'ha retirat de debò- i Martí continua a la palestra.

La figura de l'actual cònsol d'Escaldes no és una figura tràgica, sinó novel.lesca. Tampoc no deu ser casual que el puguem comparar amb l'obra de Beaumarchais perquè va ser precisament aleshores quan, de la mà de la burgesia, naixia la novel·la moderna.

La història de Martí és l'eterna història del criat que prospera fins al punt de quedar-se amb la casa i les terres de l'amo. Com que aquí no es tracta de propietats, sinó de política, tot té un aire més lleuger, més mozartià. L'actual cònsol d'Escaldes va començar la seva carrera política seguint el model que havia vist a casa seva: com a número dos del prohom de la parròquia. Però no en va tenir prou: L'esforç i les oportunitats ben aprofitades el van acabar convertint en la primera espasa, en l'home fort de la parròquia on va començar l'auge -i també la decadència- dels liberals. A Escaldes va néixer el PLA i a Escaldes està enterrat.

En el seu camí i en la seva estratègia, Martí també ha deixat enrere alguns cadàvers, potser no desitjats, que es podrien incloure en allò que els penalistes anomenen dol de conseqüències necessàries. És inevitable que passin aquestes coses quan algú segueix el destí. Martí havia de seguir el seu i no podia estar còmode en un PLA cada cop més a la dreta.

Però no, no és de la grandesa tràgica del que toca parlar avui, sinó de les reconfortants lliçons de les novel·les. El punt àlgid d'aquesta novel·la a la decimonònica es va viure durant la campanya electoral passada. Martí havia deixat el PLA feia temps i va decidir no participar a les eleccions. Es va mantenir en un silenci públic que, tot i ser coherent, beneficiava els socialdemòcrates. I els liberals no paraven de demanar-li que s'impliqués per evitar una victòria aclaparadora del PS. Van demanar-li participació, suport, una declaració, ¡una paraula! "Una parola, o Adina!", que canten a l'Elisir d'Amore... Els antics senyors demanant ajuda a l'antic mosso; una Revolució Francesa en miniatura i sense vessar ni una gota de sang.

L'ideal tràgic de la política (III)

2010-01-09T00:05:00.002+01:00

Pocs mesos després d’arribar a Andorra una persona que, anys enrere, havia tingut alguna responsabilitat política a nivell comunal em va dir unes paraules que aleshores em van semblar exagerades però que el temps ha anat posant al seu lloc: “En la política andorrana, des de la Constitució fins ara, només hi ha hagut un nom, el de Jaume Bartumeu. La resta es divideixen en aquells que faran tot el possible per impedir que arribi a ser cap de Govern i aquells que el seguiran a qualsevol final”. Podríem dir que és una simplificació massa fàcil, però en qualsevol cas no va del tot desencaminada.

D’aquí uns anys podrem dir fins a quin punt aquest nom ha condicionat l’esdevenir polític d’aquest país i en quin sentit ho ha fet. Per ara, intentaré esbossar una lectura poètica, que no política, de la situació. Em centraré en analitzar la posició dels opositors a Bartumeu i, entre aquests, dels que no estan a les seves antípodes ideològiques. Oposar-se a Bartumeu i al Govern dels socialdemòcrates des de la dreta no té cap mena de rellevància poètica, és massa evident. Fer-ho des de posicions més centrades és més interessant perquè implica més renúncies i més contradiccions. I això és el que han fet bona part d’aquells polítics que van aprendre l’art de la cosa pública a l’ombra de la figura de l’excap de Govern Òscar Ribas.

Els mal anomenats membres de la generació perduda i altres deixebles polítics de Ribas fa temps que estan, en certa manera, descol·locats. Mai no han acabat d’entendre, com també alguns liberals, les afinitats cada cop més explicitades de Ribas amb el projecte de Bartumeu. I és que no és només una qüestió de projecte, sinó, i sobre tot, de grandesa tràgica. Un cop constat el fracàs de la seva estratègia, l’excap de Govern, que sempre s’ha autodefinit com un mal estratega, ha decidit ajudar a aquell que sembla cridat a fer entrar Andorra al segle XXI.

Els centristes, i en capítols anteriors he parlat de Ladislau Baró però també podríem donar altres noms amb menys rellevància tràgica, van acabar pactant amb uns liberals en hores baixes. En alguns casos el pacte és senzill, perquè hi ja alguns liberals que ho són de debò; però quan dels sectors més conservadors es tracta les coses es compliquen. Més d’un centrista hauria preferit, en una situació abstracta i ideal, mirar cap a l’esquerra més que no pas cap a la dreta. D’aquesta manera, el projecte del centre s’acostaria més al que vol ser el Partit Demòcrata Europeu, format amb socialdemòcrates com Gerhard Schröder, Pasqual Maragall o Romano Prodi, centristes com François Bayrou, i demòcratacristians com Francesco Rutelli o Josu Joan Imaz. És el que predicava el desaparegut Norberto Bobbio. I és clar, ja se sap, que els centristes andorrans són gairebé tan donats a la filosofia com al dolce far niente; tot el contrari que Bartumeu, per cert.

La situació no és abstracta ni ideal i davant de qualsevol aproximació al centreesquerra els centristes han trobat sempre el mateix escull: Bartumeu. El PS i el seu líder són massa forts com per pensar a fer amb ells el mateix que s’intenta fer amb els liberals. Potser si trobessin algun líder amb l’estratègia i el tsunami de vots que a ells els manquen... sospiren els centristes. Perquè no volen ni pensar en vuit anys de socialdemòcrates al poder.

Haurien de veure que la victòria de Bartumeu i el PS és, per damunt de tot, una qüestió de justícia poètica. Si Bartumeu no hagués arribat a ser cap de Govern el sistema s’hauria pervertit; ni les majories absolutes liberals, ni la caiguda d'Òscar Ribas, ni la Constitució mateixa... res de tot això no hauria tingut sentit. El cercle de la tragèdia hauria quedat sense tancar, i això sí que seria tràgic i terrible. Per tant, si m’és permès de donar-los un consell, els diré que es relaxin i disfrutin, que això tot just acaba de començar.

L'ideal tràgic de la política (II)

2010-01-02T00:05:00.001+01:00

La setmana passada vaig esbossar les línies principals de la tragèdia que, des de fa gairebé 20 anys, ha condicionat la política andorrana. La necessitat d'unes intenses reformes va propiciar la coincidència de tres personatges polítics amb altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. Tres protagonistes que es tornen a trobar ara, més de tres lustres després de concloure les reformes institucionals, però amb les reformes econòmiques i socials encara pendents.

No ens hem de deixar endur per la força connotativa de les paraules: una tragèdia, en el sentit estricte, no és la debacle sinó l'etern renaixement; no és el trencament, és la recomposició d'allò trencat. En tota tragèdia hi ha quelcom de circular: es parteix d'un ordre primigeni que s'esquinça per donar pas a les tribulacions del caos, totes elles encaminades a la restauració de l'ordre. Un nou ordre que és el primigeni, però que també és diferent.

Per desencadenar la tragèdia, per passar de l'ordre al caos, cal un pecat d'hibris o desmesura. El que ja no és tan evident és que per tornar a l'ordre cal, precisament, perseverar en la hibris i quants més hi participin, millor. Com més caos, més a prop està la restauració de l'ordre primigeni. Com més gran és l'imperi de Dionís, amb més força s'està preparant el retorn d'Apol·lo.

La hibris que a la tragèdia política andorrana tothom ha dit i repetit és la de Bartumeu: la de no conformarse amb la democràcia cristiana de Ribas, la de resistir-se a entrar en dinàmiques de governs d'unitat que ell considera paral·litzants, la de voler ser ell el pilot de l'Andorra constitucional. Ha seguit la seva vocació i el seu destí i els déus només ajuden a aquell que no defalleix mai.

El destí o la vocació de Baró eren ben diferents: perseverar en la línia del partit de centre que sempre havia propugnat Ribas. Amb això, potser sense saber-ho, s'encaminava cap a la seva hibris i, de passada, impedia a Bartumeu culminar la seva. Un excés de mesura també és desmesurat i la mesura de Baró es va tornar desmesura el dia que, constatada la inviabilitat del centre, es va alinear amb els liberals, els arxirivals de Ribas, l'altra facció en aquesta llarga partida de güelfs i gibel·lins. Volent perseverar en les lliçons del mestre, va acabar traint-les.

Però la tragèdia estaria incompleta si Ribas no hagués comès també la seva hibris. Afortunadament, ja he dit i repetit que tots tres tenen altura poètica i aquí els pecats estan repartits. El cap de Govern de la Constitució també ha pecat de desmesura. El seu reiterat rebuig pel bipartidisme i la confrontació, la seva insistència en la unitat i la inestabilitat ha culminat en el període més inestable i turbulent des de la caiguda del seu darrer Govern el desembre de 1994.

Sense defallir, Ribas va clamar una vegada i una altra pel Govern d'unitat i per un gran consens previ que el fes possible. Després de molts intents, el consens previ es va acabar plasmant en una plataforma electoral a la qual ell va donar suport. I ara aquesta plataforma, amb els seus tres consellers, fa trontollar el Govern socialdemòcrata de Bartumeu i descol·loca l'oposició reformista de la qual Baró en forma part. Volent assegurar els fruits del consens Ribas va contribuir a llaurar la llavor de la discòrdia. ¡Quin fat tan advers! És la cruel ironia amb què el destí tracta els herois. I Ribas persevera en la hibris quan demana als reformistes que posin seny. ¿Per què no ho demana --en públic-- a ApC?

¿Quan, ¡oh déus!, es va canviar el seny per la rauxa, quan de l'harmonia en va néixer el caos, quan la fidelitat va esdevenir traïció? El mateix dia que va començar a aplacar-se l'antic furor per convertir-se en nova virtut. El mateix dia que, complert el seu destí, el fill pròdig va iniciar el camí de tornada. El mateix dia en què la revolució es va bescanviar pel canvi tranquil.

L'ideal tràgic de la política (I)

2009-12-26T00:05:00.002+01:00

D'entre tots els polítics que juguen a la Lliga nacional, només n'hi ha tres que tinguin altura poètica: Òscar Ribas, Jaume Bartumeu i Ladislau Baró. El cap de Govern de la Constitució i el seus dos -en certa manera- deixebles polítics. Dimarts Bartumeu reconeixia que Ribas li havia ensenyat el que era la responsabilitat d'Estat i Baró podria reconèixer això i segurament més. Fa gairebé 20 anys Bartumeu va ser l'aposta arriscada de Ribas: l'antic militant de Bandera Roja convertit en ministre de Finances d'un país clarament conservador. Baró, que va heretar l'empremta britànica del mestre, es va anar perfilant com el delfí.

Aprovada la Constitució començava un futur prometedor per aquells que l'havien fet possible. Però el bloc constitucional es va trencar, el país va anar a unes eleccions que van donar un Consell molt fragmentat. El nou Govern Ribas naixia feble i inestable. En un any el Consell li retirava la confiança donant pas a més de 14 anys governats pels liberals, molts dels quals havien posat pals a les rodes al procés constituent. Les cròniques de l'època -i cal tenir en compte que a l'època no hi havia tants cronistes ni tan diversos com ara- diuen que va ser Bartumeu qui més va fer per la caiguda del Govern i d'aquí neixen no poques de les moltes passions que aquest nom ha aixecat i aixecarà en la política d'aquest país.

Sigui certa o no aquesta versió, l'evident és que l'ara cap de Govern no en podia tenir prou amb la democràcia cristiana de Ribas. Havia d'anar més enllà, era el seu destí tràgic ¿i 14 anys d'oposició començant gairebé de zero no són prova prou dura per a la voluntat?

Baró es va quedar aguantant el malmès grup de Ribas a la Casa de la Vall. Va intentar refer el centre polític una vegada i una altra, però les tensions a dreta i esquerra ho van impedir. Ara, 15 anys més tard d'aquella qüestió de confiança, es tornen a trobar: Bartumeu és cap de Govern amb un Pressupost quasi bloquejat. Baró és el número dos d'una oposició que ell voldria assenyada, formada amb els liberals -arxirivals de Ribas- i els últims vestigis del centre. I Ribas, reconeguda autoritat moral per gran part de l'arc polític, va donar suport a una plataforma que havia de ser la frontissa, però que actua com un ariet.

Ribas diu que la situació actual li recorda al "boicot al pressupost" que ell mateix va viure el 1991: El 17 de desembre declarava al Diari d'Andorra que entenia els arguments d'ApC per oposar-se als comptes de l'Estat, però que rebutjava la posició dels reformistes. En certa manera, Ribas commina Baró i els seus a buscar l'acord, a desbloquejar la situació, perquè Andorra està en un estat crític i Bartumeu, al capdavall, ha guanyat les eleccions i té la determinació de fer les reformes que tots tres han preconitzat des de sempre. Això amb una mà, mentre amb l'altra continua clamant pel Govern d'unitat, demanda que sembla més adreçada a Bartumeu.

Amb aquests elements damunt la taula, Shakespeare hauria salivat de valent. El dilema tràgic és brutal: Baró és a les escales del Senat, sota l'estàtua de Pompeu, al mateix lloc on el seu mestre va caure definitivament ara fa 15 anys, té a les mans la mateixa daga que van empunyar Bartumeu i tants altres. Davant seu hi ha un cap de Govern amb 14 consellers i un Pressupost bloquejat. I aquell que va caure allà mateix ara fa 15 anys li demana que no utilitzi la daga perquè Andorra està per sobre de tots ells. Sobre l'escena plana la sospita que potser la història no ens ha dit tota la veritat: que Brutus, el fill més estimat en la vida i en la mort de Cèsar, no el va matar, sinó que el va fer immortal. I amb aquesta sospita al cor caldrà prendre la decisió sobre si val la pena repetir la història o no.

Veient la baixesa intel·lectual i moral de la política espanyola, la gesticulació efectista i vàcua de la política francesa, ¡quina reverberació de les eternes passions de l'univers, quina grandesa espiritual en un país tan petit! ¿I el desenllaç? El desenllaç és una qüestió política i jo estava parlant de poesia.

Els ateus esperen el bisbe

2009-12-19T12:09:00.004+01:00

Durant la Guerra Civil espanyola, al bàndol republicà va començar una campanya per eliminar qualsevol vestigi de cristianisme. L'objectiu era quimèric i absurd, perquè una cosa és una societat laica i una altra de ben diferent és una societat ignorant. Havent desaparegut les referències religioses de la toponímia i dels carrerers, hi havia persones que tenien dificultats per orientar-se.

Fins i tot s'explica una anècdota, ignoro si verídica o no, ubicada en una estació de tren, en què un viatger demana un bitllet per anar a Sant Vicenç de Calders i l'encarregat de la guixeta li respon: "No, vostè va a Vicenç de Calders". A un altre, que volia anar a Sant Andreu de Llavaneres, l'informen que ha d'anar a "Andreu de Llavaneres". Finalment arriba un tercer viatger i el de la guixeta li demana: "¿I vostè, per on vol el bitllet?"; i l'home contesta: "Per allà on vulgui, jo anava a Sants...".

Encara avui podem trobar algunes restes d'aquell laïcisme analfabet, per bé que de conseqüències menys tràgiques. Es veu que ara, de la Setmana Santa se n'ha de dir vacances de primavera i del Nadal vacances d'hivern. Tot plegat seria interessant si amb això recuperéssim la tradició pagana dels solsticis i els equinoccis, però em temo que es quedarà en un canvi superficial.

No fa gaire parlava amb algú que em defensava aquesta croada revisionista i li vaig fer notar que si volia renunciar a la connotació cristiana del Nadal es podia estalviar rebre regals el dia de Reis. Per justificar-se em va dir que no celebraria els Reis, que ell esperava la visita del Pare Noel, una figura força més laica.

Segons he pogut saber, és aquesta una opinió bastant estesa i jo, que tinc la mania d'informar, no puc estar-me de fer algunes precisions. El Pare Noel o Santa Claus no és altre que Sant Nicolau de Bari, que està enterrat en aquesta ciutat italiana, tot i haver estat bisbe de Mira, a Turquia. De fet a Holanda, on es coneix amb el nom de Sinterklaas, encara porta la mitra i el bàcul. I això que Holanda és el país de l'Europa occidental amb el nombre més alt de ciutadans que es declaren ateus.

Però és que una cosa és ser ateu i l'altra és no haver anat a escola. Jo vaig anar a una escola laica on, malgrat això, celebràvem el dia de Sant Nicolau. Representàvem la llegenda segons la qual el bisbe havia ressuscitat tres nens que un carnisser havia esquarterat set anys abans. Tot plegat tenia un punt truculent i morbós, però va servir per a què aprenguéssim que el modern Pare Noel havia viscut entre els segles III i IV i s'havia distingit per ajudar els pobres, especialment els nens, amb diners i regals. O sigui que el Pare Noel és bastant més cristià que els Reis Mags, perquè no es podia ser cristià abans de Crist.

Que el Pare Noel li ha guanyat la partida als Reis Mags és un fet inqüestionable. Però jo no me'n puc estar de recordar a aquells que l'esperen que estan esperant un bisbe que, segons la tradició holandesa, ve d'Espanya; és a dir que celebren l'arribada d'un membre de la Conferència Episcopal de Rouco Varela. I a sobre, presumeixen d'ateus.

Per contrarestar hi ha algun grup al Facebook que es declara favorable al tió i contrari a Santa Claus. Segurament sigui la del tió la tradició menys cristiana i més pagana de totes, perquè en el fons es tracta d'alimentar un tronc perquè ens doni escalfor. És a dir: si tractes bé la Natura, la Natura et fa regals.

Curiosa època, la nostra, en què els ateus esperen un bisbe, els republicans celebren l'arribada dels Reis i els ecologistes no paren de fer cops a un tronc d'arbre.

Cecilia, you're breaking my heart

2009-12-12T00:01:00.003+01:00

El setè dia del Gènesi el món romania en silenci, contemplant el descans del seu Creador. Un temps després, fart de tanta quietud, Déu va dir: "¡que es faci la Bartoli!". I tot va ser música. Aquest huracà, aquesta encarnació perfecta de la música -no en va porta el nom de Cecilia- va passar dijous al vespre pel Palau de la Música Catalana, amb els focs d'artifici vocals que l'han propulsada, disc rere disc, a les llistes de supervendes. La cantant romana, diran les cròniques, va arribar, va veure i va vèncer del primer al darrer minut de les quasi tres hores que va durar el recital.

El públic de Barcelona, un dels que paga més cara la seva afició a la música, esperava amb ànsia Cecilia Bartoli, que en els darrers anys s'ha prodigat força per la capital catalana. I la Bartoli va tornar a superar-se a si mateixa: una veu rodona i impecablement col·locada en tot el registre, un timbre vellutat, una expressivitat magnífica i un virtuosisme inigualable.

L'únic que descol·locava una mica era el títol del concert: Handel i la seva època, el va titular el Palau quan va programar, fa mesos, l'actuació. Veient el programa de mà, i tal i com era de preveure tenint en compte el seu darrer disc, Sacrificium, dijous vam escoltar l'època, però a Handel no el vam veure fins als bisos. És igual: a la Bartoli aniríem a sentir-la a carrera feta encara que cantés música francesa.

Si fa uns anys a algú li haguessin dit que el Palau s'ompliria a vessar de gent disposada a escoltar tres hores d'òpera barroca de l'escola del napolità Nicolò Porpora simplement no s'ho hauria cregut. I Bartoli és l'única artista de música clàssica que figura invariablement entre els més venuts amb discs dedicats a l'òpera de Vivaldi o Gluck, a la carrera de Maria Malibran, al maleït Salieri o, com és el cas, a les àries d'extremat virtuosisme composades per als més famosos castrati de principi del segle XVIII.

Només una orquestra que esgarrapa les cordes com Il Giardino Armonico, encapçalada per Giovanni Antonini que fa amb la flauta i amb les mans el que la Bartoli fa amb la veu, podia estar a l'altura que exigien les circumstàncies. I així va ser.

Barroc dins el Barroc
L'òpera de Porpora, de Broschi, de Vinci o d'Araia és l'esclatant decadència de l'òpera barroca, l'hel·lenisme dins l'hel·lenisme. Després de Handel, que és alguna cosa així com l'Apol·lo de la música, arriba aquest torrent dionisíac, desmesurat i extravagant. Els castrati solien ser divos exigents i fora de si, que cobraven unes quantitats astronòmiques i que duien una vida disipada i nòmada per les corts més rutilants d'Europa. En pocs anys, van arrasar el panorama musical de Londres, on les bancarrotes de les companyies d'òpera corrien de la mà dels primers escàndols comercials i financers de l'era moderna.

Vaja, que el repertori de dijous no podia ser més adequat a l'escenari en qüestió. ¿Hi ha algun corol·lari millor per a l'escàndol Millet que l'apoteosi de la Bartoli vestida amb cuirassa daurada, pomposa faldilla de plecs vermells, botes de muntar i coronada de plomes metrallant les notes de Son qual nave de Riccardo Broschi? Hores abans, emulant Farinelli o Carestini, havia sortit a l'escenari tocada amb barret, capa i la seva veu, més poderosa que qualsevol espasa. La seva simpatia i naturalitat són avassalladores i la seva sola presència és suficient per salvar la nostra ànima. Això si, tot i no ser-ne dignes, volem que entri a casa nostra tants cops com sigui possible.

Andorra des de la torre de la catedral

2009-12-05T14:52:00.002+01:00

Em costa fer-me una idea dels llocs que visito si no els veig des de dalt, a vista d'ocell, amb aquella mirada perpendicular que ens donen els mapes. Puc caminar durant hores pels carrers d'una ciutat i fins que no pujo a l'edifici més alt o a una muntanya per contemplar-la des de dalt, no en tinc plena consciència. Això sí, un cop tinc aquesta visió, no torno a desorientar-me i mai oblido l'esquema mental que m'he fet.

Ja de ben petit em passava que en arribar a un lloc nou el primer que preguntava era: ¿on es pot pujar? i res no em divertia tant com escalar petits turons o córrer per les claustrofòbiques escales de cargol que pugen als campanars i a les torres. Per la mateixa raó, sempre m'han agradat els plànols, les maquetes, les guies de carreteres... Crec que és per això mateix que no tinc gaire simpatia pel GPS i que el pitjor que sé fer quan parlo una llengua estrangera és orientar la gent pel carrer. Quan es tracta de la mirada a peu pla, amb els peus a terra, estic perdut.

Per tot plegat, em va fer gràcia llegir com comença aquella novel.la quasi insuperable que és La Regenta de Clarín. A l'escena inicial, Fermín de Pas, el Magistral, veritable protagonista de la trama, contempla la ciutat, Vetusta, des de la torre de la catedral amb una ullera de llarga vista. El narrador ens explica que una de les principals aficions de De Pas és pujar a muntanyes i torres per veure els llocs des de les altures: "Ver muchas leguas de tierra, columbrar el mar lejano, contemplar a sus pies los pueblos como si fueran juguetes, imaginarse a los hombres como infusorios, ver pasar un águila o un milano debajo de sus ojos enseñándole el dorso dorado por el sol, mirar las nubes desde arriba, eran intensos placeres de su espíritu altanero. Entonces sí que en sus mejillas había fuego y en sus ojos dardos". I així se'ns presenta Vetusta, l'heroica ciutat, a la novel.la: vista des de dalt, d'una sola ullada, però no superficial, sinó minuciosa, moguda per l'ambició, apassionant.

Però d'això ja fa més de 100 anys. Ara la vida, per obra i gràcia de la tècnica, ha millorat molt. Ara podem gaudir del plaer que experimentava el Magistral sense necessitat de pujar a cap torre ni a cap muntanya. Des del sofà de casa, si volem. Una bona manera de fer-ho és fullejant Vol de dia, el darrer llibre de fotografies de Jaume Riba. El fotògraf ens brinda les imatges d'Andorra que li haurien agradat a Fermín de Pas, que m'haurien entusiasmat a mi quan era petit i que encara em fascinen.

Només veient Andorra des de dalt prenem plena consciència de com és, no només des del punt de vista orogràfic, sinó a tots els nivells. Descobrim, amb una nitidesa impactant, com s'han articulat les parròquies, com han crescut els pobles, perquè les carreteres, els camins i els rius segueixen un determinat traçat. I trobem també detalls insospitats, perspectives noves. Segons quina fotografia mirem, Andorra ens sembla immensa, com un mar inacabable de muntanyes de boira i neu. En d'altres, en canvi, tot sembla estar a l'abast de la mà i indrets que crèiem allunyats entre si apareixen sorprenentment propers.

El millor de tot plegat és que les fotografies no solament revelen el territori, sinó també el caràcter, la teranyina social, les relacions humanes. Al llibre de Riba s'hi ha d'acudir amb l'esperit de veure Andorra com el Magistral es mirava Vetusta, no pas amb la fredor d'un científic, sinó amb la gana d'un gastrònom. I si això ens esgota, ens queda l'omnipresent natura, la incommovible, la serena, la plena de bellesa.

La virtut contra el furor

2009-11-28T00:18:00.002+01:00

Sempre he volgut creure que els catalans --ja sigui en sentit estricte o en el sentit antropològic més ampli que podria incloure també els andorrans-- som més similars als anglesos que no pas als alemanys. És una postura irracional i plena de sentimentalismes, però crec estar en disposició de justificar-la. A Alemanya, i en certa manera també a França, les coses s'acostumen a fer de dalt a baix, de la norma general al cas concret, del tot cap a les parts, de l'Estat als ciutadans, del públic cap al privat.

A Anglaterra, i també d'una forma molt diferent a Itàlia, el sentit acostuma a ser de baix a dalt, dels casos concrets a una vaga generalització, de la diversitat de les parts com a condició indispensable a la unitat del tot, dels ciutadans i la societat civil cap a l'Estat, del privat cap al públic. Sempre he volgut creure que a Catalunya les coses funcionen més aviat d'aquesta manera, que em sembla més adequada a la mesura humana.

Per això em vaig alegrar en llegir l'editorial La dignitat de Catalunya que publicaven conjuntament 12 diaris catalans. No té preu veure com la premsa catalana s'ha avançat a la classe política en la recerca d'una posició comuna en un tema cabdal com és l'autogovern. Ja fa temps que són necessàries apel·lacions a la dignitat, argumentades des del respecte, la defensa dels drets i les raons econòmiques. Jo tenia la intuïció que moviments com aquest no vindrien de la mà de la política i els seus partits, sinó de la societat civil, en el sentit més transversal possible de l'expressió.

Dijous vaig tenir la primera alegria. La segona va arribar ahir quan vaig llegir els editorials dels principals diaris espanyols. Cadascú a la seva manera i amb major o menor bel·ligerància, discrepaven de l'editorial conjunt de les 12 capçaleres catalanes. No és aquesta contra l'espai adequat per desmuntar les seves fal·làcies, però sí per dir que me n'alegro. Seria realment preocupant que coincidíssim, perquè ja fa temps que nosaltres no som d'aquest Mundo, que aquest País és el seu, però no el nostre i que, en la qüestió que ens ocupa, no compartim amb ells ni l'ABC. El que ha passat aquests dies és una evidència més de tot plegat.

En el fons, ens tenen enveja. ¿Serien els diaris espanyols capaços de posar-se d'acord en un editorial sobre un assumpte cabdal per al futur del seu país? No. No són capaços d'actuar a la una per defensar la seva dignitat i és precisament per això que només saben unir-se per trepitjar la dignitat dels altres. No és que Espanya sigui un país invertebrat, és que li manquen les virtuts cardinals de tota empenta nacional. Diguin el que diguin les Constitucions, els Tribunals Constitucionals i altres elements propis de democràcies immadures, Catalunya és una nació sense estat i Espanya és un estat sense nació. Potser si l'haguessin fet de baix cap a dalt i no de dalt cap a baix...

Però ja és tard. El temps de la pedagogia ja ha passat. L'època de justificar-se no hauria d'haver arribat mai. És l'hora de la unitat en la diversitat, però no amb Espanya, sinó amb Europa. L'independentisme ha deixat de ser patrimoni exclusiu d'uns pocs romàntics i d'alguns adolescents eixelebrats. La qüestió de la separació d'Espanya ja no és un tabú en ambients empresarials, sindicals i intel·lectuals. Ha arribat l'hora de treballar, cadascú des del seu lloc, sense preocupar-se gaire del que facin els polítics, per assegurar la independència real i efectiva de Catalunya respecte d'Espanya. Perquè no hi ha Estat prou fort, ni Tribunal prou poderós ni Constitució prou perfecta per negar la realitat.

Déu salvi la Reina

2009-11-21T00:05:00.001+01:00

Admiro aquells que viuen enamorats del temps que els ha tocat viure, perquè és molt més difícil separar el gra de la palla de l’actualitat que no pas de fa un o dos segles. És molt més fàcil citar una obra mestra del segle XVI que de finals del segle XX. Hauríem de ser capaços de veure què és realment bo i que no ho és abans que el temps exerceixi la seva revisió demolidora. Hauríem de poder dir: això d’aquí 200 anys serà valorat com una de les millors produccions del nostre temps.

Jo no la tinc sovint, aquesta impressió; i em sap greu. Em sap greu pensar que lectures que he devorat amb plaer o músiques que he escoltat fins a la sacietat els seran ridícules i desfasades d’aquí uns anys. Però quina alegria quan descobreixo alguna cosa que sembla cridada a perdurar i, fins i tot, a fer-se més gran amb el pas del temps. “Ens recordaran per això”, penso. Als nascuts a finals dels 70 i principis dels 80 del segle passat se’ns relacionarà amb aquell magnífic grup de rock que va ser Queen.

Freddie Mercury, Brian May, Roger Taylor i John Deacon van saltar a la fama en plena postmodernitat, quan ja s’havia inventat tot, quan els grups de música ja havien començat aquesta estranya mania de posar-se etiquetes cada cop més i més altisonants: el rock dur, el rock progressiu, el rock melòdic... Queen va passar des del primer moment per damunt de totes aquestes categories. Allà hi havia totes les variants del rock barrejades sense pietat amb elements del blues, el soul, el heavy metal, l’òpera... perquè les sistematitzacions van molt bé per escriure manuals però la creativitat, la creativitat en estat pur, no pot fer altra cosa que saltar-se-les.

Si hi ha una cosa que em treu de polleguera és escoltar al típic pegamoide postmodern explicar que només escolta, per exemple, rock progressiu de principis dels 70 de no sé quin barri marginal de no sé quina grisa ciutat industrial del nord d’Anglaterra. Si la creativitat no coneix categories, tampoc la receptivitat, quan és sincera, les pot admetre.

La creativitat de Queen és desbordant, especialment la de Mercury i May. Quan escolto Bicycle race, Fat bottomed girls o l’arxiconeguda Bohemian Rhapsody tinc la impressió que aquests dos gastaven en una sola cançó l’artilleria melòdica i rítmica que a d’altres els hagués servit per fer un àlbum sencer o tota una carrera. Com Vivaldi o Handel, aquests dos anaven tan sobrats d’imaginació que en ells les melodies i els ritmes flueixen a una velocitat esfereïdora. M’agraden les coses fetes amb més impuls que premeditació, amb més lleugeresa que precisió, amb més geni que esforç.

Només des d’aquesta creativitat imparable va poder Queen abordar (sense voler-ho ni saber-ho) un projecte titànic: el de ser el catalitzador eclèctic de tota la música britànica, des dels temps anteriors a Purcell fins al 1970. Dir de tota la música britànica és pràcticament dir de tota la música, perquè la música britànica és a la música el que el llatí és a les llengües romàniques; la resta són dialectes. Només l’aliança d’un indi com Mercury i un britànic pota negra com May podia donar aquell resultat. El primer sabia que la creativitat consisteix a ser com una canya a través de la qual flueixi la bellesa. El segon era alguna cosa així com un rebesnét d’aquells compositors de llargues perruques de principis del segle XVIII. El primer excel·leix en la melodia, el segon té un domini del ritme i del contrapunt que no és d’aquest món. La barreja no podia ser millor: ¡Llarga vida a la Reina!

Les ulleres de la lògica

2009-11-19T00:39:00.004+01:00

Quan presencio un debat d'alguna matèria que no domino procuro mirar-m'ho tot amb les ulleres de la lògica. Quan escolto dues o més persones discutint sobre economia financera, telecomunicacions o medicina, per exemple, em poso aquestes ulleres. Són unes ulleres per veure-hi d'aprop, ho reconec, perquè no són suficients per veure-hi de lluny, és a dir, per apreciar tots els matisos del fons de les coses. Però és que no sempre disposo d'ulleres de lluny: quan es parla de dret, de música o de filosofia política potser si que tinc unes altres ulleres per posar-me. Però en la majoria de casos he de conformar-me amb les ulleres de la lògica.

Les ulleres de la lògica tenen limitacions, ho admeto, però tenen un avantatge gens menyspreable: i és que quan una cosa no fa bona pinta amb les ulleres de veure-hi d'aprop rarament farà bona pinta si ens ho mirem amb les ulleres de veure-hi de lluny. Una argumentació amb una forma lògica correcta pot tenir un fons equivocat, tendenciós i fins i tot volgudament fals; però si d'entrada la forma no respecta la lògica, en el fons de la qüestió ja ens hi podem trobar qualsevol cosa.

Ahir al vespre (dimecres) el programa Banda Ampla de TV3 versava sobre la Grip A i jo, que no sóc metge, vaig decidir mirarme'l amb les ulleres de la lògica. Entre els múltiples defensors i detractors de la vacunació i de la política seguida quant a la Grip A n'hi havia tres que destacaven: D'una banda, Antoni Trilla, cap d'Epidemiologia del Clínic, ferm defensor de la vacuna i de la política seguida al respecte. De l'altra, amb posicions no iguals però similars, Joan-Ramon Laporte, director de l'Institut Català de Farmacologia, i la doctora Teresa Forcades. El centre d'atenció, no podia ser d'una altra manera, era la doctora Forcades, amb el seu hàbit de benedictina i, sobre tot, amb aquella calma que la caracteritza, aquella ataràxia que tant irrita als que li porten la contrària.

Jo no en sé de medicina, però alguna cosa recordo de les classes de lògica i encara em queda una mica de sentit comú. Per això se'm va encendre la primera alarma quan els defensors de la vacuna van dir que el 30% de la població era de risc i estava cridada a vacunar-se i que el 35% de la població afirmava en una enquesta estar disposada a vacunar-se i que, per tant, hi havia més població disposada a vacunar-se que no pas cridada a ser vacunada. Primera trampa, perquè l'enquesta havia estat realitzada a tota la població i, per tant, de l'enquesta el que es desprèn és que del 30% cridat a vacunar-se només un 35% està diposat a fer-ho, com també està disposat a fer-ho un 35% del 70% restant. O sigui que es vacunarà un 10,5% de la població i no un 35%.

La segona trampa va arribar quan la doctora Forcades va posar de manifest que la vacuna de la Grip A té, en proporció, menys antígen (virus atontat, per dir-ho ras i curt) i més adjuvants (potenciadors artificials) que la resta de vacunes que fins ara hi havia al mercat i que ningú no coneix els efectes que aquest nou equilibri entre antigen i adjuvant pot tenir sobre la salut humana. La resposta de l'altra part va ser que d'adjuvants se n'han fet servir tota la vida i que no han donat problemes fins ara. A mi, amb les ulleres de la lògica posades, em va encantar escoltar això, llàstima que no tingués res a veure amb el que la doctora Forcades havia plantejat: ella parlava de la quantitat i de la proporció.

Un situació similar es va repetir quan els aferrissats defensors de la vacuna contra la Grip A van acusar Forcades i Laporte de menystenir les vacunes i els avenços innegables que aquestes han aportat a la humanitat. És una reacció similar a la que tenen alguns governs quan, en rebre crítiques, acusen els crítics d'antipatriotes. Qüestionar una vacuna per a una malaltia concreta en unes circumstàncies concretes no vol dir qüestionar les vacunes. Una trampa lògica habitual és aquest fals reduccionisme del blanc o el negre.

Ja cap al final del programa, la doctora Forcades va citar la ministra de Sanitat de Polònia que va denunciar que les tres grans companyies farmacèutiques que comercialitzen la vacuna volien forçar el govern polonès a signar uns acords amb més de 20 irregularitats, entre elles una clàusula que exonera les companyies de qualsevol possible efecte secundari que les vacuna de la Grip A pugui tenir. "Vull saber si el govern de l'Estat espanyol ha signat una clàusula com aquesta", va dir la doctora Forcades.

La resposta d'una eminència com el doctor Trilla va ser que Polònia era un programa d'humor de TV3 i que ell es refiava del que decidien els governs d'Estats Units o de França, països més seriosos que Polònia. Analitzem'ho amb les ulleres de la lògica: He de dir d'entrada que jo desconeixia que qualificar o desqualificar una decisió en funció de qui la pren fos un argument vàlid des del punt de vista de la medicina. Des del punt de vista de la lògica, que és una ciència infinitament més exacta del que ho serà mai la medicina, això és purament i simplement una fal·làcia, fal·làcia ad hominem per ser més precisos. Desqualificar una informació només per la font d'on prové té un punt de sospitós. Entre d'altres coses perquè la font no era excessivament rellevant; ni tan sols la decisió de la ministra polonesa és rellevant. El rellevant és que les companyies intenten forçar els governs a signar les clàusules que les exoneren de tota responsabilitat i, pel que sembla, al doctor Trilla saber si Espanya o els seus admirats Estats Units i França han signat aquestes clàusules no li importa ni poc ni molt. Quan algú rebutja els arguments d'entrada, sense entrar al fons de la qüestió (podent entrar-hi) sempre tinc la sospita que el que passa és que aquest algú s'ha quedat sense arguments.

Quan algú no sap què dir recorre a arguments trillats i quan el blat està massa trillat no hi ha res millor que unes bones forcades per posar-lo en ordre.

L'externalització de l'últim viatge

2009-11-14T00:01:00.002+01:00

¿Hi ha alguna cosa més humana que morir-se? Diria que no. I és probable que no hi hagi millor símbol de la deshumanització del nostre temps que la desaparició -aparent- de la mort de les nostres vides. Tranquil·litza veure que hi ha coses que mai no canvien i que les mateixes pors que aterraven els humans fa milers d'anys ens continuen assetjant ara. Ara, però, ens hem tornat tan autocomplaents que no ens podem permetre tenir presents aquestes pors a cada moment. Una societat basada en el positivisme havia d'enterrar la mort a la força. No estic segur que això sigui gaire sa.

L'ús generalitzat dels serveis estandaritzats de les pompes fúnebres i els tanatoris té un doble objectiu: d'una banda amagar la mort, de l'altra, fer negoci. Això del negoci ho trobo més justificable, menys nociu, sinó fos perquè la industrialització de la mort porta aparellada de forma inevitable la seva deshumanització. Tant bon punt es produeix la defunció entra en marxa la maquinària de la mort: uns senyors amb cara de circumstàncies s'emporten el cadàver de la casa o hospital per a tractar-lo. Ens el trobem al cap d'unes hores a la sala asèptica i minimalista d'un tanatori.

Posen a la nostra disposició tota mena de serveis complementaris: des de llibres de condol fins a música per a la cerimònia, sigui religiosa, civil o contenciosa-administrativa. Fins i tot s'elaboren uns àlbums, en paper o digitals, recordant el difunt. ¿És l'empleat d'una funerària la persona més adequada per confegir aquest tipus de records? Potser és que el record també ha de ser estàndard i produït en cadena...

El pitjor és quan arriba el vespre i el tanatori es tanca amb pany i clau i tothom marxa a casa seva. Excepte el mort, és clar. En certa manera, és com si volguéssim fer fora els morts de casa abans d'hora, cosa que em sembla del tot intolerable, i més tenint en compte que es tracta de persones que no es poden defensar. És per això que si quan em moro em porten a un tanatori o similar -ja ho aviso- m'aixecaré i marxaré. Abans mort que acabar en un tanatori.

Si els morts s'estan a casa la mort es fa més natural, més digerible. Cal moure mobles, acondicionar-ho tot, rebre visites... la casa es trasbalsa ¿però és que potser no es trasbalsa també l'esperit? I ja fa segles que sabem que per estar sans hem d'aconseguir que el nostre esperit i el nostre entorn s'adeqüin l'un amb l'altre. En canvi, els tanatoris contribueixen a amagar la mort, a insensibilitzar les persones, però el dolor acaba sortint, tard o d'hora, per alguna escletxa que escapa al nostre control. La mateixa arquitectura dels tanatoris contribueix a aquesta funció, tot i que si alguna cosa em sembla positiva de la industrialització de la mort és aquest estil arquitectònic tan admirable. Quan sóc en un tanatori sempre em ve invariablement al cap Mies van der Rohe; i, és clar, no és a ell a qui cal recordar en aquells moments.

Aquesta concepció de la mort, externalitzada i subcontractada, té la seva continuació natural en els cementiris. En aquells llocs on la Il·lustració i la Revolució Francesa -tan admirables per tantes i tantes coses- van tenir una menor incidència és on aquests indrets conserven més humanitat: a l'Europa celta, nòrdica i eslava. Només cal pensar en els cementiris gòtics d'Anglaterra o en la naturalitat amb què Galícia conviu amb els seus morts. A Irlanda els cementiris són pastures; a Rússia, són boscos. Al Mediterrani, els morts descansen sovint en armaris. Jo, si he d'acabar d'aquesta manera, no em penso morir.

Que no serveixi de precedent

2009-11-07T02:42:00.001+01:00

Quan feia dues o tres setmanes que escrivia aquestes contraportades sobre la mesura humana em va venir a trobar un company meu de la secció d’esports i em va dir: “Escolta, m’he estat llegint les teves contres i no acabo de trobar-hi la relació amb la política”. Havia començat a llegir-ne una sobre els gelats pensant que amagava una subtil metàfora sobre la política andorrana, però no la va trobar (potser si s’hagués inventat el gelat de cicuta...). No la va trobar perquè no hi era i no hi havia de ser. Quan vaig acceptar fer aquestes contres em vaig proposar escriure sobre qualsevol cosa, excepte sobre política. D’una banda, per sortir de la rutina i, de l’altra, per no traspassar la línia vermella. Avui, però, parlaré de política, d’una manera més genèrica i no local, però de política al capdavall. Que no serveixi de precedent.

Parlaré de política perquè també en aquest art hi ha una mesura humana de les coses. Com que en aquesta secció estic més acostumat a parlar de passions i gustos, m’acostaré a la política d’una manera més intuïtiva que racional. I, intuïtivament, en l’esdevenir polític recent hi ha moltes coses que no m’agraden. M’inquieta especialment veure que les dues grans famílies polítiques sobre les quals s’han construït els sistemes polítics europeus, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, travessen una profunda crisi. Una crisi que elles mateixes s’han guanyat a pols, fomentant un model neoliberal allunyat en molts casos de la tradició europea i una partitocràcia que ha acabat segrestant el sistema.

Els recents resultats electorals a França (per les eleccions europees) i a Alemanya (en les eleccions generals) han servit per a què els comentaristes de mig món destaquessin la decadència de la socialdemocràcia. És una decadència certa, però no és pas gaire millor la situació de la democràcia cristiana, que guanya perdent vots i veient-se obligada a fer un discurs que en alguns punts és pràcticament socialdemòcrata. Enmig de tot plegat apareix alguna situació curiosa: A Alemanya, els liberals, tradicionals frontisses entre els dos grans partits, estan ara a la dreta dels demòcratacristians, mentre que Verds i excomunistes ocupen l’espai lliure deixat per la socialdemocràcia en la seva desorientació.

El càstig que pateixen socialdemòcrates i demòcratacristians és merescut, d’acord, però no per això deixa de ser inquietant. Els períodes en què, com a mínim els països europeus, han avançat més han estat aquells en què una socialdemocràcia i una democràcia cristiana fortes i sinceres s’han alternat en el poder. Gràcies a aquesta aliança tàcita s’ha desenvolupat un model social envejable, una política comercial i econòmica sòlida i amb bons resultats i un desenvolupament dels drets humans que, si bé és millorable, no té equivalent en cap altra regió del món.

En canvi, els moments en què la democràcia cristiana i la socialdemocràcia han estat en hores baixes sempre han acabat malament. Només cal pensar en la República de Weimar o en la Segona República Espanyola. Els Verds europeus troben un gust innegable en proclamar la mort de la socialdemocràcia, un gust similar al que experimenten els liberals alemanys quan escarneixen als seus socis demòcratacristians. Potser no els faria tanta gràcia si veiessin les funestes conseqüències que tot això pot comportar. La decadència de les dues grans famílies polítiques europees pot acabar amb un auge del populisme gens desitjable. Potser algú pensa que hi ha una alternativa millor a l’equilibri de socialdemòcrates i demòcratacristians, però jo, que per raó de l’epígraf que encapçala aquesta secció estic obligat a mirar-m’ho tot des del prisma de la mesura humana, penso que no. És més una intuïció que no pas una convicció. Però és una intuïció fonamentada en coses que ja han passat i que espero que no serveixin de precedent.